No s’ha de confondre folklorisme amb folklòric. I les festes populars arreu s’han convertit en folklorisme i no en una reivindicació del fet folklòric. La utilització política de les festes populars, festes majors o festes al Patró o la Patrona, porta esdevenint des del s. XIX una tara del poble català. Rebaixar l’expressió del poble, qui a través dels seguicis de les festes s’expressaven lliurement, amb una regulació de normes i costums que ningú coneixia donant els darrers per vàlids, i els que passessin pel sedàs no, genera que s’hagi tret importància a les reivindicacions que sempre s’han portat a terme. Però tot això està canviant.
Les festes de Carnestoltes de Barcelona foren durant el període dels Àustries una de les festes més envejades d’Europa, per la seva gran exaltació popular, on es feia burla del rei, la reina, el clergat, de Déu i de tothom. Tal com diu García Espuche, “els temes del Carnaval canviaven any rere any, però les desfilades amb carros i música eren una constant… La festa era convertir la nit en dia, una cosa que ara ens semblaria normal”. Això demostra la virtut que tenien les festes populars abans, on la llibertat i el llibertinatge es permetien perquè formaven part del poble com a tal. Un fet molest pels governants, com ho va ser per Carles II que els va considerar un despropòsit, i amb els rumors que li arribaven a través del clergat, va posar fi durant un temps, fins que el va tornar a permetre a causa del descontentament popular al respecte.
I arribem a mitjans del s. XIX, on es comença a recuperar el costumari català després d’un llarg període de guerres i conflictes, amb el renaixement cultural de Catalunya. Però el fet de ressorgir d’aquest costumari forma part d’un seguit d’obres que surten de la burgesia i de les elits catalanistes, no pas del poble. El moralisme d’aleshores, completament englobat en un Montserratisme conservador, genera que molts dels fets antics corresponents a festes i tradicions populars s’acabin perdent en el temps per estar mal vistos o per no acabar provocant segons quins escàndols morals. Tot això arriba fins als 80 ‘s del s. XX, on succeeix el mateix. La instrumentalització política de les festes populars, sobretot festes majors o les dedicades al patró o a la patrona del municipi, acaben esdevenint un element propagandístic cap al batlle o el consistori. La pàtina burgesa liberal urbanista de finals del s. XIX, es repetia a finals del s. XX, deixant de banda la part popular, per la institucional.
Com diu Herman Bausinger, el folklore és quelcom popular, una representació de les reivindicacions culturals de la gent, no una cosa que necessiti millorar-se o enquadrar-se en una estètica. I és ara quan hi ha un procés de re-popularització de les Festes Majors o les Festes Patronals, on per tal de trencar amb la ideologia i moralitat d’aquestes de forma imposada, tracten de reivindicar el popular, allò que surt del poble i tal com surt del poble. Per sorpresa de tots, molts d’aquests que ho estan fent no deixen d’estar en entorns pròxims a la CUP, o dins la mateixa CUP. Veuen les festes majors o les festes patronals no com una festivitat pública o religiosa, sinó com una festa popular on es tracta de fer teixit social i fer comunitat.
A més en molts casos no estan sota tutela municipal, cosa que els permet generar accions de protesta contra les autoritats locals, la situació política, protestes contra el clergat, etc.
Recuperant així l’esperit de les festes majors de segles enrere. No el que s’estableix al s. XIX. Aquest fet és molt interessant per entendre també les dinàmiques del poder municipal, on qui forma part de la comissió de festes, o forma part d’alguna de les parts del seguici, en treballar per la comunitat, és vist com algú compromès. Mentre que algú que està a un despatx no. No deixa de ser un succés interessant que a molts llocs del territori, els més compromesos amb recuperar els costums i tradicions populars, siguin els primers “revolucionaris”. Actituds que, sense dubte, aixequen passions.
