El passat 28 de gener, la Conselleria de Recerca i Universitats va organitzar la Jornada sobre la Llengua Catalana en el Sistema Universitari i de Recerca de Catalunya, en què es van presentar els objectius i els eixos del que serà el Pla d’enfortiment de la llengua catalana. Vaig tenir l’honor de ser convidat com a ponent, juntament amb la Dra. M. Teresa Cabré, presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, per fer un breu diagnòstic de la situació actual del català a les universitats.
El primer que cal lamentar és que a Catalunya no hàgim tingut mai un model ni un pla integral sobre política lingüística universitària, i així ens ha anat. Els responsables governamentals sobre política universitària o sobre política lingüística no ho han volgut fer ni han considerat rellevant aquesta parcel·la de la política universitària i de la política lingüística. És més, quan hi havia algunes reivindicacions lingüístiques sobre la taula, tot demostrant una deixadesa de funcions, apel·laven a una malentesa autonomia universitària i se’n rentaven les mans. D’altra banda, també és cert que, malauradament, hem tingut massa rectors amb una escassa sensibilitat lingüística i, fins i tot, alguns han demostrat un menyspreu evident cap a la llengua catalana.
La poca normativa que tenim sobre política lingüística universitària, sovint desconeguda pels responsables governamentals d’universitats i pels rectors, no s’aplica ni es desplega com convindria. Els pocs articles que hi ha a la Llei de política lingüística del 1998, a la Llei d’universitats de Catalunya del 2003 o, fins i tot, a l’Estatut del 2006, encara no sabem com han de condicionar els usos lingüístics del sistema universitari català. Quan alguna universitat ha volgut desenvolupar internament algun d’aquests articles per reforçar el rol de la llengua catalana, el departament responsable d’universitats no ha fet l’acompanyament necessari ni l’ha volgut avalar. Lamentablement, des de fa molts anys, i encara avui, hi ha molta por per aplicar la normativa en matèria de política lingüística universitària, per avançar en la garantia de fer del català llengua de prestigi universitari i per donar plenitud al fet que la llengua catalana sigui, d’acord amb el que estableix la Llei d’universitats de Catalunya i tots els estatuts de les universitats catalanes, la llengua pròpia de les nostres universitats.
La política lingüística universitària sempre ha transitat per camins tortuosos i en contextos caòtics i plens d’incertesa. Sent, com és, una política transversal estratègica clau, la resta de polítiques universitàries sectorials no l’han tingut prou en compte i ni tan sols han acabat d’entendre la necessitat de preservar la llengua catalana en un marc de coneixement internacionalitzat i multilingüe. La política de recerca, l’acadèmica, la docent, la de qualitat, la d’innovació, la de transferència, la de professorat, la de personal tècnic i d’administració, la d’estudiants, la de doctorat, la internacional, la tecnològica, la cultural, la d’igualtat o la de comunicació requereixen una política que marqui codis lingüístics compartits i fixats en un pla de llengües compartit per les universitats. No podem deixar la política lingüística en mans de la sensibilitat dels equips rectorals de torn, perquè, per exemple, no podem condicionar la garantia dels drets lingüístics dels estudiants a les vel·leïtats dels gestors universitaris.
Tots els que coneixem bé la política lingüística de les universitats estem convençuts que, en aquest marc de desregulació i de confusió sistèmica, els serveis lingüístics de les universitats han estat peça clau per la preservació d’una indispensable coherència en l’impuls de polítiques lingüístiques. La ferma vocació quotidiana dels grans professionals de la formació i l’assessorament lingüístics d’aquests serveis, juntament amb un insubornable compromís en la defensa de la qualitat lingüística de les nostres universitats, han fet dels serveis lingüístics veritables pals de paller de la política lingüística universitària. I malgrat que sovint han hagut de treballar en situacions molt precàries i a repel de directrius rectorals encaminades a deixar la llengua catalana en la més absoluta marginalitat, els nostres serveis lingüístics no han fallat mai.
La Jornada sobre la Llengua Catalana en el Sistema Universitari que va organitzar la Conselleria de Recerca i Universitats a finals del mes passat va ser insòlita. Mai cap departament del Govern de Catalunya responsable de la política universitària s’havia plantejat la necessitat de convocar múltiples actors relacionats amb la universitat i la recerca per fer una crida al consens en el compromís de fer una diagnosi de la situació de la llengua catalana, de reforçar-la i de fer que la llengua pròpia de les universitats estigui molt present en tots els àmbits del coneixement. Hi eren presents diverses conselleries, alts càrrecs de l’administració, rectors de les universitats catalanes, vicerectors responsables de política lingüística, sindicats d’estudiants, representants del Parlament de Catalunya i institucions i entitats relacionades amb la universitat, la recerca i el foment de la llengua catalana. Tots ells es van sentir interpel·lats per la consellera Gemma Geis quan va demanar un ferm compromís de tot el sistema universitari per “reforçar el català sense tenir una mirada curta”.
Ara cal que aquella jornada històrica es tradueixi en un treball persistent i que tingui com a fruit immediat un ambiciós Pla d’enfortiment de la llengua catalana en el sistema universitari i de recerca de Catalunya. Amb el màxim consens possible entre tots els agents que treballen per la política lingüística universitària, però sobretot amb un ferm lideratge d’aquells que són responsables del Govern en matèria d’universitats per fer d’una vegada del català llengua de prestigi universitari.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
