Una de les claus de l’èxit dels grans comunicadors rau en la seva naturalitat, en el fet que tot allò que diuen sempre resulta del tot creïble per als qui els escolta. No ens han de semblar actors trets d’una sitcom, ni encarcarats executius que han acabat de passar per un distingit màster de formació de portaveus reservat només a les butxaques més exclusives. Tampoc no ens han de recordar a un xarlatà de mercat com aquell “Ramonet” d’Oriola capaç de vendre a toc de campaneta una pinta de trenta dues pues a un calb.
Després hi ha el relat i els arguments. Si es donen totes les condicions no importa que qui parla sigui gros o massa prim, faci ganyotes o tingui una edat provecta, s’assembli a Danny Trejo o a George Clooney. El bon comunicador i la seva veritat encara és capaç d’imposar-se a un món on prevalen les aparences, on les realitats tergiversades i les mentides han adquirit la velocitat i la capacitat de destrucció dels virus a causa d’una tecnologia desbordant, en mans de masses illetrades i rasputins de la manipulació darrer dels foscos interessos de sempre.
Malauradament, però, la crisi moral dels mitjans de comunicació ha possibilitat, entre altres catàstrofes, que nombrosos dirigents polítics amb un mínim ensinistrament, quatre idees maldestrament enllaçades per un equip de pseudoespecialistes del simulacre i una certa presència, arriben al poder. Són els mateixos dirigents que empren sense escrúpols l’estratègia de la política espectacle per a aconseguir captar l’atenció de les televisions i les ràdios, la de les xarxes socials.
A Catalunya l’exemple més excel·lit d’aquesta manera de fer el tenim en Ciudadanos i els seus líders des de l’extint Rivera, passant per Arrimadas o Carrizosa. Com sigui, l’actual portaveu de la formació, Lorena Roldán, ha superat amb escreix la impostura dels seus antecessors. Tot en Roldán és tan increïble com l’ideari que aparentment defensa el seu partit. Cs proclama que és una formació nascuda per a combatre el nacionalisme identitari quan el més desinformat dels camellers d’Omà no tindria cap dificultat en identificar-los en només trenta segons, justament, amb el nacionalisme més descarat i ultramuntà, de teja, mantilla i tricorni. Oficialment, Cs assegura situar-se en el centre encara que dugui batent-se anys i panys amb l’extrema dreta pel mateix espai electoral sense cap trauma. Un partit de centre que pacta amb Vox o que es prepara per a un acord de coalició amb el PP més radicalitzat que mai no s’ha conegut. Un partit que s’esgargamella en la defensa de les classes més desfavorides però només per a retreure al separatismo haver-se gastat suposadament els seus diners en propaganda. Un partit, al capdavall, que traspua per tot un neoliberalisme de manual tan poc avingut amb els drets de justament de les classes populars.
Vox dissimula tant com pot i quan li convé bàsicament per no espantar la clientela. El PP es delecta en el seu extremisme tot i que fent trampes amb el llenguatge. Cs directament enganya fins i tot a no pocs dels seus que, potser, si es creuen que militen en un partit de centre, liberal i no nacionalista.
Res no ens hauria d’estranyar coneixent els seus orígens i la deriva posterior que va tenir sota el lideratge d’un Rivera inequívocament nacionalista i d’extrema dreta. El que sí sorprèn és que els periodistes amb llicència per a titular segueixin la comèdia sense immutar-se, entren a formar part del joc sense preguntar-se res.
Bé, el cas és que Roldán ha brodat el paper. Vull dir el paper d’actriu pèssima amb un guió nefast, consabut, previsible, escrit només per a acontentar els espectadors més incondicionals.
L’advocada tarragonina va començar la seva carrera política manifestant-se amb l’independentisme quan encara portava ulleres de cristalls gruixuts, vestia samarreta i jeans vells i no li importava cofar-se amb una barretina. Ara, continua aquesta carrera elegantment abillada, sense ulleres, amb el rostre perfectament perfilat i fent d’inquisidora a sou d’aquell mateix independentisme. Tothom té dret a canviar d’opinió per això de Roldán és una altra cosa.
La immensa majoria de les seves actuacions al Parlament -com les dels seus confrares- són vergonyoses, políticament estèrils. Aquesta estratègia amb total seguretat durà a Cs en primer lloc a la irrellevància electoral. En segon lloc a una lluita fratricida entre els responsables del frau ideològic, els irreductibles i els enganyats. La realitat, ni encara en temps de postmodernitat, fakes news i altres neologismes abusats, no aguanta tanta impostura. Ja s’ho faran.
Francesc Viadel
