No teniu la sensació que estem constantment en estat de somnolència? No creieu que sembla que ens hagin donat quelcom perquè no exercim amb tota legitimitat la pressió que podem fer com a poble? No creieu que hauríem de ser més contundents a l’hora de defensar els nostres drets que no pas queixar-nos cada dia de com de dolents són els altres per no fer-nos cas, malgrat tinguem la raó?
La veritat és que res no vindrà regalat, i la nostra república i la nostra llibertat, encara menys.
Si no ens ho creiem nosaltres mateixos i no lluitem pels nostres drets, no podem esperar que vingui algú de fora a donar la cara per nosaltres quan ni tan sols som conseqüents amb els nostres actes.
No podem posar més de dos milions de persones al carrer, amb ganes de votar i exercir la democràcia contra unes forces i cossos de seguretat que ratllaven la psicopatia mentre atacaven, colpejaven i ferien indiscriminadament a la gent que tenia els braços alçats amb paperetes a la mà, i després de tot el que s’ha viscut, surtin els artífexs de la gesta a dir que no tenia cap legitimitat.
Aleshores, estem dient que la democràcia i la voluntat popular no té cap legitimitat? Que sortir a donar la cara pels nostres drets en una presumpta democràcia, és il·legítim i que no votem amb conseqüències? D’això serveix la democràcia? Votar per no res i dir que tornarem a votar? A canvi de què? Quan serà de debò?
No puc entendre que hi hagi partits i polítics que ens diguin que tot el que hem fet no ha servit de res i que no estem legitimats a tirar endavant. No puc entendre que després de més de 300 anys aguantant humiliacions, imposicions, prohibicions, presons, exilis… per part d’un Estat que ha demostrat el seu odi i xenofòbia contra les cultures diferents a la uniformitzadora que pretenen, encara hi hagi gent que cregui que hi pot haver alguna possibilitat de diàleg.
Però que no queden clars tots els seus actes? Que no queda clara la seva persecució cap a la nostra llengua, cap a les nostres idees, cap als líders polítics? Que no queda clar que els seus tribunals es creuen legitimats per interpretar les lleis de la manera que més els convé, encara que representi venjar-se més que fer justícia? I posar una persona com Borrell al capdavant de la diplomàcia de la UE demostra que no es pot confiar en aquest club d’estats més preocupat de no perdre quotes de poder que dels drets de la gent, no és precisament encoratjador.
Cada vegada més gent està farta de veure com tot el que ha fet, no ha servit de res. Però llavors sortiran alguns a blanquejar l’acció dels partits i a entonar un nou ‘Ara no toca’. Quan tocarà? Perquè si això depèn d’Espanya, tenim molts precedents històrics que no accepten la democràcia i només voldran fer allò que els vingui bé. Per exemple, teniu Gibraltar. Reclamant que es retorni la sobirania, malgrat que la gent del territori no ho vulgui. Això sí, llavors no parlem ni de Ceuta ni Melilla, i ni tan sols d’una roca al mig del mar com és l’illot de Perejil.
Tampoc accepten el que va passar a Kosove, no fos cas que fos un precedent i algun altre poble s’hi pugui emmirallar, malgrat el que diguin els propis afectats. Per Espanya és molt més ètic vetar-los quan van a Catalunya per pur orgull testosterònic.
Espanya mai ha tolerat que se li porti la contraria. I sabem que la seva concepció ideal d’estat seria la de «España una y no cincuenta y una», amb una sola llengua, una cultura i sense dissidències.
Un altre exemple de diàleg: la intenció de tancar delegacions catalanes a l’estranger. Però mai expliquen que les oficines a l’exterior fan una feina que no fan les ambaixades espanyoles. Ni expliquen les inversions i oportunitats que porten pel país.
Només interessa tancar-les, perquè no fos cas que al món es vegin les coses des d’una perspectiva diferent a les de la metròpoli. No pot ser que la colònia es faci un lloc al món.
Però a l’hora de dir que tots som iguals i ens estimen com els que més, a la mínima màxims càrrecs de l’Estat s’ho munten per pressionar a les grans empreses perquè moguin les seus del que ells consideren una part del seu territori.
Som seus, però volen fer-nos desaparèixer. I no dubten utilitzar els poders de l’Estat que faci falta per dur a terme el seu pla maquiavèl·lic.
I el més trist de tot és la complicitat de grans grups i polítics del país que els segueixen aquest joc i es rendeixen davant la repressió de l’Estat.
Val més tenir-nos adormits, no fos cas que s’emprenyi l’amo i ens ho tregui tot.
Però potser quan no tinguem res a perdre perquè ens ho han pres tot, lluitarem de debò per la nostra llibertat. O potser aquesta somnolència ens haurà adormit a poc a poc fins acabar definitivament amb nosaltres. I el pitjor haurà estat la complicitat i la passivitat d’una part del nostre poble.
