El nacionalisme espanyol té una concepció autoritària de la identitat. El famós “qué pone tu DNI” ens recorda que a Espanya és l’Estat que decideix la identitat i no els ciutadans. Ser espanyol pot dependre del teu lloc de naixement, dels orígens dels teus pares, o fins i tot de certs formalismes legals. En definitiva, depèn de tot menys de la teua voluntat. A alguns ens consideren espanyols encara que no ho vulguem ser, i a d’altres que voldrien no els permetran de ser-ho mai.
El nacionalisme català, en canvi, té una concepció moderna i liberal de la identitat. A Catalunya no s’obliga ningú a ser català si no vol ser-ho, però tampoc no s’impedeix a ningú de ser-ho si és la seua voluntat. Aquesta és la fórmula que ha permès integrar una gran quantitat de gent nouvinguda, avui indistingible de la població autòctona, mantenint els elements bàsics de la identitat catalana.
En un món global les fronteres identitàries s’han tornat cada vegada més fines i permeables. Les cultures nacionals són cada vegada més plurals i mestisses, i com a conseqüència són més semblants entre sí. Però no hi ha cap correlació entre la diferència identitària i la voluntat de mantenir una identitat diferent. És a dir, el fet d’assemblar-se més al grup del costat no ha suposat enlloc tenir més voluntat de ser part del mateix grup. Tot el contrari.
Darrerament, al món digital sorgeixen de tant en tant debats identitaris que passen per alt algunes premisses fonamentals. Una primera és que, com deia, el catalanisme no ha rebutjat mai la catalanitat de ningú per no encaixar en uns paràmetres determinats. És català qui vol ser-ho. I la segona és que no hi ha cap identitat inalterable. Al llarg de la història, totes evolucionen i s’adapten als canvis socials, demogràfics, econòmics, tecnològics, etc.
Però segurament el més important és no oblidar que els catalans tenim motius per sentir-nos una minoria amenaçada dins l’Estat espanyol. Però al mateix temps no ens hauríem de sentir ni comportar com a minoria amenaçada a Catalunya. Sobretot quan una majoria del país ja s’ha expressat en tres eleccions consecutives i un referèndum vinculant a favor de posar solució a la primera de les circumstàncies (fent la independència).
Conten que a l’artista Guillem d’Efak una vegada, en entrar a un comerç, li varen dir ‘si no m’haguessis xerrat en mallorquí, m’hauria pensat que eres negre’. La gràcia d’aquesta anècdota és que ell efectivament era negre (per les seues arrels guineanes) però el fet de ser catalanoparlant va trencar els esquemes d’algú que no el coneixia. I l’expressió espontània d’aquesta persona indicava també que la llengua era un factor identitari més potent fins i tot que el color de pell.
La realitat és que la Catalunya d’avui és plena de persones que trenquen esquemes i prejudicis. Hi ha moltes persones que han arrelat a Catalunya provinents d’altres països, però també n’hi ha d’altres que (fruit de les adopcions internacionals) no tenen més arrels fora de Catalunya que el seu aspecte físic. Els primers poden, raonablement, voler ser catalans conservant la seua identitat i les seues arrels, però els segons aspiren segurament a no ser tractats com a diferents.
Com deia Renan, la identitat nacional és fruit tant d’allò que hem decidit que volem compartir com d’allò que hem decidit oblidar o deixar de banda. És, per damunt de tot, una voluntat de ser. Es pot haver forjat una nació a partir de compartir ètnia, religió o llengua. Però també pot existir sense cap d’aquestes coses. No hi ha cap tret d’identitat inamovible o insubstituïble que defineixi l’existència d’una nació. Les nacions canvien, evolucionen, s’adapten, perquè són vives. També la catalana.
I un últim apunt: com a catalans patim des de fa segles que la nostra identitat sigui atacada o menystinguda. Com a poble amb una identitat atacada i menystinguda hem après de la importància que aquesta té per a la dignitat humana. I precisament per això, no hem de permetre mai que una identitat minoritària a ca nostra sigui atacada o menystinguda. Catalunya no ha de tenir una concepció espanyola de la identitat.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
La identitat, majoritàriament es crea a la infantesa i adolescència en forma d’arrelament a un territori, uns costums i una llengua que sigui majoritària a l’entorn vital i necessària per a la socialització No es menys per sentirse identificat i arrelar rebre un tracte respectuós per part de l’entorn immediat,l’entorn social l’entorn oficial i l’entorn polític. Aquest tracte no ha de ser en cap cas excloent i lligat a característiques o trets dobligada possessió. Explicat tot això pot resultar fàcil d’entendre que les identitats dels catalans són variades i diverses d’acord a com han funcionat aquestes variables i que una dimensió patriòtica o patriotera pot resultar avui en dia el major fre a una identitat catalana cada vegada, lamentablement però innegable, menys lligada a la llengua i al flascó de les essències.
No estic d’acord amb aquest punt: “Però també pot existir (la nació) sense cap d’aquestes coses”. La llengua, la religió creen identitat; prova d’això és l’interès que ñ sempre ha tingut en esborrar l’idioma (recordem Felip V) o el poble jueu que ha sobreviscut a la diàspora gràcies a la religió.
Penso que Josep Costa no ha pas dit que la llengua o la religió no creïn identitat, Sra. Vidal.
El que ha dit és que no cal, necessàriament, compartir llengua o religió per forjar una nació o sentir-se’n part. I això és evident: hi ha molts irlandesos que no parlen -ni saben- irlandès…i es consideren irlandesos. A Escòcia passa el mateix. I a molts altres llocs.
De fet, a Catalunya hi ha molta gent que no parla català habitualment i, en canvi, se sent i es reivindica catalana.
Amb la religió encara és més evident: no conec ningú que deixi de sentir-se català -o francès o austríac i etc.- pel fet de ser o no ser catòlic. O protestant. O ateu.
El fet de ser “nació” és -com diu en Josep Costa que deia Renan-, sobre tot, fruit d’una voluntat de ser (-ne).
En el món actual, en què la gent es desplaça i es barreja com mai abans, la cosa encara és més complexa, per raons òbvies.
I també cal recordar que la identitat de les persones no és “única ni inamovible” i, sovint, tampoc “excloent”!
Jo sóc “moltes coses” al mateix temps: dona, catalana, filòloga, amant del cante jondo, mare, heterosexual, viatgera empedreïda, veïna del meu poble, etc., etc … i gairebé tots aquests aspectes de la meva identitats són reversibles… si vull! Fins i tot, el sexe, avui en dia!
Tampoc molts d’aquests trets no són “excloents”… perquè sóc amant del flamenc però també del jazz i del gregorià i d’altres músiques. I sóc del meu poble però també barcelonina. I catalana, però si tingués arrels cordoveses -posem per cas- potser també em sentiria -al mateix temps!- espanyola i/o andalusa.
La voluntat de ser nació és bàsica per a ser-ho. I la voluntat de ser-ne part, igualment.
Altra cosa són els problemes polítics i el colonialisme i la submissió.
Íntimament relacionat… però no pas exactament el mateix.