La centralitat és aquell tipus de concepte que tothom empra sense saber massa bé què vol dir. De fet, si fóssim a twitter, la primera confusió derivaria de l’ús d’aquest concepte com a sinònim de centre polític; com a mecanisme per a evitar definir-se entre l’esquerra i la dreta. La centralitat política, però, és un espai indeterminat al qual aspiren totes les forces que tenen la intenció de transformar i governar un país. En un llenguatge més actual, també en podríem dir transversalitat. Fent ús de les paraulesdel marxisme heterodox, en diríem hegemonia.
Centralitat, al cap i a la fi, implica la gènesi d’un nou sentit comú; crea i dibuixa una nova normalitat en relació a les aspiracions polítiques d’un país i a allò que és acceptable pel que fa a les formes d’exercir el poder i als objectius a curt i llarg termini. El millor exemple d’hegemonia social a Catalunya és la defensa del dret a decidir. La major part dels ciutadans de Catalunya considera que la millor forma de resoldre el futur polític del país és a través de les urnes, democràticament, en un referèndum. Aquest nou sentit comú esdevé majoritari la passada dècada, però no formava part de les principals demandes polítiques durant els primers anys de segle XXI.
Els partits polítics aspiren a ubicar-se en un espai de centralitat, des d’on arribar a persones amb sensibilitats ideològiques diferents. Què és un partit, més que una estructura organitzativa que pretén introduir a l’agenda pública diferents reivindicacions socials? En anglès, l’expressió catch-all-party es refereix als partits que ho atrapen tot, que cerquen apropar votants de diferents espectres o ideologies. Al Brasil, en diuen “partido pega-tudo”, en una expressió ben gràfica i útil per entendre el concepte.
Convergència i el Partit dels Socialistes són els grans partits que, històricament, han aspirat a ocupar la centralitat política al nostre país, des del centre-dreta nacionalista i des de la socialdemocràcia catalanista. L’auge del moviment sobiranista ha canviat el tauler de joc i s’imposa una aspiració nacional més profunda; mentre que la crisi de preus actual demana una visió de transformació social capaç d’acompanyar les classes populars. En aquest context, Esquerra Republicana ha desplegat la idea de conquerir nous suports per al projecte independentista a través de l’exercici del poder –per part d’un partit desacomplexadament independentista- i del desenvolupament de polítiques públiques de caire social que serveixin com a segell de marca del bon govern dels sobiranistes d’esquerres. La millor oportunitat per a demostrar-ho la tindrà Aragonès en el govern en solitari que tot just comença; que haurà de negociar al Parlament tant o més com ho haurà de fer amb Madrid.
El PSC i els hereus de Convergència, Junts, han renunciat a ocupar la centralitat del tauler polític del país. Els socialistes van abandonar el catalanisme per a captar antics votants de Ciutadans i han consolidat una posició unionista moderada que dista molt de les propostes federalistes que defensava fa vint anys Pasqual Maragall. A nivell social, tampoc són una opció política central, ja que sovint defensen els interessos de l’establishment, com quan Salvador Illa confirma que el seu assessor sobre habitatge de capçalera és Joan Clos. Clos, l’excalde de Barcelona que actualment exerceix com a President de l’associació de propietaris d’habitatge en lloguer –la patronal del sector- i que s’oposa a la regulació de preus.
Junts, per la seva banda, ha incorporat el discurs independentista al seu ADN, però ha descuidat la resta d’aspectes del seu projecte polític. L’absència de cohesió interna i de lideratges clars, els converteix en un rival fàcilment criticable i de dubtosa fiabilitat. Fins i tot aquells que compren el seu discurs més abrandat nacionalment, són conscients de la manca de proposta social de Junts i, alhora, de la gran distància estratègica que trobem en funció de l’interlocutor amb qui parlem. Borràs i Turull, per sintetitzar-ho, enfoquen de manera diferent la voluntat d’exercir el poder o de materialitzar la independència. I de programa social, ni parlar-ne. Mai no està al centre dels seus discursos polítics.
Que Junts hagi trencat unilateralment el govern independentista de la Generalitat és l’últim pas d’aquesta dinàmica. Les dues antigues forces polítiques, que governen conjuntament la Diputació de Barcelona, abandonen definitivament la recerca de la centralitat per a convertir-se en partits nínxol, amb votants molt creients però poca capacitat d’arribar a nous públics. Aquesta renúncia es pot confirmar només observant un mapa de la intensitat del vot de Junts al Baix Llobregat o del PSC al Gironès.
Esquerra Republicana s’ha quedat sola cercant la centralitat necessària per a bastir un gran projecte sobiranista que alhora tingui cura de qüestions socials. Aragonès i el seu govern en solitari de via àmplia parlamentària se la juguen en el proper cicle polític. La resta d’actors, en canvi, romanen immòbils al seu nínxol de consells i governs alternatius.
