La Gran Coalició PP-PSOE

Pedro Sánchez ha demostrat, sobradament, ser audaç en el nivell tàctic. El seu últim cop de cintura ha estat la convocatòria d’unes eleccions anticipades quan no feia ni 24 hores que les esquerres, i en menor mesura el PSOE, havien patit un daltabaix a les eleccions locals d’arreu de l’estat espanyol. Està per veure si això li servirà per evitar una dura derrota electoral o no; però de moment ha aconseguit, com a mínim, tres efectes: estalviar-se sis mesos de massacre mediàtica; canviar la conversa (ja no parlem de les eleccions locals, sinó de les properes eleccions espanyoles); i obligar l’espai de Podemos/Sumar a accelerar la seva clarificació.

Naturalment, el gran reclam electoral del PSOE serà l’altra cara del seu retrocés a les eleccions locals: l’ascens del PP i de Vox, la possibilitat d’un govern de coalició reaccionària entre ambdós partits, i el temor a la regressió en llibertats i justícia social que comportaria. Un temor que a Catalunya, com a la resta de nacions subalternes de l’Estat espanyol, agafa uns tons particularment greus: l’arribada a la Moncloa d’una dreta espanyolista radicalitzada implicaria un atac massiu contra la sobirania, la llengua, la cohesió civil i l’economia del país. De fet, podem imaginar per on anirà la campanya del PSC.

I tanmateix, aquestes eleccions espanyoles plantegen una segona amenaça per a Catalunya que no passa per un govern PP-Vox, sinó per un pacte PP-PSOE encapçalat per Feijóo. Una opció ambicionada des de fa temps per l’establishment madrileny, dissenyada per aïllar els independentistes i l’espai de Sumar/Podemos, i que de retruc arraconaria Vox com una amenaça latent però controlada. Una Gran Coalició conservadora que comptaria amb la benedicció de les TVs privades espanyoles i dels principals diaris madrilenys, que suposaria la redempció de Sánchez davant l’Ibex 35, i que tancaria per uns quants anys la crisi del règim del 78 oberta pel 15M i per l’auge de l’independentisme català.

Pel que fa a Catalunya, un govern PP-PSOE suposaria igualment una involució en termes d’autogovern, llengua, cohesió i economia, a més d’en llibertats i justícia social. Un atac més conservador que reaccionari; segurament menys destraler que el que emprendria un govern PP-Vox; però que alhora comptaria amb un suport més sòlid per part dels poders econòmics i del gruix de la premsa espanyola, i amb una major tolerància per part d’alguns dels agents socials més importants. Un atac que, per tant, seria més difícil de repel·lir des de Catalunya. No veuríem un 155 perpetu, però sí una recentralització gradual en camps com l’educació o la seguretat. No veuríem partits en risc d’il·legalització, però si la restauració del delicte de sedició. No veuríem escoles fent cantar l’himne espanyol a l’alumnat, però sí un nou intent de retallar-hi la presència del català.

Que finalment es materialitzi un d’aquests dos possibles atacs contra Catalunya dependrà, en bona mesura, del comportament de l’electorat català el 23 de juliol. Si segueix patrons similars als de 2019, amb alta participació i suport pels partits independentistes i pels Comuns, s’allunyaran tant la majoria absoluta PP-Vox com les perspectives d’una Gran Coalició PP-PSOE. En un context marcat pel creixement del BNG i EH Bildu, això implicaria una oportunitat conjunta pels sobiranismes de cara a arrencar nous avenços a un PSOE més dèbil. En aquest cas, ja no només en el terreny del Codi Penal, sinó també en camps com ara la defensa de les llengües minoritzades o les infraestructures. Camps en que els sobiranismes han d’aportar solucions a curt termini a la ciutadania, mentre continuen treballant i acumulant forces per conquerir el dret a decidir.

Si, per contra, veiem un comportament similar al de les darreres eleccions municipals, amb una alta abstenció a l’independentisme i les esquerres, els propers anys viurem l’atac més dur en dècades contra la sobirania, la llengua i les llibertats de Catalunya. Vingui d’una aliança reaccionària PP-Vox o d’una Gran Coalició conservadora PP-PSOE. I caldrà que tant les institucions com la societat civil del país es preparin per resistir-ho durant quatre anys que, de ben segur, es faran molt llargs.