Li diuen Isabel Medina Peralta i sembla que només és una pija amb aire d’influencer a punt d’explotar d’odi, fanatitzada fins al moll dels ossos. El seu pare, l’advocat i col·laborador d’Ana Rosa Quintana, Juan Manuel Medina Andrés, fou militant de Falange, d’Alianza por la Unidad Nacional, d’España 2000 i, finalment, del PP, formació amb què va obtenir una acta de regidor en l’Ajuntament de Seseña. La mare, segons explica un diari espanyol, dirigeix una escola budista en Lanzarote.
El cas és que es va fer famosa l’altre dia per repetir com un lloro, mentre ballava davant d’un faristol, tot un reguitzell de tòpics antisemites més antics que l’anar a peu en el context d’un homenatge a la División Azul al cementeri de La Almudena on s’aixeca un panteó als voluntaris espanyols al servei del III Reich i un altre als caiguts de la Legión Cóndor, unitat de la Luftwaffe responsable de la massacre de Gernika.
Cal recordar que als entorns del mateix cementeri madrileny van ser afusellades per ordre de Franco entre 1939 i 1944 vora 3.000 persones, entre elles les conegudes com les ‘Tretze roses’. Uns fets rememorats en el mateix cementeri que l’alcalde del PP Martínez-Almeida i la seua sòcia de Ciudadanos, BegoñaVillacís, es van encarregar d’esborrrar només arribar al poder.
L’altre dia, una vegada més vam haver de sentir, ara per boca de la jove Medina, que “el jueu” era el culpable de tots els mals del món i els espanyols de tots els temps una mena de superherois. La pija semblava com posseïda per l’esperit de Julius Streicher, l’editor de Der Stürmer o d’un qualsevol líder nazi tavernari amb ganes de gresca. Però sobretot semblava la simple caricatura d’un qualsevol fatxenda dels anys trenta passada per algun dels filtres d’Instagram. La voltaven unes desenes de forçuts de gimnàs tunejats de feixista i de vells panxuts. A l’acte, fins i tot, no va faltar el sermó d’un capellà escanyolit vestit amb una doble sotana acabadet d’eixir d’una pel·lícula barata d’exorcismes. Només va faltar Mariano Ozores prenent nota per al guió d’una comèdia blanca sobre els inicis triomfals de la Transacció amb els seus fatxes un punt entranyables, els seus comunistes passats de moda i un rei campechano armat de paciència.
El fet no tindria més importància de no ser perquè la mentalitat atàvica que nodreix la ultradreta s’obre camí en una democràcia d’ínfima qualitat com l’espanyola, en una Europa en crisi cada vegada més amenaçada pels populismes.
El problema, prou que ho sabem, no és una pija arrogant que, disfressada de blau Primo de Rivera, es pixa verbalment sobre els cadàvers de milions de persones innocents, sobre les víctimes de Treblinka, Auschwitz-Bikernau, Chelmno, Madjanek, però també del camp d’Albatera, d’El Terrer de Paterna, d’El Camp de la Bota... Tampoc són els necis de gimnàs que bavegen escoltant-la. Ni els nostàlgics panxuts que els fan de comparsa en compte d’anar a passeig. Ni aquell capellanet odiós que l’església hauria d’expulsar sense dilacions per pura coherència cristiana.
El problema real rau en l’alta judicatura, en els cossos policials còmplices de la ideologia feixista, en els militars nostàlgics de la dictadura, i sobretot, en el creixement electoral de Vox a costa d’una dreta, Ciudadanos i PP, tant extremistes en el fons com els d’Abascal. Un partit, cal recordar, que ha entrat al Parlament de Catalunya amb 11 diputats que intentaran encendre el país pels quatre costats.
Al poc del parlament de Medina, en una televisió pública el president del Tribunal Superior de Justicia de Castilla-La Mancha, el nostàlgic del franquisme José Luis Concepción, assegurava que la democràcia espanyola estava amenaçada des que el comunista Iglesias formava part del Gobierno. El raper Hasél era empresonat per una cançó contra el rei emèrit alhora que la premsa espanyola llançava una vergonyosa operació d’emblanquiment del personatge.
El problema és que Espanya no ha deixat de ser en molt sentits un dels reductes europeus del pensament reaccionari amb un Estat controlat pels hereus i marmessors del franquisme. Un Estat poc permeable a la diversitat, la pluralitat ideològica, la protecció dels drets civils.
Com siga, és evident que l’escenari que ens deixarà la pandèmia ho posarà molt fàcil a tot aquest personal. La crisi econòmica atiarà l’actual polarització i generarà una enorme frustració en les classes populars i el pànic en les classes mitges. Els jutges com Concepción o els reservistes que volen afusellar 26 milions d’espanyols no deixaran els seus llocs i, alhora, arribaran més pijes com Medina i més verros de gimnàs i tants salvapàtries amb aspecte de no haver trencat mai un plat com Albert Tarradas que ben aviat ompliran de gom a gom el Camp Nou.
Tot plegat, sembla que estem a punt d’eixir d’un túnel per a entrar de cap en un altre. No tardarem gens en saber-ho. Francesc Viadel
