Avui m’he decidit de fer un article una mica diferent respecte els altres i en el que volia donar a conèixer una situació que particularment vinc aguantant des de fa temps, concretament des de l’època del 155 i que va seguir amb el conseller Miquel Buch.
Segurament molta gent coneix la situació d’assetjament que estic patint tant jo com la meva família per part d’una ex caporal del cos de Mossos d’Esquadra, la qual ha presentat contra mi un conjunt de denuncies a la fiscalia de Girona, amb un volum d’aproximadament 3500 pàgines, de les quals, no va tirar endavant quasi res. I el que ha tirat endavant ha estat sense cap prova i només amb interpretacions de la pròpia fiscalia. Doncs bé, cal dir que aquesta pressió també ha estat exercida cap a interior amb escrits periòdics i quasi diaris cap al Director General de la Policia i interior. Ara ha pujat un esgraó més, i es tracta d’adreçar-se al lloc on treballo per tal d’interposar denuncies, no només cap a mi, sinó també a altres membres de la comissaria per segons diu “conxorxa ideològica”. I això ho he vist jo mateix a les denuncies que he pogut anar a consultar als jutjats d’Olot.
Però deixant de banda aquest assetjament d’una particular, em volia centrar en la repressió produïda per part seva, però amb la indestriable col·laboració de la conselleria d’interior.
Se m’han obert diversos expedients disciplinaris, dels quals ja han arribat dos d’ells al contenciós administratiu i que he guanyat ja amb sentència ferma. D’aquests expedients, un d’un mes i un altre de quatre mesos, cal destacar la darrera sentència que vaig obtenir on clarament la magistrada redactà una sentència en què deia explícitament que el Departament d’Interior, mitjançant la Divisió d’Afers Interns del cos de Mossos d’Esquadra no podia obrir expedients a un agent del cos de Mossos d’Esquadra per les seves opinions a les xarxes socials en un perfil que no és professional. És a dir, que no es podia perseguir una persona professionalment per quelcom que fa a la seva vida privada.
D’aquesta situació, hi ha elements perversos per com els agents de la Divisió d’Afers Interns del cos de Mossos d’Esquadra han fet les coses. El que diu la llei 10/1994 és:
En les seves actuacions, els membres del cos de Mossos d’Esquadra s’ajustaran al següent codi de conducta:
Actuaran, en el compliment de les seves funcions, amb absoluta neutralitat política i imparcialitat i, en conseqüència, sense cap discriminació per motiu de raça, religió, opinió, sexe, llengua, lloc de residència, lloc de naixement o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”.
El més important d’això és que la Divisió d’Afers Interns del cos de Mossos d’Esquadra no té en compte que tal i com reconeix la declaració universal dels drets humans, tothom té dret a la llibertat d’expressió. I el fet és que cap dels motius pels quals se’m persegueix ha estat a través d’unes declaracions d’un compte professional o vinculat al cos de Mossos, sinó d’un compte personal.
Efectivament aquesta és una sentència ferma i per tant, no es pot recórrer.
Actualment resto a l’espera de tres contenciosos administratius més per expedients oberts per els mateixos motius: opinions a les xarxes socials. Val a dir que el cos de Mossos d’Esquadra va decidir obrir dos d’aquests expedients malgrat disposar d’un informe de la fiscalia de Girona que els deia que en cap cas era punible penalment les opinions per les quals se’m va expedientar, perquè sota les seves consideracions, m’emparava la llibertat d’expressió i en cap moment hi havia cap comentari injuriós.
Aquest informe no va ser suficient i el Govern, a través del departament d’Interior va decidir l’obertura de dos expedients.
Hi ha un tercer expedient en el que entre el més greu que troben i destaquen és una frase: “La justícia a Espanya funciona com funciona”. Una frase que vaig realitzar en una entrevista a un mitjà com a secretari nacional de l’ANC.
Des del mes de desembre, la Generalitat disposa d’una sentència ferma que empara a qualsevol agent dels Mossos d’Esquadra a expressar-se lliurement en l’àmbit privat, com qualsevol altre ciutadà. Llavors, quin sentit té que la conselleria d’interior de la policia segueixi endavant amb uns expedients disposant d’una sentència ferma?
La meva percepció és que com passa sempre, a Catalunya volem ser més papistes que el Papa i estem més pendents de la imatge que es vol donar que no pas de fer el que realment toca. Ens perden les aparences i això de voler quedar bé amb els que porten segles intentant destruir-nos.
O potser és simplement un mecanisme que utiltiza el cos de Mossos d’Esquadra per coartar la llibertat dels seus agents perquè ni tan sols en la seva vida privada es puguin expressar?
Saben perfectament que cada procés de contenciós administratiu genera uns costos aproximats de 3000 euros a cada persona que hi ha de recórrer. La diferència és que aquests costos, per un particular, els ha d’assumir ell mateix. En canvi, la Generalitat s’hi persona amb un equip jurídic pagat entre tots.
Tinc una sospita, i és el fet que les institucions voldrien tenir a tothom controlant i que no digui res més enllà del discurs que voldrien. No volen algú de denunciï què es fa malament, sinó que volen persones que obeeixin sense pensar. Potser per això els va bé persones que quan els manen a carregar contra independentistes que es manifesten pacíficament, ho facin. I que alguns perfils en xarxes socials no tinguin cap vergonya de, identificant-se com a Mossos amb fotografies i opinions polítiques, presumir d’aquestes actuacions contra la població. Que potser volen agents que es dediquin a filtrar informació a terceres persones com ara a qui aturen a un control policial (un fet que he viscut per agents de l’ARRO) o que en l’exercici de les seves funcions es dediquin a fer-te fotografies sobre amb qui et trobes pel carrer i saludes i les facilitin a periodistes si convé (com el darrer 11S per agents de la BRIMO)?
Tot això són situacions que he viscut personalment. Però sembla que això no importa tant. És més greu fer una piulada acompanyada d’una notícia amb tots els escàndols i incoherències dels Borbons, la Fiscalia o la Justícia que en exercici de les seves funcions, facilitin informació privada de particulars. Fins i tot, alguna informació extreta de la base de dades policials facilitant adreces d’independentistes a escamots feixistes perquè vinguin a amenaçar-nos.
Tinc molt clara una cosa. He arribat fins aquí i no callaré. No permetré que em silenciïn simplement perquè no els agrada el que dic o els incomoda. I lluitaré fins al final cadascuna de les batalles que se’m plantegin.
Perquè en el fons, qui està al poder, d’una banda o una altra, el que vol és que ningú posi en dubte el que es fa o deixa de fer.
Com a poble hauríem de tenir quelcom molt clar. Ells són allà perquè nosaltres hem votat. Tenim a les nostres mans canviar una situació si no ens agrada. I tenim la capacitat de fer-ho, com ho vam fer amb moviments com les consultes populars als municipis, que van engegar un moviment al que la classe política va sumar-se.
Deixem d’anar a remolc i posem-nos novament al davant. I siguem molts els que alcem la veu i diguem prou. Perquè només així, la majoria del poble pot canviar les coses. Mentre només unes poques persones alcin la veu, la repressió seguirà.
Tenim la força per canviar les coses. No ho oblidem.
