Ni la sala de premsa de la Moncloa, ni de l’Elisi. La sala de premsa de Govern de la Generalitat no és cap sala de premsa d’un estat, o d’un país que ho vol ser: un govern que no es pren la seva llengua com a una prioritat difícilment pot exigir a la seva ciutadania que la defensi. Repetint les rodes de premsa en castellà, s’envia el missatge que la roda de premsa feta prèviament en català no serveix per a res, que és un acte folklòric. Sense llengua no tenim país i, amb aquesta absurda pràctica, deixem de ser una minoria nacional i ens convertim en una autonomia més.
El govern de Pere Aragonès ha començat el seu mandat dient que en comunicació les coses seran diferents, dient que volen assemblar-se a la gestió comunicativa que fa el secretari de premsa del govern americà, o els d’altres importants cancelleries i, per això, com a portaveu del govern s’ha nomenat una periodista, Patrícia Plaja, experta en crisis comunicatives i d’aquesta manera “les rodes de premsa seran diferents.” Allò que seria diferent de veritat seria deixar de duplicar les respostes en català i castellà, com si tot allò que es diu en català calgués dir-se de nou en un idioma” de debò” i no en el “patois” local inintel·ligible, només per als nadius de la tribu. No cal dir que la tecnologia actual permet la traducció simultània i la subtitulació no només en castellà sinó en anglès o francès o el que calgui. Les rodes de premsa haurien de ser exemplars i, a més de la funció de donar la informació de l’activitat de l’executiu, complir la missió de valorar la nostra llengua. Les rodes de premsa del govern haurien de ser la millor eina en favor de la llengua catalana, de la llengua minoritzada.
Aquest dimarts vaig tenir l’oportunitat de preguntar al president Aragonès sobre la demanda del Grup Koiné: “Eliminar la duplicació en castellà de les conferències de premsa oficials ordinàries i de les declaracions de membres del Govern, alts càrrecs i representants parlamentaris tot exigint que els mitjans de comunicació espanyols apliquin l’article 20.3 de la Constitució espanyola de 1978, i dels articles que se’n deriven, en les lleis espanyoles de mitjans de comunicació públics i privats.” I la resposta va ser que no volen invisibilitzar cap llengua i que contestaran en català, castellà i anglès. En les rodes de premsa ordinàries només es pregunta en català i després, solament per comoditat dels periodistes dels mitjans espanyols en un acte no pas de cortesia sinó de “pleitesia” (i valgui el castellanisme), es demana duplicar les respostes en castellà. La raó que va donar-me el president seria correcte si, en castellà es fes alguna pregunta nova, però si es tracta de dir el mateix que s’acaba de dir… De fet, quan es passa al castellà, les preguntes no són ni preguntes sinó que els periodistes directament diuen: “¿podría repetir lo que ha dicho en castellano?”
Això és una cosa impensable a la sala de premsa de la Casa Blanca, de la Moncloa, de l’Elisi o de qualsevol sala de premsa d’un estat sobirà o d’un govern independentista que vol la independència del seu país. Sembla doncs que seguirem insistint en l’error de minoritzar la llengua catalana en l’espai comunicatiu de govern. Sembla doncs que seguirem convertint la sala de premsa en una sala de doblatge per tenir contents els mitjans de comunicació espanyols que sempre tracten amb equanimitat el conflicte polític català.
Malauradament seguirem en una sala de premsa d’un govern autonòmic, esperem que ben aviat algú rectifiqui i dignifiquem la llengua catalana com a llengua d’un país que vol ser un nou estat independent en el concert de les nacions europees i mundials.
