Publicat a www.braveneweurope.com
Aquesta setmana s’ha arribat a un nou punt àlgid en la dinàmica repressora de Madrid contra el Procés independentista català. Aquest cop, però, fins al punt del ridícul. L’opinió pública ha pogut assistir bocabadada a la rocambolesca operació “Vólkhov” que ha acabat amb 21 activistes catalans arrestats i acusats d’una gran varietat de “delictes” relacionats amb el Referèndum d’Independència de l’1 d’octubre de 2017, i amb les legítimes protestes contra la sentència a l’1-O del 14/10/2019 conduïdes per Tsunami Democràtic independentista. Per sort, sospitem que tot pot acabar essent una nova tempesta en una tassa de te atès que, al cap de tres dies d’esclatar el cas, els acusats de fets tan “greus” ja havien estat posats en llibertat pel jutge sense ni tan sols haver hagut de pagar una fiança. Ara bé, tal com pinten les coses a Espanya, tampoc no es pot descartar que els acusats no en surtin mal parats.
El tret més sorprenent d’aquesta nova fuetada repressiva – degudament magnificada per la premsa unionista – han estat les acusacions formulades contra alguns dels arrestats en relació amb presumptes negociacions amb Rússia, país que hauria col·laborat en la campanya per la independència de Catalunya l’any 2017. Certament, un tribunal de Barcelona investiga ara si és cert allò que ja s’havia insinuat fa tres anys. Sorprèn la despreocupació de l’entramat jurídico-policial per la poca versemblança d’unes acusacions que tan descaradament busquen la criminalització d’independentistes catalans amb finalitats polítiques. Com diu el comentarista Joan Solé, entre “els despropòsits de la Guàrdia Civil per empresonar independentistes hi ha moments que freguen tant el ridícul que fa gràcia” (Revista Mirall, 31/10/2020). Una “gràcia”, cal dir, que si no acabés en dures penes de presó per als qui en són víctimes, semblaria l’argument d’un sainet teatral.
Retorn a 2017
Certament, la suposada participació russa en la conspiració independentista no és nova en el relat de l’Estat Espanyol. Però ningú no n’havia aportat encara cap prova de l’interès real del Kremlin per ajudar Catalunya o per desestabilitzar la Unió Europea amb aquesta maniobra. Com a referent pràcticament únic d’aquest “cas” trobem unes declaracions del president Puigdemont, de l’any 2018, després de quedar en llibertat a Alemanya i un cop retirada l’ordre d’extradició pels delictes de rebel·lió i malversació de fons. Va dir en una roda de premsa a Berlín que s’havien publicat moltes fake news que buscaven d’establir un vincle entre Rússia i Catalunya al voltant del Procés. Però és evident que no hi havia cap evidència dels fets ni en un sentit o altre. En tot cas Puigdemont responia a informacions de la premsa que assenyalaven que el govern de Vladímir Putin havia donat suport a l’independentisme de Catalunya a través de les xarxes socials. Puigdemont va afegir: “crec que els bots a internet en són els responsables.”
Ara bé, el fet que la Guàrdia Civil i algun jutge, com ha passat aquesta setmana, vulgui donar credibilitat als rumors sobre una possible intervenció del Kremlin en l’afer català, no deixa de neguitejar Brussel·les. Malgrat la insistència de determinades instàncies o autoritats espanyoles a assenyalar Rússia com a element amenaçador i més enllà de la visió – certament delirant – que presenta la tesi del jutge que instrueix la causa, es fa difícil de prendre seriosament les conclusions a les quals ha arribat la Guàrdia Civil.
La base de l’acusació feta avui són unes presumptes converses recuperades per la policia després de requisar el mòbil de l’exdirigent polític català Víctor Tarradellas, en les que se’l vincula amb un suposat grup rus disposat a finançar la independència. El jutge instructor també desenvolupa el relat de què, segons diu, hauria estat una campanya de desinformació premeditada amb mitjans afins russos com Russia Today o Sputnik, amb la col·laboració d’activistes com Julian Assange o Eduard Snowden, amb la intenció de desprestigiar l’Estat espanyol.
Un dels defensors d’aquesta tesi és el general de brigada, Miguel Ángel Ballesteros, director del Departament de Seguretat Nacional que assessora directament la Moncloa en polítiques de seguretat i estratègia i coordina el Consell de Seguretat Nacional d’Espanya. Aquest general va presentar el passat mes de novembre un llibre en què David Alandete, periodista corresponsal de l’ABC – diari espanyol conservador i monàrquic – dedica tot un capítol al Procés català i la suposada trama russa. En aquest assaig, Alandete afirma que mitjans com Sputnik i Russia Today, ajudats des de Londres per Julian Assange, van encetar una “gran campanya de desinformació” en les “setmanes anteriors i posteriors al referèndum il·legal d’independència de Catalunya”.
Alandete menciona en el seu escrit que l’octubre del 2019, en un fòrum d’acadèmics i polítics de l’òrbita russa, el president rus Vladimir Putin va parlar de Catalunya i la seva “capacitat de desestabilitzar un estat pròsper i estable com Espanya”. També acusa l’agència Sputnik de difondre una notícia titulada L’any 2014: l’any de la independència Venècia, Escòcia, Crimea, Catalunya i… Miami, i destaca que el mateix portal de notícies va publicar el 2016 que una “Catalunya independent reconeixeria que Crimea és russa”. Alandete dedica tot un subtítol a Assange i Wikileaks, que defineix com “instruments de desinformació” sobretot en la “crisi catalana”. Però el que més sorprèn de tota aquesta trama russa és el fet que el que havia de ser nomenat director del Departament de Seguretat de Pedro Sánchez, el coronel Pedro Baños – reconegut geoestrateg – fos finalment defenestrat després que la premsa espanyola l’acusés de “prorús”, i el més curiós del cas és que qui el va substituir va ser precisament el polèmic general de brigada Miguel Ángel Ballesteros. Tot indicaria que als socialistes en el poder l’adscripció de l’absurda teoria conspiradora serà la línia a seguir.
El ridícul internacional de l’Operació Vólkhov
Ara, tres anys després del Referèndum i un any després de la condemna de set membres del govern de Puigdemont, amb l’esclat de l’Operació Vólkhov, tornen a adquirir importància aquelles antigues gravacions telefòniques que parlaven de “10.000 soldats russos” disposats per intervenir a Catalunya. I tot i que no es pot descartar que Rússia en un temps podria haver especulat amb Catalunya des del punt de vista dels seus interessos geoestratègics, qui pot donar credibilitat avui a una operació militar tipus Crimea al cor de la UE? Certament, i tal com ha denunciat la portaveu del Ministeri d’Exteriors rus, Maria Zajárova, aquí no cal veure-hi res més que una barroera estratègia de Madrid per reinflar el fantasma d’un intervencionisme rus inexistent. Certament, podem sospitar que Madrid no està fent res més que buscar noves vies per provocar que el Parlament de la UE admeti el suplicatori que permeti l’extradició a Espanya de l’ara eurodiputat Carles Puigdemont amb el pretext que aquest seria un peó de Putin per debilitar la UE amb un nou Brexit. Ara bé, no sols manquen evidències que hi donin credibilitat sinó que, ben al contrari, hi ha nombroses proves que demostren la persistent determinació de Puigdemont i del ministre d’Exteriors Raül Romeva per rebutjar l’ús de la força i tot ajut rus durant el procés independentista.
Amb la resposta oficial russa a l’operació Vólkhov, ha acabat esclatant tot el vessant humorístic i burleta que ha acabat caracteritzant el cas. El 28 d’octubre, l’ambaixada de Rússia a Madrid emetia una divertida piulada a Twitter (vegeu reproducció) advertint que els mitjans espanyols s’equivocaven en parlar de només de 10.000 soldats russos perquè realment eren 1.000.000 els qui hi anaven destinats. La piulada seguia “informant” que les tropes russes havien de ser transportades en avions “Mosca” i “Chato”, els sobrenoms de dos històrics models russos que van participar en la Guerra Civil espanyola.
Aquesta burla, clarament dirigida contra l’administració espanyola, mostrava un sarcasme poc freqüent en un comunicat diplomàtic oficial i revelava el menyspreu amb què contempla Rússia la posició d’Espanya. Tant és així que, d’entrada, la piulada va ser considerada apòcrifa per més d’un observador. Cal dir que a l’hora de publicar-se aquest article, encara estava penjada al compte oficial de l’ambaixada russa a Madrid. Aquest to burleta també ha estat l’emprat per diversos mitjans russos, com ara la cadena RT i Russia Today (vegeu la foto), en tractar la notícia. Als mitjans catalans i espanyols, en canvi, el tractament de la notícia ha estat previsiblement diferent. Mentre el diari madrileny El País n’atribuïa el to burleta rus a una voluntat de ridiculitzar l’independentisme català, bona part de la premsa catalana considerava – amb raó – que la burla anava clarament dirigida contra l’administració espanyola.
En conjunt, l’actitud mostrada per Espanya en aquest afer ha estat poc intel·ligent perquè fins ara Rússia sempre havia mostrat el seu suport a Madrid en el tema de Catalunya. Llavors, ¿per què s’exposava el govern espanyol a una operació que podia tornar a situar Catalunya a l’agenda internacional, com apuntava la mateixa portaveu d’Exteriors russa? ¿Podria ser que el jutge Joaquín Aguirre que porta el cas Vólkhov – un unionista militant – vagi per lliure i hagi portat les coses massa lluny? ¿És possible que el seu excessiu zel pugui estar resultant incòmode per al govern de Madrid? Inclús, ¿pot estar demostrant aquest cas que Madrid ja no sap què fer per buscar noves condemnes a polítics i activistes catalans, allunyant tot clima de reconciliació? Sigui com sigui, és una nova situació plena d’irregularitats que els jutjats d’Estrasburg i la Haia hauran d’estudiar en profunditat quan arribi el moment.
Vólkhov, un homenatge a feixistes
Aquesta clara manca d’intel·ligència espanyola, quasi d’arrogància diríem, s’ha reflectit en un detall grotesc de la nova operació juridicopolicial: l’elecció del nom que s’ha donat a la nova operativa contra independentistes catalans: “Operació Vólkhov”. Cal saber que Vólkhov és una ciutat russa que dóna nom a una batalla del mateix nom a la Segona Guerra Mundial, en què van intervenir soldats espanyols enviats per Franco en agraïment pels serveis que li va prestar Hitler durant la Guerra Civil. Aquesta referència filofeixista, en plena democràcia, és tan imperdonable com poc innocent. (Concretament, la batalla de Vóklhov va consistir en una ofensiva de la feixista División Azul l’octubre del 1941 al riu Vólkhov. Els soldats espanyols van creuar-lo amb bots pneumàtics i van ocupar-hi una posició d’alçada per dominar el front soviètic. El desbloqueig del riu va permetre a l’exèrcit nazi d’establir-hi un transbordador i iniciar una ofensiva cap a l’Est. Així els alemanys van ocupar les localitats de Smeissko, Russa, Sitno, Tigoda i Petróvskoie). Malgrat tractar-se d’un episodi vergonyós, la Guàrdia Civil ha comès la barbaritat de voler homenatjar els militars feixistes que hi van participar al costat de les tropes de Hitler. I ho han fet posant-li’n el nom a una macrooperació contra Catalunya 79 anys després. El més preocupant, però, és que no sembla que al Govern d’Espanya – “el Govern més progressista de la història” com es proclama – li preocupi gaire ni pensen fer-ne canviar el nom (el ministre d’Interior Marlaska parla d'”error”), tal com ha pogut constatar amb esverament el sector més crític de la premsa. De nou, estem davant d’incidències que només podrien ocórrer a Espanya!
En conclusió es pot dir que, fins ara, la polèmica Operació Vólkhov no ha tingut conseqüències gaire positives per a l’administració espanyola. Espanya ha tornat a ser la riota d’Europa com ho ha estat en gairebé totes les sentències internacionals que ha perdut quan ha volgut extradir polítics catalans en els darrers temps. Això sí, l’operació ha deixat perplexos molts observadors que es pregunten si això és el millor que pot fer la justícia espanyola per “empaperar” independentistes. Però molt més revelador que això és la inversemblança que significa una acusació oficial contra una pretesa invasió amb 10.000 soldats russos – poca broma – tres anys després dels suposats fets. I encara en un jutjat “regional”! Qui s’ho pot creure?
Si realment el govern espanyol creia en una amenaça tan greu com la que diuen representava Rússia a Catalunya l’any 2017, com és que no la denunciava immediatament davant el Consell de Seguretat de les Nacions Unides? Com és que ni tan sols cridés a consultes l’ambaixador rus a Madrid en tenir-ne constància? Si no fos que s’hi amaguen qüestions més inconfessables – com ara la venjativa voluntat de veure condemnats opositors polítics tan “perillosos” com ara Carles Puigdemont o Julian Assange – ningú no s’explicaria el ridícul que ha estat disposada a fer Espanya amb un cas tan rocambolesc com l’Operació Vólkhov.
Toni Strubell i Núria Bassa
