ERC i el govern que presideixen han fet una política equivocada en relació amb l’Estat. Ara sembla que també es volen equivocar amb les institucions europees. Això és el que es desprèn del fet que la Comissió Europea hagi rebut un president de la Generalitat per primera vegada des que a Catalunya hi ha una majoria independentista. I sobretot de tota la propaganda que s’ha desplegat per vendre la trobada com un gran èxit.
Deixaré de banda la coincidència que es dóna entre la ruptura del govern d’ERC i Junts i la reunió del president autonòmic amb dos comissaris europeus. Que les paraules “independència”, “República” i “autodeterminació” hagin caigut dels discursos de Pere Aragonès, i que aquest hagi nomenat consellers no independentistes, potser no té res a veure amb l’aixecament del suposat veto comunitari al nostre govern.
De fet, a aquestes alçades ja hauríem de saber com funcionen les institucions de la UE. No hi ha hagut mai un veto pròpiament comunitari. El veto als eurodiputats catalans, a les reunions d’aquests amb membres de l’executiu comunitari, o a les reunions institucionals entre UE i Generalitat, és un veto que tothom sap que prové d’Espanya. De les pressions i xantatges espanyols per fer veure que la UE també castiga Catalunya per les vel·leïtats independentistes dels seus líders.
Per tant, de la mateixa manera que Pedro Sánchez va facilitar una foto d’Aragonès amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, és evident que ara ha donat el seu vistiplau a les fotos del president autonòmic amb dos comissaris. Que Salvador Illa, el líder català del PSOE, fos rebut a Brussel·les fa quasi un any, i que es torni a reunir amb la Comissió la setmana vinent, em pareix que és prou eloqüent. No calen més proves.
Que la primera reunió del president autonòmic fos amb el comissari que va rebre Societat Civil Catalana vulnerant el codi de conducta comunitari, i que aquest li hagi transmès les peticions dels espanyolistes és tota una declaració d’intencions. I prou humiliant, per cert. L’entitat vinculada a l’extrema dreta no podia reunir-se amb cap comissari perquè no estava inscrita als registres de transparència. Però Didier Reynders els va rebre a petició de C’s, cosa molt significativa també.
Però el més greu de tot, pens, és que Pere Aragonès hagi volgut fer el joc a uns comissaris que encara mantenen el veto a reunir-se amb els eurodiputats que varen guanyar les eleccions a Catalunya. Dit d’una altra manera, el president autonòmic no només s’equivoca quan es deixa humiliar per un amic de l’extrema dreta unionista. S’equivoca sobretot quan normalitza relacions amb qui pretén negar la legitimitat als nostres representants al Parlament Europeu.
En aquest context, tota la propaganda desplegada per celebrar que les institucions europees tornen a rebre un president són el mateix parany autonomista de sempre. El mateix parany que els indults, que la faula de diàleg o que la desjudicialització de la política: si renuncies a la independència i fas bondat, tendràs premi. Ens consideren tan rucs que ens venen la rendició com un èxit polític.
A Miquel Iceta o a Salvador Illa ja els rebien a Brussel·les abans i els seguiran rebent a partir d’ara. Que ara rebin Aragonès només vol dir que és del mateix club. Compartir amb ells el programa polític de la normalització i el retorn a l’autonomisme no és cap progrés. Més aviat tot el contrari. Envia el missatge que a nivell institucional s’ha tancat l’etapa dels governs independentistes que comença amb les eleccions del 2015.
En definitiva, vendre com un trumfo el que és un símptoma de la rendició és propaganda de la més dolenta. El nou govern post-independentista d’ERC, que no té el suport del Parlament però sí el de La Vanguardia, neix embriagat d’aquesta propaganda i sembla que pretén viure’n. Però per aquest camí té el seu naufragi assegurat. Caldrà evitar que ens hi arrosseguin a tots.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
