La Renda Bàsica (RB) és un ingrés pagat pels poders públics a cada membre de ple dret de la societat o resident, treballi o no de forma remunerada, i tingui intenció de fer-ho o no; sigui ric o pobre; altrament, independentment de quines puguin ser les altres possibles fonts de renda; i sense importar amb qui convisqui. Aquest és el concepte teòric; cada proposta concreta sobre com implementar-ho en la pràctica varia pel que fa a la quantitat d’aquest ingrès, la forma de finançar-ho, i la seva relació amb la resta de serveis i subsidis propis de l’Estat del Benestar. L’any 2005 a Catalunya, per exemple, quatre científics socials van presentar una proposta de Renda Bàsica d’una mica més de 5400€ anuals per a cada major d’edat, i d’una mica més de 2700€ anuals per a cada menor; que eliminés bona part dels subsidis condicionals i, alhora, coexistís amb les columnes fonamentals de l’Estat del Benestar (com ara la sanitat i l’educació pública); i que es financés amb una reforma fortament progressiva de l’IRPF.
Un dels ítems centrals de l’agenda del govern de Pere Aragonès és, precisament, un pla pilot per estudiar els efectes de la introducció d’una Renda Bàsica a Catalunya. Contra aquesta iniciativa s’alcen diverses veus. Algunes argumenten que la Catalunya autonòmica no disposa de prou autogovern fiscal com per a implementar una RB; si bé això segurament és cert, no sembla un argument convincent contra un pla pilot que servirà per a produir un coneixement de gran vàlua, en el futur, per a una Catalunya independent; i en el present, per a la Unió Europea (una RB implementada a nivell internacional és una fita difícil, però no impossible). D’altres crítiques ataquen, en canvi, la proposta mateixa de la RB, ja sigui a nivell socio-econòmic o ético-polític. Moltes d’aquestes crítiques tenen un punt en comú: contraposar la RB al treball remunerat, com si fossin elements excloents. Dos lemes se solen invocar en el marc d’aquestes crítiques: “el treball dignifica” i “el treball és la millor política social”.
Per començar, caldria precisar a què ens referim amb “treball”. Moltes formes de treball no són remunerades, i són absolutament essencials per a la vida humana. Bona part dels treballs de cures són treballs que es donen en l’àmbit familiar, on impera una lògica no pas mercantil, sinó comunitària, en que es treballa pels altres sense reclamar un pagament a canvi (sigui monetari o no). Es tracta de treballs que, com sabem, han estat tradicionalment desenvolupats per dones, i consegüentment menystinguts, com si no fossin realment “treball”. Caldria tenir això en compte quan es tracta de preveure els efectes d’una mesura emancipadora com la RB sobre “el treball”.
Però és que, fins i tot si ens referim al treball remunerat, la RB no s’hi contraposa sinó que, més aviat, contribueix a fer més lliure la forma més comuna de treball remunerat: el treball assalariat. La RB posa els i les assalariades en una situació d’un major equilibri respecte els seus empleadors: si bé aquests segueixen tenint un ampli marge per a privar-los de la seva feina i per tant d’aital salari, no poden convertir aquesta amenaça en l’equivalent d’una amenaça a caure en un naufragi vital, on el treballador només pugui surar sobre els insegurs suports de la família, la beneficència privada i els burocratitzats subsidis condicionals. A més a més, la RB proporciona una “posició econòmica de retirada” que pot animar les persones a iniciar projectes empresarials, amb una seguretat que avui dia està reservada a les persones situades als estrats més rics de la societat: la de que un fracàs empresarial no abocarà el seu impulsor a la pobresa més abjecta.
És des d’aquesta perspectiva que cal revisar els dos lemes que he esmentat abans sobre “el treball”. Per començar, la creació de treball remunerat no és “la millor política social”, per la senzilla raó de que no existeix “la millor política social”. Cada política social ataca un problema o un grup de problemes socials concrets, però no d’altres. En un país sense sanitat pública, hom pot tenir una feina amb un sou relativament digne que, si malauradament desenvolupa un càncer i no té altres fonts de renda, és molt probable que hagi de triar entre endeutar-se fins les celles o morir abans d’hora (o totes dues coses alhora). Finlàndiaté força més aturque els Estats Units; servidor es queda amb el model socio-econòmic finlandès.
I en segon lloc, “el treball (remunerat)” no necessàriament dignifica. Una feina remunerada dignifica la vida d’una persona quan, en primer lloc, li proporciona una relativa autonomia econòmica; i en segon lloc, li confereix un cert sentiment de satisfacció personal, bé sigui perquè aital feina és intrínsecament una font d’auto-realització personal (pensem en la feina d’un mestre amb vocació pedagògica, o d’una artesana enamorada del seu ofici), bé sigui perquè confereix a la persona la sensació d’estar-se guanyant la vida d’una forma honesta i digna, encara que la seva feina no l’apassioni. Cap de les dues condicions es dona, per exemple, en el cas de bona part dels treballadors del sector del turisme. Els dignifica el seu esforç per tirar endavant en condicions pèssimes, però no pas les feines que tenen. A un naufrag el dignifica el seu esforç per sobreviure com bonament pot, però no pas el naufragi.
En aquest sentit, la RB pot contribuir, com poques coses, a restaurar la dignitat del treball remunerat, erosionada per dècades de neoliberalisme. L’increment de seguretat vital i força negociadora que suposarà per a les persones que viuen principalment o exclusiva de la seva feina, per modest que sigui en aparença, pot suposar-les-hi un mon de diferència; especialment entre aquelles amb unes condicions laborals més precàries, amb una posició més dèbil en el procés productiu, i/o amb unes xarxes de suport social més febles. La RB, en definitiva, contribuirà a fer realitat un altre lema ben conegut, present a la declaració fundacional de l’Organització Internacional del Treball: “El treball no és una mercaderia”.
