Estem acostumats que, al ser un territori conquerit brutalment a través de la violència i per part d’una corona, com la de Castella, acostumada a aixafar tots aquells territoris que conqueria i imposar les seves lleis, les seves costums, la seva llengua… ens diguin tots aquells partits, aquells representants de la ideologia castellanitzadora que el castellà és una llengua pròpia de Catalunya des de sempre.
El problema més gran d’això és que des de l’independentisme català, o ja ni tan sols l’independentisme, sinó el nacionalisme, s’ha interioritzat aquest discurs, aquest adoctrinament del vencedor sobre el vençut i els partits no li donen el valor a la nostra llengua que li haurien de donar. Un simple exemple és en les rodes de premsa del Govern de la Generalitat o de qualsevol dels partits. Per quins set sous cal repetir el mateix que s’ha dit en català, també en castellà? No és el català la llengua d’ús habitual del Govern? És que el govern no exerceix les seves funcions sobre el poble de Catalunya? No ens havien dit que tothom que viu a Catalunya té com a mínim l’obligació d’entendre el català?
Llavors, si és així, no hauria de caldre canviar la llengua ni utilitzar una llengua diferent i impròpia del país.
Sí. Impròpia. No seré jo qui compri el discurs del colonialisme i interioritzi que una llengua que s’ha imposat amb violència, amb prohibicions de la nostra, mancant-nos al respecte i a la nostra integritat, és una llengua pròpia de Catalunya.
No negaré que el castellà és la llengua pròpia de ciutadans que resideixen a Catalunya. Però és que també hi ha ciutadans que tenen com a llengua pròpia el xinès, l’àrab, l’alemany, el suec, el neerlandès… i així fins a un llarg reguitzell de llengües. Però no perquè al nostre país hi hagi gent que parla aquestes llengües, les considerem com a pròpies del país. I doncs, per quin motiu ho hem de fer amb el castellà?
Ahir una persona em deia que estaria d’acord en què el català quedés relegat a l’espai que actualment té el gaèlic a Irlanda, perquè ells van ser independents malgrat quasi perdre la llengua.
Això és una manipulació de la història, ja que el principal motiu dels irlandesos que els va portar a la independència, va ser un motiu religiós.
L’independentisme català va girar habitualment al voltant de la llengua, de la cultura, de la identitat que tenim com a país. I això des del regne d’Espanya ho van tenir clar des del principi i simplement han intentat imitar el model francès d’imposició de la llengua francesa per sobre de les altres, duent-les a nivells crítics i eliminant-les completament de l’espai públic.
Segurament si fos per Ciudadanos, Vox, PP, PSC i fins i tot els Comuns (només cal veure algunes de les piulades de membres com Guardingo que fins i tot proposava fer una “reserva catalana” a Cadaqués, o se’n mofa de la lluita cultural i de les danses pròpies del nostre país) acabarien amb la nostra llengua i l’apartarien de l’espai públic, relegant-la a l’àmbit privat i tallant la transmissió generacional. Perquè en el seu moment, molts personatges ho van tenir clar. Felip IV, el Duc d’Olivares, Felip V, Primo de Rivera, Franco… i una llista interminable de noms, sabien que destruint la llengua, diluint el sentiment nacionalista català, podien guanyar definitivament la batalla. I ho han provat de totes les maneres.
Així doncs, sabent que el nostre moviment nacionalista té uns orígens, primordialment en defensa de la identitat lingüística i cultural catalana, no entenc com determinats partís polítics del nacionalisme i de l’independentisme abandonen la qüestió lingüística i prefereixen mirar cap a una altra banda mentre l’ús del català retrocedeix dia rere dia als carrers del nostre país. On queden projectes com els de la llei del cinema? I aplicar la llei de consum per tenir l’etiquetatge en la nostra llengua? On són aquells farsants de Ciudadanos que ens diuen que volen la igualtat, però que mai hi són en les lluites perquè el català tingui un nivell de reconeixement de paritat amb el castellà?
Un altre fet preocupant sobre la llengua és el que molts sabem sobre la immersió lingüística: no funciona. No funciona a Badia del Vallès, a Cornellà de Llobregat, a Sant Adrià del Besós, a Vila-Seca, a la Canonja… a molts indrets de l’àrea metropolitana de Barcelona i Tarragona. I comença a flaquejar a molts altres indrets del país. Fins i tot a la “immortal” Girona! Només cal parlar amb els professors de les escoles per saber que els alumnes cada vegada parlen menys en català entre ells. Que les classes es fan en molts casos en castellà, perquè hi ha alumnes, nascuts a Catalunya, educats a Catalunya, que tenen seriosos problemes per reflexionar i expressar-se en català. Però sembla que la societat i la política en gran part, prefereixen posar-se unes ulleres de fusta i no veure la situació alarmant de la nostra llengua.
Cal mantenir el català viu, i hem de reivindicar una realitat: el català és la única llengua pròpia de Catalunya, amb el permís de l’aranès, llengua pròpia de la Val d’Aran.
El castellà és una llengua que es parla a Catalunya bàsicament a base d’imposicions i de prohibicions de la nostra. Però això no la converteix en pròpia. Només cal que viatgeu a Quebec i parleu amb la gent del territori. Malgrat que no tots siguin independentistes, saben perfectament que la llengua pròpia del Quebec és el francès, de la mateixa manera que la gent d’Alberta té clar que la seva llengua pròpia és l’anglès (a banda de les llengües pròpies d’abans de la colonització). De veritat és tan difícil mantenir la fermesa i tenir el sentit comú per defensar l’obvi? A qui tenen por d’ofendre? Als que dia rere dia, tan des del Parlament com per les xarxes ens diuen “nazis, lazis, colpistes, filo-etarres, terroristes, xenòfobs” i fins i tot alguna diputada com Anna Grau ens descriu a alguns com a “polls de pubis”?
Esquenes amples i les coses pel seu nom: La llengua històrica i pròpia de Catalunya és el català. Cal preservar la nostra identitat.
