Eren èpoques bíbliques. El general hebreu Josué atacà la ciutat cananea de Jericó, a l’actual Palestina. Els pobles israelians venien des d’Egipte i pretenien conquerir aquells territoris que, segons ells, els hi havien estat promesos per Deu, Jahvé.
Van cercar la ciutat de tal manera que ningú no hi podia entrar ni sortir i no era possible entrar-hi cap mena d’aliments o abastiments. Varen tallar totes les escomeses d’aigua. Sense aigua ni aliments la població es va anar afeblint. Malaltia. Fam. Van caure les muralles davant les escomeses dels invasors i, finalment, els hebreus van entrar a sang i foc a Jericó. Van cremar i derruir tota la ciutat. El poc bestiar que hi quedava va ser sacrificat. Tots els habitants, homes, dones, infant i vells, van ser morts. Jericó va estar abandonat una pila d’anys.
No eren sols els soldats de Josué. Aquesta cruel forma de setge era la pròpia de l’Edat Antiga i la Mitjana: Encerclar, fer morir de gana i set, destruir i assassinar. En algunes ocasions, els vencedors eren més clements i expulsaven als sobrevivents o els venien com a esclaus. Ara li diríem una mena de neteja ètnica.
Us sona? Alguna cosa familiar amb els nostres dies?
Avui és Gaza la ciutat assetjada. Novament, l’espectre de la guerra s’alça sobre l’Orient Mitjà, quan, encara, continua el conflicte a Ucraïna.
No sé ben bé que vull dir, però si sé que ho vull dir.
No es tracta de prendre una posició sobre quina de les dues parts tenen raó. Totes dues tenen les seves raons, i de pes, i totes dues estan cometent greus crims de guerra, ja des de fa temps. Si cal prendre partit, és per la pau.
No vull, no puc, prendre part per a cap dels dos costats. Prenc part pels dos costats. Algú saltarà que aquests sempre han estat els febles, els colonitzats. Algú saltarà i dirà que aquells han patit més que ningú, que han estat víctimes d’un dels majors genocidis de la història de la humanitat. Jo saltaré i diré que tots dos pobles han patit moltíssim, i van pel camí d’encara continuar patint més. Ja sabeu la vella ocurrència: si es continua amb la filosofia de l’ull per ull i dent per dent, en poc temps, tots cecs i desdentats.
Però cal deixar clar que hi ha hagut uns quants terroristes, no tot un poble, que han fet mal a gent innocent. I cal deixar clar que se suposa que l’altra banda és un estat, suposadament democràtic, i que no té dret a comportar-se com un venjador eixelebrat, tot i tenir dret a defensar-se. Sols a defensar-se, no a assassinar. Hi ha qui parla de drets humans. Potser cal parlar més de drets humans i menys de deus. No estem en temps bíblics, encara que uns i altres sembla que no se n’adonin.
Forçosament, un dia acabaran els trets i els míssils. Pensin el que pensin, terroristes o generals, ningú haurà guanyat. No haurà arribat la pau, encara.
I caldrà recomençar.
Si Albert Einstein va escriure que la pau “no és simplement l’absència de guerra, sinó la presència de justícia, de llei, d’ordre, en resum, de govern”, i Nelson Mandela va afirmar, a més, que “la pau és també la creació d’un entorn en el qual tots puguem prosperar”, ens cal admetre que ja fa molts, massa anys, que la pau no ha existit a Palestina. I tampoc a Israel. I costarà moltíssim recuperar-la.
No estem parlant tan sols de morts i ferits a conseqüència de l’acció de les armes. Parlem de recuperar la SALUT, així, en majúscules.
L’OMS, en la seva carta d’Ottawa sobre la Promoció de la Salut de l’any 1986, deia que la salut no és possible si no s’estableixen una sèrie de requisits previs com són la pau, l’educació, l’habitatge, la renda, un ecosistema estable, la justícia social i l’equitat. Cap d’aquests requisits no han existit en aquelles terres des de fa un munt d’anys. Quan acabin els trets, tampoc no existirà. No sols no existirà a Palestina, tampoc a Israel.
La guerra, a més dels danys directes que produeix en patiment, ferides, destrucció i mort, també té greus conseqüències indirectes com efectes adversos físics i psicològics a llarg termini, odis, desestructuracions socials i econòmiques, danys ambientals, inequitats… unes poblacions malaltes. Malaltes per molt i molt temps. La guerra és un greu problema de salut pública, i no sols mentre cauen les bombes.
El primer és el primer. Ara cal aturar la bogeria. Tot un poble no pot ser castigat pel que han fet alguns dels seus membres, per molt greu que sigui. Ningú té dret a fer de la venjança una política. Però cal començar a pensar en el que caldrà fer després, cal preparar la pau que, com diu l’OMS, és un requisit indispensable per a la salut. I tots, els d’allà i els d’aquí, haurem d’ajudar.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya.
