Hi hagué un temps, lligat sobretot al naixement i la trajectòria del PSAN, en què els independentistes volíem i reclamàvem la independència, el socialisme i la unificació dels Països Catalans. Era el triplet de la nostra lluita, que pensàvem de consecució simultània. Avui també ho és, ep!, però ja sabem que no els assolirem alhora, els tres objectius.
Els pactes de la Reforma del franquisme deixaren sine die la reivindicació d’una societat socialista (amb la signatura del PSOE i el PCE) i negaren en rodó la reivindicació dels Països Catalans (amb la signatura de convergents, social-demòcrates i euro-comunistes, del nord, del sud i de les Illes); de fet, més que negar els Països Catalans, acordaren combatre’ls a fons i perseguir-ne els defensors.
I tanmateix, la remor dels Països Catalans persisteix. Ha persistit contra el Règim del 78, malgrat la repressió, les desercions i la desorientació provocada per tants anys d’autonomisme. Ha persistit, però encara no s’ha recuperat en la seva formulació reivindicativa. Avui trobem, entre «els nostres», els qui canten la salmòdia pujolista del «ara no toca», els qui diuen en la intimitat que són de Països Catalans però no en parlen públicament, els qui deixen caure el mot de tant en tant sense cap concreció programàtica, els qui volen tranquil·litzar les seves consciències dient que «cada país» vagi a la seva i ja ens trobarem en un futur, si escau, i els qui substitueixen la fal·làcia demostrada de tres autonomies que evolucionarien cap a la unitat per la fal·làcia futurible de tres repúbliques que etc., etc. Com deia El Micado, els tenim tots apuntats.
Els Països Catalans no s’han recuperat encara en la seva formulació reivindicativa, però ja n’és l’hora. Cal defensar la nació catalana completa d’acord amb la realitat d’avui, a partir de l’anàlisi concreta de la realitat concreta, per dir-ho en termes marxistes. Una anàlisi que ens duu a concloure que no hi haurà simultaneïtat i que la independència que arribarà primerament no serà encara de tots els Països Catalans ni socialista. Ningú no gosava fer-ne la reformulació reivindicativa i, ves per on, els Independentistes d’Esquerra ho hem iniciat. Modestament, amb formulacions incipients i innovadores, tal com es pot veure en els textos publicats al portal https://independentistesdesquerra.cat, per al debat i l’aprovació en l’Assemblea del proper 29 de març.
Així, hi ha un primer nivell consistent a considerar que sempre és pertinent mencionar el conjunt dels Països Catalans, en qualsevol discurs que es faci sobre l’alliberament nacional català; menció que també és extensiva als mapes: destacant el Principat, si cal, però sempre dintre del mapa complet de la nació (com als mapes adjunts). Un segon nivell —ben pragmàtic, per cert— és constatar i agrair el suport dels connacionals de tots els Països Catalans, a més dels demòcrates d’Europa i del món, a la causa de la independència del Principat de Catalunya, amb solidaritat mútua. I el tercer nivell i més important és el de la formulació programàtica política, tal com figura, amb tota solemnitat, a l’inici de la proposta de Declaració fundacional:
«Nosaltres, els Independentistes d’Esquerra, som gent que volem la independència de Catalunya en forma de República catalana, preludi de l’alliberament nacional i social del conjunt dels Països Catalans»
Una declaració senzilla de qui som i, alhora, un compromís. Un compromís que oferim, avui, al conjunt de l’independentisme perquè sigui assumit i explicitat, amb el President Puigdemont, si ho vol, al capdavant.
Josep Guia
