L’actual pandèmia de la Covid-19, com la major part de la resta de pandèmies que venim patint, no es fruit de la casualitat o de la mala sort. Tampoc d’accidents o d’estranyes maniobres ocultes amb objectius inconfessables. La responsabilitat és nostra i de ningú més.
El planeta Terra és un enorme ecosistema en un difícil equilibri. Si es trenca aquest equilibri, es produeix un encadenament exponencial de fets que afectaran tots els racons del sistema. És l’efecte papallona.
Ja no cauen meteorits gegantins com el que va portar a l’extinció dels dinosaures ni enormes i aterridors volcans, almenys per ara. El que sí hi ha és l’element més pertorbador de tot l’ecosistema actual, que és l’esser humà contemporani. Hawley, un dels pares de la ecologia humana va afirmar: “L’home és l’espècie més poderosa a l’efecte d’alteració dels ecosistemes i processos ecològics; encara que aquesta espècie, com totes les altres, no és immune a aquests processos, ni a les conseqüències negatives de qualsevol activitat ecològica desfavorable”. L’esser humà és una de les poques espècies que, en lloc d’adaptar-se al seu entorn, adapta l’entorn a ells, amb el trencament de l’equilibri que això suposa. I les seves conseqüències. La industrialització, la utilització excessiva de combustibles fòssils, els canvis d’usos de la terra, l’expansió agrícola, la urbanització, han provocat la massiva emissió de gasos hivernacle a la nostra atmosfera, potenciant l’escalfament global i el canvi climàtic. Estem vivint en aquella època a la qual alguns li diuen “antropocè”.
Aquest conjunt de factors possibiliten la entrada en contacte íntim entre especies animals silvestres i l’esser humà. Quan aquestes espècies silvestres són portadores de microorganismes fins ara desconeguts, i entren en el contacte íntim amb l’esser humà possibiliten el salt d’espècies, és a dir, que del reservori animal saltin als humans. Això és una zoonosi, com la SARS, VIH, Èbola o grip A: Ja tenim l’inici d’una malaltia emergent i d’una possible epidèmia a nivell local. Segons la revista The Lancet, el calentament global ha provocat efectes en la vegetació de la regió de Yunnan, entre altres, la qual cosa ha permès l’extensió de l’hàbitat dels ratpenats i ha facilitat el seu contacte, directe o indirecte, amb els éssers humans. Aquest hauria estat l’origen de la Covid 19. Quan, a més, vivim en un món globalitzat, que permet trasllats de persones o mercaderies potencialment infectats cap a altres territoris, en els quals el canvi climàtic ha generat unes condicions de supervivència per a determinats vectors portadors dels microorganismes d’aquella malaltia estesa a nivell local, ja tenim servida una pandèmia.
I no sols això. Pandèmies i altres malalties infeccioses a banda (West Nile Virus, Chikungunya, Dengue, Zika….), per si mateixa, directament, la crisi climàtica té un gran impacte sobre la salut de les persones. Les temperatures extremes ocasionen patologies relacionades amb el cop de calor o la deshidratació, la contaminació atmosfèrica produeix patologies cardíaques i respiratòries, la quantitat i la qualitat de l’aigua, les collites i la cadena de seguretat alimentària, inundacions i sequeres que impulsen migracions humanes i d’aus per rutes diferents a les habituals i, a tot això, la ja esmentada eclosió de vectors transmissors de malalties infeccioses i plagues diverses. Un panorama descoratjador, a banda de tota l’afectació de l’entorn ambiental.
Estem davant d’una veritable crisi i no ens adonem de la seva veritable magnitud i urgència.
Si una granota es posa sobtadament en aigua bullent, saltarà, però si la granota es posa en aigua tèbia que després es porta a ebullició lentament, no percebrà el perill i es courà a poc a poc fins a la mort. És el que anomenen la síndrome de la granota bullida.
El mateix és el que ens passa respecte de la crisi deguda al canvi climàtic que tenim al damunt des de fa anys i que, sembla, poca gent considera seriosament i encara menys hi reacciona degudament i de forma pràctica i decidida. La crisi de la Covid és evident, palpable, urgent, actual i activa. És lògic. És el que cal fer. Però no tot acaba amb la covid. La covid és l’aigua bullent que ens fa saltar. La crisi climàtica és l’aigua tèbia que es va escalfant progressivament. Quan ens n’adonem, si és que ens n’adonem, ja serà massa tard.
Potser calen menys intencions, menys paraules i més acció. És imprescindible que l’urgent, la Covid, no ens impedeixi veure l’important que, a més, ens ajudaria a evitar noves pandèmies. Per cert, no hi ha vacuna contra la crisi climàtica.
Serem granotes?
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Medical Anthropology Research Centre
