M’ha sorprès el cofoïsme amb què el govern ha anunciat que Catalunya té pressupostos autonòmics en vigor l’1 de gener per primera vegada des del 2010. Bàsicament perquè això ens situa en una data immediatament anterior a l’inici del procés d’independència. I sobretot perquè és indubtable que el retard en l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat durant el últims 10 anys va tenir a veure directament o indirecta amb l’evolució del procés.
Esper que els prescriptors d’aquest cofoïsme siguin conscients d’aquesta desafortunada coincidència. Perquè ens estan dient implícitament que hem de celebrar que han quedat enrera els inconvenients d’estar treballant per fer la independència. Que com que l’aprovació dels pressupostos no està condicionada pels avenços nacionals les coses van millor. De fet, si no volen transmetre aquesta idea, s’expliquen molt malament.
El cert és que l’etapa de pau i tranquil·litat que buscaven aquells que varen decidir posar el fre al procés d’independència ja ha arribat. Els líders que varen decidir aparcar el mandat del referèndum i evitar qualsevol tipus de confrontació amb l’Estat ja poden fer vacances tranquil·lament, perquè el país viu una incipient estabilitat que no coneixíem des que l’Estat va dinamitar l’Estatut i els catalans ens vàrem llençar als carrers. Qui no enyorava la pau autonòmica?
Diuen que la història es mou per cicles o etapes que semblen moviments pendulars. I ara tot just sembla que la inèrcia que ens arrossega cap a un nou cicle d’estabilitat és gairebé irresistible. Del costat espanyol també hi ajuden, encara que tot sigui molt més precari del que sembla. L’Estat també té el pressupost en vigor des de l’1 de gener gràcies als vots de la majoria de diputats independentistes que hi ha a Madrid. Vots “a cambio de nada” o, pitjor, a canvi de retornar el país al 2010.
No sabem si aquesta incipient pau autonòmica es consolidarà, però és evident que molts ja l’estan gaudint. Les eleccions espanyoles, les sentències europees o qualsevol barrabassada que puguin fer aquells que realment manen (els jutges) poden amenaçar aquesta nova etapa d’estabilitat. Per això els defensors d’aquest nou statu quo es dediquen a conjurar-se contra aquestes amenaces.
Segur que hi haurà qui assenyali aquest article com una defensa del temible “com pitjor millor”. Perquè es veu que denunciar la fina línia que separa l’estabilitat de l’immobilisme és d’allò més dolent. Entre els venedors de relats ja hi ha qui s’esforça per explicar que amb estabilitat institucional i evitant el conflicte amb l’Estat es pot enderrocar un règim polític i edificar un nou estat. Són els mateixos que en d’altres èpoques ens deien que els unicornis existien.
No cal haver estudiat els més de cent processos d’independència que hi ha hagut l’últim segle per saber que l’estabilitat dels règims polítics no és el millor context per fundar un nou estat. De fet, una independència unilateral (l’única possible en el nostre cas) és més fàcil en moments de debilitat i crisi de l’estat existent. Sembla una obvietat no? Doncs la història ho confirma.
Als independentistes, per tant, ens cal impedir que es consolidi la pau autonòmica. Si cal, denunciant els independentistes que la venen com un èxit de la seua gestió. A l’activisme li cal trobar la forma d’aturar aquesta tendència pendular a l’immobilisme. Un canvi tan gran com és escindir-se d’un estat existent no es fa amb mentalitat conservadora. Com tampoc no es tira endavant una empresa sense assumir riscos econòmics.
Ha passat prou temps des de l’1O, i són prou evidents les conseqüències nefastes de no haver acabat la feina, que ja podem fer balanç. La independència no serà gratis. Al nostre món no hi ha res gratis. Qui vol quelcom ha d’estar diposat a pagar-ne el preu. Però la dependència i la submissió, per molta pau i tranquil·iltat que comportin, és molt més cara a llarg termini. I tots ho sabem.
Esperem, doncs, que aquesta pau autonòmica sigui la calma abans de la pròxima tempesta independentista.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
