La planificadora de casaments va mirar el rellotge. Començaven a anar justos de temps. Avui era el gran dia i sabia que el resultat dels seus esforços serien jutjats per tothom. De fet, perquè no, també era una mica el seu gran dia, i ho vivia amb l’alegria de saber que, malgrat que podia haver-hi algun contratemps, tot aniria com una seda.
El banquet, l’església, els nuvis, els músics i les orquídies ja estaven llestos. Quan van ser les sis en punt la cerimònia va començar puntual com un clau amb l’harmoniós so del quartet de corda, que havia contractat per donar un punt de dignitat i solemnitat a l’acte. Els nuvis van passar l’arc de flors primaverenc davant la mirada atenta de tots els assistents.
– “Que duguin els anells” va exclamar el capellà amb un to joiós.
Tothom va emmudir durant uns segons eterns.
– “Els anells, si us plau, duguin els anells.”
El moment tan temut havia arribat. La planificadora de casaments va apropar-se i amb un fil de veu començà a parlar.
– És un concepte nou, en què no posem anells, perquè les persones en contra les aliances, podrien ofendre’s si en poséssim. Elles també tenen dret a venir al casament. Al cap i a la fi, l’important és l’amor, no els anells. Casem-nos sense anell! Tots som fulles d’un mateix arbre i l’arbre és la humanitat.
Si heu arribat fins aquí, comprovareu expectants, que el futur de la planificadora de casaments no és gaire prometedor. Tampoc ho és una reivindicació de la nació catalana sense cap símbol que representi la nacionalitat catalana. Demanar que s’amaguin aquests símbols és violent, perquè intenta invisibilitzar la història de Catalunya i fa encara més evident que hi ha un conflicte polític i social per resoldre.
La senyera no hauria d’ofendre perquè no va en contra de ningú. És la mostra que hi ha persones que se senten catalanes. A més, també és la perseverança d’un poble i la pràctica del dret a dur-la. Exercim-lo, per dignitat i solidaritat amb qui no va poder. Exercim-lo, perquè altres també ho puguin fer demà.
