En algun lloc he llegit o m’han explicat (em disculparan els lectors que no ho recordi amb precisió) que en certa ocasió Oriol Junqueras, abans de l’1O, es va trobar amb gent que li va retreure la manca d’unitat de l’independentisme. La seua resposta, fent ús del cinisme habitual, diuen que va ser recordar que a Irlanda hi va haver una guerra civil entre els independentistes abans d’assolir l’Estat Lliure.
Certament, sense la guerra civil irlandesa no s’explica la partició de l’illa (amb la província de l’Últser encara sota domin britànic) o el retard de quasi 20 anys en la proclamació efectiva de la República. I això perquè es varen imposar els partidaris del tractat amb Anglaterra, que (ves per on) varen rebre l’ajuda del govern britànic. No sé si Junqueras va dir amb quin bàndol anava ell abans de l’1O, però no es pot descartar que des d’aleshores també hagi canviat.
El cert és que ERC ha promogut, amb els seus pactes amb l’Estat, una autèntica guerra fraticida a l’interior de l’independentisme. I curiosament també és entre els partidaris d’aquests pactes i els sectors més unilateralistes. Val a dir que a ERC manen els uns i a la resta d’opcions hi són més presents els altres, però la divisió en sigles no és tan nítida. Sense anar més lluny, la consulta interna a Junts ha demostrat que una part substancial d’aquest partit va amb Junqueras en aquesta batalla campal.
Al bàndol capitanejat per ERC es divideixen entre els que pensen que cal derrotar l’independentisme fidel a l’1O i els que creuen que cal destruir-ne qualsevol rastre. La manera com, amb l’ajuda de tots els mitjans subvencionats de l’establishment, s’ha intentat ridiculitzar, estigmatizar i marginar tot el que no sigui digerible pel seu pactisme amb l’Estat, és realment eloqüent. Dir que avui el principal enemic del junquerisme són els altres independentistes és quedar-se curt.
Tot plegat és molt més que una batalla per l’hegemonia dins l’independentisme. El que s’ha escampat al bàndol junquerista és la tesi delirant que només eliminant o marginant completament l’unilateralisme de la política catalana es pot guanyar la independència. Hem arribat al punt que el sector lleial a l’1O és vilipendiat, equiparant-lo amb tots els mals de la política (populisme, trumpisme, corrupció, extrema dreta, etc.). Una campanya en la que, per cert, participa amb entusiasme tot l’unionisme.
La realitat és que aquesta ofensiva d’ERC contra la resta de l’independentisme ja ha fet descarrilar el procés d’independència fa temps. També ha aconseguit neutralitzar, d’una manera o altra, els lideratges que podien plantar cara a Junqueras. L’escàs 55% que han pogut sumar a la consulta de Junts entre els afins a Puigdemont i a Borràs n’és l’indici més clar. Junts ha estat fins ara un instrument incapaç de revertir les renúncies i reculades d’ERC perquè, fins i tot després de l’escissió del PDCAT, enara hi ha un 42% que no ofereix res diferent.
Amb la ruptura del govern ha arribat el moment de la clarificació. I això clarament no passa per una guerra sense quarter entre els principals partits. Ha arribat el moment de substituir la batalla partidista per una autèntica revolta de la base independentista. Entre els activistes aquesta revolta s’està gestant fa molt de temps, i va irrompre el passat 11 de setembre. Però cap partit ni organització representa aquesta revolta. I si algú aconseguís apropiar-se-la, seria la manera de neutralitzar-la.
La revolta de la base independentista, en efecte, ha de ser general. Ha de fer-se present a totes les organitzacions del moviment, a tots els partits i entitats. La revolta serà un fracàs si es concreta en únicament en l’aparició d’una nova opció electoral. Per a tenir èxit ha d’aconseguir revolucionar el lideratge independentista en el seu conjunt. Cal una renovació profunda i transversal de persones i estratègies.
Jordi Cuixart va suggerir en el moment de deixar la presidència d’Òmnium que els protagonistes del 2017 deixassin pas a persones noves. No li faltava raó. Però seria un error que aquesta renovació es nodrís de les pròpies elits de partits i entitats. Aquesta revolta només triomfarà si la gent que va fer l’1O, des de la base, agafa el timó i el lideratge de tot l’independentisme.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
