Des dels fets de l’1 d’octubre no parem d’anar a tot tipus d’actes reivindicatius, commemoratius, de protesta i de dignitat del poble de Catalunya davant la repressió de l’estat espanyol que es manifesta de manera cruenta en presos polític, exiliats i prop de 1.000 persones que han estat investigades i encausades. També, i al mateix nivell, actes de defensa dels més elementals drets democràtics, entre ells el de votar per decidir el nostre futur, com vam fer el passat 1 d’octubre del 2017. Aquesta tardor “calenta” s’ha incrementat el número d’actes de tot tipus, absolutament necessaris, per dignitat, política i com a poble.
Assisteixo a tots els que puc, crec que és una obligació moral fer-ho per a totes les persones que estem compromesos amb els valors democràtics o amb el procés d’independència de Catalunya, o amb les dues coses, que al final són la mateixa.
I tot i així, jo no en surto satisfet. No en surto satisfet perquè no n’hi ha prou, després de cadascun d’aquests actes als que penso seguir anant, els presos polítics segueixen sent a la presó, els exiliats segueixen a l’exili, els encausats segueixen encausats, les llibertats democràtiques segueixen estan amenaçades i el que vam votar a les urnes segueix pendent de fer-se realitat. I no dic que no siguin útils, i que no estiguem avançant, que ho fem, però no és suficient.
I quan decidim fer quelcom més que una manifestació, automàticament, encara que segueixin sent accions 100% pacífiques, ens acusen de violència, per inexistent que sigui, i cridem a la calma, quina calma em pregunto si no hi ha violència? I caiem en el parany del relat de l’estat espanyol acusant-nos a nosaltres mateixos o començant a debatre sobre si hem fet o no violència, fins i tot alguns comprant part del relat espanyol, com per exemple que els CDR són violents.
I ens perdem en debats sobre quin hauria de ser aquest següent pas que vagi més enllà de la simple manifestació sense arribar a cap conclusió clara, si tallar carreteres, si vaga, si concentració permanent, si revolta directament…., però qualsevol acció que portem a terme ens acusaran de violència i ens tornarem a mirar el melic en comptes d’agafar el braç del del costat i aguantar ferms fent oïdes sordes al malvat relat escrupolosament treballat que ve de Madrid.
I aquesta és la roda del hàmster on ens té atrapats l’estat espanyol. I mentrestant el poble espera, als municipis, a les places, als actes, als CDR, als xats de whatsapp, al Signal…. el poble espera, la flama està encesa, esperant el senyal. Tenim de termini fins que aquesta flama segueixi a foc viu, però no durarà eternament. No se quina és l’acció que s’ha de fer per, de manera absolutament cívica i pacífica, anar més enllà de les manifestacions i actes, excessivament protocol·laris alguns, i reprendre el que l’1 d’octubre va començar, però s’ha de fer. Esperar, cercar i treballar estratègicament el “momentum” o finestra d’oportunitat per tornar-hi, i plantar-nos als carrers fins a l’efectivitat de la República sembla l’opció més clara.
Obrim-ne debat, parlem-ne, debatim el què i el com, però som-hi, sortim de la roda dels hàmster abans que la flama s’apagui.
