Els escàndols de corrupció i faldilles relacionats amb la Casa Real junt amb un cert
clima de deteriorament social molt idoni per a les profecies de caire revolucionari més
optimistes, han alimentat durant els darrers mesos els comentaris entusiastes sobre una
suposada fi de la monarquia espanyola. Mai com ara, tants s’havien mostrat tan
convençuts que la III República està al caure, cosa de quatre dies mal comptats.
El cert és que alguns comentaristes republicans s’han mostrat, però, molt menys
entusiastes com ara Carlos Elordi que a penes fa un dies des d’Eldiario.es es
preguntava si l’Estat i els seus epifenòmens no estaven en plena operació de salvació de
la corona com quan es va propiciar l’abdicació de Juan Carlos I. Ho deia atès per com
s’havia actuat davant de les darreres informacions que apunten que el rei emèrit podria
tenir comptes bancaris a Suïssa nodrits amb diners de comissions procedents de munyir
la vaca espanyola. Uns diners que, per més inri, haurien estat convenientment
blanquejats per la màfia al servei de les elits de la pàtria. Elordi recordava molt
oportunament el silenci dels grans mitjans de comunicació sobre l’afer, la pudor de
merda de les clavegueres de l’Estat i la inacció dels principals partits polítics alhora de
fer front a l’escàndol. Tot plegat, només Unidos Podemos, ERC, PDECaT, Compromís i
Bildu s’han mostrat disposats a investigar els fets. Una investigació, cal dir, que podria
tenir com a conseqüència la imputació del rei emèrit amb la qual cosa la corona de Felip
VI quedaria sentenciada.
Amb tot, Elordi mateix afirma melangiosament que Espanya no està preparada per a ser
una república ateses les enormes dificultats de la dreta i de l’esquerra per a posar-se
d’acord en temes capitals com ho és, per exemple, el de la crisi de Catalunya. Per tant,
‘tristemente’, la monarquia és ‘la menos mala de las soluciones de compromiso’,
malgrat ‘los desmanes de quien la encarnan’. Un fet, assegura, que fins i tot han entès
apesaradament ‘hasta las mentes más claras de la izquierda radical’. És a dir, que
ningú no mourà ni un dit i que el republicanisme de Iglesias, Garzón i tutti quanti és
més estètic que el quadre de Giusseppe Pellizza da Volpedo, El quart estat, que va
popularitzar Bertolucci amb la seva pel·lícula, Novecento.
Així les coses, que el CIS no pregunti des de 2015 que pensen els espanyols sobre la
Monarquia no deixa de ser una anècdota, una mostra més de l’excés de zel dels podersfàctics per protegir una institució més deteriorada que les despulles de Franco la qual ha acceptat de grat tant el suport del PP dels 800 imputats com el de totes les l’extremes dretes, això és, l’oficial i oportunista que lidera Rivera i Casado, i la veritablement militant animada en Catalunya per una Arrimadas cada dia més descol·locada i agressiva.
Certament, no cal que Felip VI i els seus s’amoïnin més del compte pel fet que alguns
periodistes o polítics com Juan Carlos Monedero l’envien a Estoril des de les pàgines
d’un qualsevol digital gauchista. Tot plegat, a Madrid encara no s’han vist
manifestacions de milions de persones demanant l’adveniment de la República, ni
sabem de ningú que hagi cridat a les portes de la catedral de Toledo en plena processó
del Corpus ‘couper la tête du roi!’ enmig de l’entusiasme popular, n’hi ha hagut tampoc
un allau de mocions contra Felip VI en viles i ciutats d’Andalusia o Extremadura, de
Galicia, de cap de les Castelles, ni tan sols del País Valencià que va alletar Blasco
Ibáñez… Ben pel, contrari hem pogut escoltat clar i alt com després dels esquitxos de
merda de Corinna, Pedro Sánchez afirmava que la Monarquia espanyola eres moderna
i exemplar. I més, hem vist com quasi un miler de militars demanaven respecte per
Franco, com un Borbó encapçalava una furibunda protesta de feixistes contra
l’exhumació del dictador, hem vist el despertar de l’Espanya més horrible.
Una altra cosa és, però, el què passa a Catalunya. Els monàrquics indígenes poden dir el
que vulguin però tots els sondejos d’opinió indiquen rotundament que la majoria de
catalans, especialment els més joves, rebutgen la Corona. El dia 3 d’octubre Felip VI es
va fer d’avorrir per la majoria de catalans en amenaçar vetlladament els més de 2
milions que van votar en el referèndum de l’1-O mentre els grupuscles de l’extrema
dreta ocupaven els carrers de Barcelona amb ganes de brega, absolutament convençuts
que el suport de l’Estat els permetria actuar impunement. Però no només se’l van mirar
de reüll, amb estupor i amb fàstic els independentistes convençuts sinó, també, molts
ciutadans que simplement no es van sentir concernits per aquell rei col·locat enmig
d’una escenografia aterridora. Recordeu el quadre del fons de Carles III, bastó de
comandament en mà, el rei que va prohibir el català a les escoles. Recordeu la
gesticulació agressiva del monarca. D’un monarca que es va oblidar de la paraula diàleg
deliberadament, amb la voluntat d’exhibir força. D’un rei al que només li va faltar
aparèixer d’uniforme militar.
L’Estat no sap que fer per a normalitzar la seva presència a Catalunya. Ho intentaran
aquest 17 d’agost. Imposaran el rei. L’envoltaran uns milers de seguidors de C’S, del
PP, del PSOE i els habituals de l’extrema dreta indígena. Les càmeres cercaran els
angles més convenients i als mitjans de comunicació diran que n’eren milions i que els
independentistes, facin el que facin, van insultar amb el seu gest la Monarquia i les
víctimes d’un atemptat que el mateix Estat s’ha negat a investigar. Serà el mateix Felip
VI que vuit mesos abans dels atemptats de Barcelona visitava Aràbia Saudita, el país
que nodreix i finança el gihadisme, per a fer de corredor dels negocis espanyols seguint
l’estel del seu pare.
No convenceran ningú, però això es suposa que ells ja ho saben. El que importa en
qualsevol cas és mantenir la ficció d’una Catalunya tan monàrquica com alhora víctima
de la seva condició. És fonamental, no donar cap mostra de feblesa. Mirar cap a una
altra banda i confiar en que, a la llarga i per la força, es vencerà.
