Hi ha un elefant a l’habitació del que ningú gosa parlar. Contra els que diuen que “no coneixen ningú que hagi deixat de ser independentista” o que “la gent encara hi és”, existeix una realitat que anirà emergint cada vegada més. Al costat dels unionistes que estan cansats de sentir parlar de la independència, també hi ha independentistes que volen passar pàgina. És la fatiga independentista.
Segur que no coneixeu ningú cansat de sentir a parlar de la independència mentre no es fa res efectiu per aconseguir-la? Segur que no coneixeu ningú que ho ha donat tot per la causa i que ara diu “quan això vagi de veres ja m’avisareu”? Segur que no coneixeu ningú que quan li parlau de la independència us diu “tot això està molt bé, però com ho fareu”? Doncs per què ningú no analitza les causes i conseqüències del creixement d’aquest fenomen?
Un primer element per explicar el que està passant es pot trobar en certes enquestes poc conegudes. Sovent apareixen publicades dades sobre el suport a la independència, que es manté relativament estable fa temps. Però és molt poc habitual analitzar l’evolució de la pregunta sobre si la gent, la vulgui o no la vulgui, creu que la independència es farà realitat. I la resposta positiva fa anys que cau en picat. Fins al punt que actualment, pocs independentistes encara mantenen l’esperança d’aconseguir-la.
Crec que no cal explicar la importància d’aquestes xifres. Hi ha molta gent que vota propostes que no espera que es puguin dur a la pràctica, però no tothom ho fa. Lògicament, el pessimisme sobre la viabilitat de la independència repercuteix directament en el vot cap als partits que la defensen. També, com és evident, sobre la quantitat de gent que es pren la molèstia d’anar a votar. Tot això, sense perdre de vista la gent que fa vot estratègic o vot útil.
Una primera cosa que cal tenir en compte, doncs, és que hi ha gent que desitja la independència però que no vota pensant en aconseguir-la perquè no ho veu factible, almenys a curt termini. D’altra gent, senzillament no va a votar si no té cap motiu diferent per fer-ho. I encara queden aquells que voten opcions no independentistes perquè, a falta d’una perspectiva realista d’emancipació nacional, posen per davant altres prioritats polítiques.
M’atreviria a dir que aquells independentistes que no van a votar per castigar els partits que no han fet la feina són un número important. Però aquells que se situen a l’abstenció tot esperant que aparegui una opció política nova per votar-la són molts menys. Per això Alhora només ha recollit una ínfima part dels vots que han perdut els altres partits en els últims anys. Les noves opcions no resolen, per elles mateixes, la pèrdua de confiança en la victòria.
La fatiga independentista és un problema encara més difícil de resoldre. Es tracta d’un sentiment que manifesten votants que, com a conseqüència de tot el que ha passat des del 2017, ja no volen sentir a parlar de la independència. Eren independentistes i, en el fons, ho continuen sent. Però han acabat tan tips de la mala política dels últims anys que han optat per votar altres opcions, inclosos partits anti-independentistes.
Una part de la fatiga independentista molt probablement ha anat a l’extrema dreta. Arreu d’Europa sol ser una opció per mostrar el descontent, i al nostre país sens dubte no som diferents. Ara bé, crec que la part més decisiva ha estat la de votants que han baixat del vaixell independentista per passar-se al PSC. No són un gruix tan gran, però han estat decisius per a fer possible la pèrdua de la majoria independentista.
Per exemple, l’extrema rivalitat entre els dos grans partits, i entre Puigdemont i Junqueras en particular, ha afavorit que un sector de votants junqueristes que hagin fet vot útil cap a Illa per impedir la victòria de Puigdemont. Diferents treballs han intentat quantificar el fenomen, encara que això sempre és difícil. El que sabem és que aquestes desercions del camp independentista cap al PSC valen doble (cada cas retalla o amplia la distància en dos vots, el que resta d’un costat i el que suma a l’altre). I cal sumar-hi també antic vot convergent que ha anat al PSC.
Entendre les causes que expliquen la pèrdua de la majoria independentista del Parlament és imprescindible per no equivocar-se en les estratègies per intentar recuperar-la. D’entrada, si els independentistes que han votat el PSC per fatiga són tants com sembla, és molt probable que repetir les eleccions buscant incrementar la polarització entre Puigdemont i Illa pugui fer que el conjunt d’opcions independentistes quedi encara més lluny de la victòria. Queda dit.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Hi ha qui des del 2017, amb clars i obscurs, més o manco, ha seguit la mateixa linia política. I hi ha qui, just després de 1-O va fer un gir polític de 180 graus i va deixar de donar suport al sobiranisme per concentrar-se en “eixamplar la base”, això si, amb discursos molt abrandats.
Els d’eixamplar la base, ERC, impediren la investidura de Puigdemont el 2018, i de retruc el retorn, i pocs mesos després, van prendre a Jxcat l’alcaldia de Sant Cugat del Vallès en un pacte amb el PSC. A partir d’aquí, veient el pa que s’hi donava, tot es va desfermar, la lleialtat va desaparèixer, i Jxcat va pactar amb el PSC a la diputació de BCN abans que ho fes ERC, ERC va passar a ser un satèlit del PSOE a Madrid, etc., etc.
Qui sembra misèria recull misèria. La feina d’ara és tornar al 2014 per recuperar els arguments socials, econòmics i culturals, que empenyen cap a la necessitat d’un estat propi.
De cara al nostre alliberament nacional queda ben clar que “el sistema de cadascú per ell i tots els altres en contra” només produeix frustració i fracàs i és ben segur que l’única solució que existeix actualment és la creació d’un ens d’unitat nacional –o sigui una federació de com més millor dels centenars d’entitats nacionalistes existents i de tots els catalans del Sí de l’1 d’octubre, així com dels favorables al dret a decidir que ho desitgin– amb l’objectiu de poder-se empoderar tots ells per, amb tècnica judoka, poder aprofitar l’empenta del contrincant per abatre’l.
Amb el detall de l’estratègia i de les tàctiques de cada una de les fases i la “Declaració d’Independència d’Iniciativa Popular”, a http://www.carlesllado.cat pot ser fullejat el Pla D’IN D’INdependència Nacional, boicotejat amb el silenci des de fa anys, i només fa falta que, els que poden, hi posin la voluntat per divulgar-lo i que les entitats nacionals l’engeguin. Vinga!
Molta gent del meu entorn no vol un altre referèndum per votar la independència: varem votar i varen guanyar. Quan aixequin la DUI hi serem.
Independencia i regeneració democràtica van de bracet, desobeint el referèndum vinculant de l 1 O, avalant organismes no democràtics com les diputacions, abonant la partitocràcia “qui es mogui no surt a la foto”, el mal govern autonòmic, incapaços de fer una llei electoral…, tot això alimenta el descrèdit dels qui han líderat l independentisme
“La part més decisiva ha estat la de votants que han baixat del vaixell independentista per passar-se al PSC”, referint-se a una part d’ERC ?
Problema de nomenclatura: aquests no són ni han estat mai independentistes. Digues-li oportunistes, envejosos, gallinetes, federalistes .. però mai independentistes.
Som molts menys que a l’Octubre del 17 i arribarem a ser els que érem als anys 90. Quatre gats.