El moment de la meva vida on em vaig sentir més lliure va ser el que vaig tenir més por. No una por circumstancial provocada per falses mitologies. O la seguretat de suspendre o generar una falta inexcusable. Era una por que feia de la incertesa un núvol negre. Tenia el meu cosí al costat i pensava què faria quan una porra s’estavellés contra el seu crani. Evidentment era l’1-O. En cap moment de la meva vida m’havia sentit tan lliure, fantàsticament aïllat de la normalitat política, immers en un moment que justificava tots els altres. En passar els mesos, el referèndum no ha portat cap República, 2només ha provocat 1000 ferits, 9 empresonats i una quantitat ingent de ciutadans completament desorientats.
L’1-O va ser un dia obscè, en el que la majoria de persones van realitzar les seves fantasies més obscures. Els policies pegar i els republicans ser apallissats, van ser apallissats voluntàriament. En el fons, per dur que sembli, hom es va deixar apallissar, fora de la inventiva per amagar les urnes, generant escenes pròpies dels germans Marx. No es va produir cap escena d’autèntica resistència que provoqués que les forces d’ocupació no poguessin aconseguir una urna. No es va fer res que pogués alterar l’eficàcia operativa de la Policia Nacional i solament la gran quantitat de col·legis i el fet que no poguessin anar més de pressa entre col·legi i col·legi va fer que no es requisessin més urnes.
L’Estat llavors va observar que la qüestió catalana es podia resoldre amb un xantatge relativament simple als republicans. Si d’una banda l’estètica perd als líders del procés (no hem de fer res que pugui semblar alguna cosa), l’Estat va comprovar que es podien arribar a acceptar uns nivells tolerables de repressió, sempre no entorpissin la vida col·lectiva. Alhora que l’economia mostra signes d’una certa recuperació, cosa que fins i tot podia justificar l’ocupació del territori.
El problema aquí, és que totes les solucions de l’independentisme impedeixen trencar aquest xantatge. Per trencar-lo, l’Estat no ha de poder estar segur de les reaccions dels republicans i alhora que l’independentisme s’ha de poder permetre accions autodestructives d’eficàcia comprovada. Si es planteja un altre 1-O no es pot tolerar que cap força enemiga s’endugui cap urna. De la mateixa manera, s’ha d’infondre la por en l’altre per provocar que no dugui a terme les seves accions. En el xantatge de la por, el republicanisme podrà aconseguir negociar amb una posició de força, si no, tot allò que faci serà una fantasia.
La por ens farà lliures. De la mateixa manera que els generals de l’antiguitat cremaven els seus vaixells per tallar-se la retirada, o el republicanisme surt de les seves normes naïfs i entén que ha de fer alguna cosa més enllà de la democràcia liberal. O la roda del hàmster on som anirà agafant proporcions gegantines i la tragèdia passarà a ser no una comèdia, sinó un sense sentit on l’autocensura i la por de la repressió aniran conquerint tots els espais. Llavors les Cassandres tindran raó, tot haurà estat envà.
