La mediocritat autonòmica

Les institucions tenen una força que va molt més enllà de les persones que les ocupen. Els seus grans edificis, els símbols, el luxe o tota la pompa i el protocol són part de l’escenificació del poder que exerceixen. I l’efectivitat d’aquest poder passa en bona mesura per transmetre una aparença de superioritat i distància sobre el ciutadà mitjà.

La manera com vesteixen, s’expressen o gesticulen els polítics ha d’anar en consonància amb aquesta escenificació de superioritat que les institucions intenten transmetre. D’aquí que el protocol acabi funcionant com una espècie de pantalla que impedeix veure com és qui realment ocupa les institucions. I per això quan un polític s’expressa de manera espontània fora d’aquest àmbit s’arrisca a quedar en ridícul.

De fet, és habitual que qui vol denigrar o retallar el poder de les institucions ho escenifiqui trencant els seus codis. Així ho feia, conten, un diputat unionista que abans de ser-ho vestia sempre amb americana i corbata i després havia arribat a anar als plens en roba de fer esport. Poques coses de les que passen a les nostres institucions són fruit de la casualitat.

Segurament la meua experiència no és original. Però record perfectament la impressió i respecte que feien els ‘palaus del poder’ les primeres vegades que hi vaig entrar. Especialment quan hi entrava com a ciutadà, però també just quan acabes de ser escollit per un càrrec. Una impressió i respecte que es feien extensius a la mera situació de saludar o reunir-se amb una autoritat.

Quan ets un habitant més d’un d’aquests palaus, l’efecte del protocol s’esvaeix. Al final entres en contacte amb la realitat de les persones que els ocupen. Coneixes la dimensió humana, personal, professional dels polítics sense filtres. Com que queden despullats de tota la pompa i escenificació, s’han de guanyar el respecte i l’autoritat per les seues qualitats personals i prou.

La història ens conta que les institucions catalanes han estat ocupades en el seu moment per personalitats de gran rellevància intel·lectual i professional. Crec que, al marge de les escenificacions i de l’aura dels càrrecs, pel Parlament hi han passat històricament persones de gran talla. Són molts els testimonis i cròniques que així ho confirmen. Sense anar més lluny, abans el nivell de debat era un altre.

En aquest sentit, la meua decepció ha estat majúscula. Darrere l’escenificació del poder no només hi ha unes institucions impotents. Darrere la pantalla del protocol, aquestes institucions estan plenes d’incompetents. La veritat és que no m’ho esperava. No em creia que fos possible dissimular les mancances generalitzades de la classe política autonòmica fins aquest punt.

El meu argument podria ser titllat de classista. Però jo no estic qüestionant el dret de la gent humil a ocupar posicions de poder. N’hi ha mil exemples, i jo mateix no sóc d’origen burgès precisament. Hi ha gent humil i sense estudis amb molta més cultura i capacitat de gestió que la mitjana dels polítics catalans. I tenim un president de bona família que destaca per la seua mediocritat. El problema no és d’origen ni de formació.

El problema de mediocritat de la classe política autonòmica té a veure amb el sistema de selecció que tenen els partits, que premien la fidelitat i els anys de militància a qualsevol altra consideració. Durant els anys del procés es varen produir escletxes en el sistema, donant entrada a activistes i personalitats de la societat civil. Però els partits han intentat tancar-les a la mínima oportunitat.

L’autonomisme té dos problemes: la inviabilitat del seu projecte (que a Espanya no té recorregut) i la insolvència i mediocritat de bona part de la classe política. La gent no ocupa càrrecs per la seua qualificació. Per a tenir-los no et cal demostrar res més que lleialtat al líder del partit. En aquest context, no guanya qui té més arguments o qui els exposa millor. Fins i tot es menysprea l’experiència i el coneixement. Guanya qui té els números, encara que sigui un ruc.

Hi ha qui diu que els polítics actuals no treballen per la independència perquè en un estat català no podrien aspirar a les posicions que ocupen a l’autonomia. Això últim és evident. Però jo crec que no treballen per la independència senzillament perquè no en saben més. Ells no són conscients de les seues limitacions. S’han cregut que l’aparença que va amb el càrrec és quelcom real i que ho poden tot. Però el rei va nuu.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.