* Article publicat en anglès a Brave New Europe 30.3.2021
Tot i que la xacra del feixisme torna a recórrer tota Europa –sembla que mai no n’aprendrem– el cert és que la naturalesa del fenomen és força diferent segons l’estat de la UE del què es tracti. En alguns casos la seva aparició té un aspecte més “modern”, tot i que en el fons amagui el mateix racisme, intolerància envers les minories i llum verda al gran capital de sempre. Però cal dir que a Espanya el fenomen té una caracterització que la fa única i especialment virulenta amb una rara capacitat per condicionar tot l’espectre polític davant la inoperància del sistema de partits i la parsimoniosa indulgència de l’actual UE. I això és degut al fet que la ideologia feixista mai no va ser formament vençuda a Espanya. A més, per la manera escandalosa en què es va fer la Transició fake que es va escenificar, un cop formalment mort Franco, la seva legitimació s’ha realitzat amb una rapidesa i una “naturalitat” esglaiadora. La falta de censura amb què la Transició va beneir el traspàs de Franco s’ha convertit en el seu gran aval avui. No se n’amaguen de res.
La gran novetat del cas espanyol, el que el defineix doncs, és que a Espanya el franquisme va morir al llit. No va haver-hi una ruptura amb el règim anterior sinó una reforma que feia mutar l’Estat de llei en llei, fins que ara ha arribat la irrupció del postfranquista VOX. I quan l’irresponsable pallasso Josep Bou del PP diu que admet VOX perquè “acata la constitució”, sembla que ningú es pari a demanar quina mena de constitució deu ser aquesta que l’acatin feixistes… Certament, aquest partit histriònic ha rebut la seva confirmació com a actor polític de primera línia gràcies als corprenedors acords amb PP i Ciudadanos que li han permès de formar part de diversos governs autonòmics i locals. Encara que l’Aliança Popular de Manuel Fraga fos continuadora del franquisme sociològic i Fuerza Nova de Blas Piñar del búnquer franquista, després units en el PP, la veritat és que mai després de la mort de Franco havia existit una força obertament d’extrema dreta, i menys amb el 15% dels vots i 52 escons a les Corts espanyoles. Potser és que els temps no ho aconsellaven. O que no els calia…
Per entendre l’auge de l’extrema dreta a Espanya, respecte a la d’altres països, hem de tenir en compte allò que sempre l’ha cohesionat: el conflicte amb el País Basc i Catalunya. Us imagineu que al Regne Unit naixés un partit que tingués com a principal bandera barrar el pas a la llibertat d’Escòcia i a qui se li “deixés” una projecció mediàtica massiva com a acusació particular al govern escocès? L’any 2013 alguns membres Partit Popular, desencantats amb la “moderació” de Rajoy amb Catalunya, van abandonar el partit al·legant que no defensava de manera suficient la unitat d’Espanya, i van fundar VOX. En la carta que Abascal va escriure a Rajoy per comunicar-li la seva baixa, deixava clar el seu descontentament per l’actitud “pasmada” i “pasmosa” davant del desafiament dels dirigents separatistes catalans. Aquesta nova formació va presentar un programa de 100 mesures “urgents”, la primera de les quals era, ben previsiblement, la “suspensió de l’autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme i la depuració de responsabilitats civils i penals”. La il·legalització de partits i entitats “que persegueixin la destrucció de la unitat territorial de la Nació”, agreujar les penes “per les ofenses i ultratges a Espanya i els seus símbols o emblemes”, actuant com a garant del “dret constitucional”, abanderant una defensa extrema de l’espanyolisme. Certament, és en aquest punt on Vox ha guanyat més notorietat. L’auge de la formació es va disparar després de presentar-se com acusació particular de la causa judicial amb més rellevància mediàtica de les últimes dècades a l’Estat espanyol: la causa oberta per organitzar i permetre els catalans votar en un referèndum l’1 d’octubre de 2017. Javier Ortega Smith, secretari general de VOX, va ser l’advocat encarregat de demanar presó sense topalls pels líders independentistes, la qual li va donar mesos de protagonisme.
Però no ha estat aquesta l’única querella ni denúncia que han protagonitzat Ortega Smith i VOX. En trobem d’altres com la denúncia a l’advocat Gonzalo Boye (Vegeu https://braveneweurope.com/interview-with-gonzalo-boye-spain-the-eu-cannot-overlook-the-intimidation-of-lawyers-defending-political-opponents-in-spain) i el Govern a l’exili, al president Roger Torrent i part de la Mesa del Parlament per haver debatut la suspensió dels diputats; la mateixa ministra Dolores Delgado per “negar-se” a defensar Llarena davant la judicatura belga; els Comitès de Defensa de la República (CDR) per les pancartes contra Felip VI a l’aniversari del 17-A; i fins i tot contra el jutge belga que va admetre la demanda contra Llarena, arribant a assegurar que el magistrat belga podria haver comès rebel·lió o sedició! Increible! On a Europa seria admès que un partit d’extrema dreta de l’oposició tingués un protagonisme tan forassenyat d’aquesta naturalesa? Responem nosaltres: només en un estat amb una judicatura de clar biaix envers l’extrema dreta.
En la composició del VOX actual, ben previsiblement, hi consten exmilitants de l’antiga Fuerza Nueva, trànsfugues de Ciudadanos i PP. Però potser més indicatiu, per mostrar la seva proximitat al moll de l’os del Deep State espanyol, és la forta presència als seus rengles de militars, alts funcionaris i jutges d’alta graduació. Però més enllà d’això –i ben significativament– hi trobem a l’actual comitè executiu el qui és considerat l’ideòleg de la intervenció espanyola a la guerra de l’Iraq: Rafael Bardají. És ell qui dirigeix les relacions Internacionals de Vox. Bardají s’ha reunit en diferents ocasions amb Stephen Bannon –qui va ser gran assessor de Trump– i actualment està confeccionant una aliança, amb seu a Brussel·les, de l’extrema dreta europea, des de Le Pen fins a Salvini, passant per Orban i Abascal. Ell i altres membres de VOX van ser convidats, abans de les eleccions presidencials franceses, pel partit d’extrema dreta Reagrupament Nacional, rebent de Marine Le Pen “tot el seu suport”. Altres grans amics de Vox a Europa –en el grup ECR del Parlament Europeu– són el partit governant ultracatòlic polonès PiS, o l’extrema dreta austríaca FPÖ, així com la líder d’Alternativa per Alemanya, Frauke Petry, i el líder del Partit de la Llibertat holandès, Geert Wilders.
Però és potser en el detall del dia a dia que més podem apreciar l’escandalosa i exclusiva naturalesa del “lífting” que se li està fent al feixisme espanyol. Mentre que a molts països es fa palès un rebuig formal al feixisme representat per grups com VOX, a Espanya la seva naturalització banal està resultant d’una facilitat incomprensible. Potser alguns exemples ajudaran a comprendre la gravetat del fenomen. Per exemple, la setmana passada la presidenta Ayuso de Madrid, del PP, va declarar amb orgull que quan l’acusaven de feixista, era senyal que estava fent les coses ben fetes. Amb això ha deixat més que clar que no tindrà cap escrúpol per governar amb VOX si li calen els seus vots. Per altra banda, i com denuncien repetidament periodistes com Jordi Borràs, escandalitza de veure el grau de complicitat entre la policial i l’extrema dreta de VOX al carrer i a les xarxes sense que cap jutge hi hagi vist res estrany. Fins i tot s’ha sabut darrerament que el bar més freqüentat pels policies al barri d’Usera, a Madrid, és un que porta de nom el gran lema franquista “Una grande y libre” i on les salutacions feixistes estan a l’ordre del dia. Amb aquesta realitat, com podem esperar que la policia actuï contra l’extrema dreta? Però és potser a Oviedo (Astúries) on acaba de passar el fet més escandalós. Aquí el PP està procedint a recuperar tots els noms dels carrers del franquisme arribant a substituir el carrer Federico García Lorca pel de Calvo Sotelo i Calle Trece Roas per Coronel Aranda, militar franquista i gran repressor dels miners asturians el 1934. Mostra tot plegat l’èxit que ha tingut VOX en tan sols dos anys en arrossegar PP i el partit Ciudadanos (que n’està essent fagocitat) cap a un abisme obertament franquista. I això no sols ha afectat la dreta. El mateix PSOE mostra senyals preocupants de tolerància envers l’extrema dreta de VOX l’existència de la qual electoralment l’afavoreix. Quina diferència hi ha, si no, en la seva postura davant la corrupta monarquia, el conflicte català, les actuacions judicials o una llei mordassa que el mateix Consell d’Europa ha denunciat? Cap. I és que la deriva d’Espanya cap a l’extrema dreta és un fenomen de proporcions alarmants. Potser és en part per això que hi hagi hagut veus autoritzades que hagin declarat darrerament que el gran enemic d’Europa democràtica no és pas Rússia, sinó Espanya.
Núria Bassa i Toni Strubell
