Sempre m’han semblat frívols aquells que, des de l’independentisme, fan un discurs que, amagats rere el pretext de la transversalitat, aparten la qüestió social de la seva proposta. L’interès general, la vida de les persones, mai pot ser un tema irrellevant, només digne de ser tractat en un escenari futur. És absurd que algú que vulgui abolir la monarquia, per posar un exemple, posi en suspens tota la resta de temes d’agenda pública fins que aquella qüestió cabdal se solucioni. Una actitud així denota un maximalisme paralitzador, irracional que, a més, tendeix a eixamplar les desigualtats entre aquells que menys tenen i les elits del país. Si aquest discurs irresponsable fos hegemònic dins les forces independentistes, inexorablement s’obriria una finestra d’oportunitat que podrien ocupar aquells que no creuen en el dret dels catalans a decidir el seu futur.
Sembla evident que una sensibilitat de l’independentisme, per sort minoritària, aposta per aquesta alternativa que podríem resumir en una frase –que hem sentit més d’un cop- “anem junts fins a la independència i després ja cadascú que faci la seva”. Una fal·làcia que evita descriure quant de temps caldrà, com s’han de gestionar les institucions fins llavors i que fins i tot iguala les condicions de partida d’una persona benestant a les d’un ciutadà que no arriba a final de mes. Si, com deia Pilar Rahola, tots –la “classe mitjana”- guanyéssim 90.000 euros l’any, potser aquest pensament podria ser acceptable.Però som lluny d’un benestar social d’aquesta magnitud.
En aquest sentit, fa un temps vaig sentir una declaració de la portaveu de Más País a l’Assemblea de Madrid que va cridar la meva atenció. Acusava Isabel Díaz Ayuso de “robar el temps” a les classes treballadores, perquè “aquells que menys tenen, són qui més esperen”. Mònica Garcia feia referència a la situació de l’atenció sanitària a la Comunitat de Madrid i a les mobilitzacions dels i les professionals contra la política del PP. “Has d’esperar tot un embaràs per tenir visita amb un neuròleg, tota la lliga de futbol a visitar-te amb un otorrino i tota la gira de Rosalía fins obtenir una cita amb un pneumòleg”. Les paraules de Garcia descriuen una situació límit; les llistes d’espera (per a proves diagnòstiques, visites amb especialista o operacions) han augmentat fins a un 42% de 2021 a 2022, i afecten gairebé un milió de persones. Deia Garcia que “la gent normal mereix esperar menys i viure millor”, i jo hi estic d’acord.
A Catalunya la situació no és tan extrema com a la Comunitat de Madrid, però aquesta setmana vivim una gran mobilització de sanitaris (que inclou metges, però també infermeres, auxiliars d’infermeria o personal d’administració) de la qual cal prendre nota. Com Ayuso a Madrid, a Catalunya també hem tingut governants que han volgut que els ciutadans paguin amb temps allò que veritablement voldrien que paguéssim amb diners. Només així es pot entendre que Catalunya fos la comunitat on es va aprovar l’euro per recepta o les greus retallades en salut les seqüeles de les quals encara patim en l’actualitat. Especialment aquells que no gaudim d’una assegurança privada.
El temps és allò que perdem mentre esperem un tren de rodalies per tornar a casa després de la jornada laboral. I clar, com no podem pagar un lloguer a Barcelona, cada cop tendim a perdre més temps; cada cop el sistema ens expulsa més lluny i ens obliga a anar més cansats, a emmalaltir més, a veure menys estona als nostres fills. Pobresa, precarietat i degradació dels serveis públics.
La moneda dels pobres és el temps, i la paciència d’haver de demanar insistentment una visita amb l’especialista –que amb sort, et rebrà uns mesos més tard-. Cal, per aquesta raó, que els independentistes no oblidin que el curt termini no és quelcom menyspreable: és la vida i el temps de moltes persones que amb molt d’esforç tiren endavant. Si el projecte sobiranista no vol el suport de les classes treballadores, qui sinó l’hi donarà suport? Per aquesta raó, cada cop que es debat sobre uns nous pressupostos (a Madrid o a Barcelona) sempre penso en clau de temps. Quant de temps li estalviarem a les persones que es troben a llistes d’espera, quants treballadors del sector sanitari obtindran un contracte digne,quantes vides corrents seran més normals. I sí, segur que hi ha grans horitzons a conquerir a nivell nacional i social, però als pobres, precisament a ells, se’ls acaba més ràpidament la seva moneda. El temps.
