A la porta d’una petita llibreria de vell del carrer de Saint-Guénhaël, a Gwened, trobo en un basquet ple de llibres mig esventrats i engroguits, l’edició en francès de la novel·la Shara’s Key de la parisenca Tatiana de Rosnay. L’escriptora a través de la mirada d’una periodista americana submergeix als lectors en els dramàtics fets que envoltaren la deportació dels jueus als camps d’extermini nazis. Una deportació que va tenir el seu moment culminant en la coneguda com ‘batuda del Velòdrom d’Hivern’ executada entre el 16 i el 17 de juliol de 1942. Es calcula que només a París la policia francesa seguint les instruccions de la Gestapo va detenir i recloure en Vel d’Hiv, durant cinc dies i en condicions infrahumanes, més de 8.000 persones, la majoria d’elles dones i nens. Finalment, més de 13.000 jueus acabarien en mans dels nazis. Només uns 800 sobreviurien a l’extermini.
La majoria de turistes despreocupats que volen evitar la calor amagant-se en algun dels molts restaurants que hi ha al voltant de la catedral de Sant Pere, notablement francesos, segurament que desconeixen aquella història o, si més no, a penes tenen una idea aproximativa. En qualsevol cas, molts deuen pensar que no paga la pena preocupar-se ara per aquells desgraciats fets. La memòria pesa o s’amaga. Sovint molesta. Fins als anys vuitanta, noranta, l’Estat francès va commemorar modestament l’efemèride. Tot plegat, no va ser fins 1983 que els llibres de text de les escoles se’n van ocupar d’aquell fet.
El 2010 a França es va estrenar la versió televisiva de la novel·la de Rosnay. El mateix any es va estrenar també el film La Rafle dirigit per Roselyne Bosch. Les pel·lícules van obrir a França el debat de la memòria històrica. Fet i fet, Vel d’Hiv encara cou. Quan se’n parla no falten els revisionistes que aprofiten per tirar en cara a Israel la seva política envers els palestins per evitar confrontar el seu nacionalisme amb un passat insuportable o líders polítics com Marine Le Pen que intenten exculpar França d’aquell crim separant les accions de l’Estat de les del poble com si aquest no n’hagués tingut cap responsabilitat. Negar que a França hi havia socialment un clima favorable, un antisemitisme ferotge, és una estupidesa.
Aquest estiu, el vicepresident de la Diputació d’Alacant, Alejandro Morant, va exigir en uns comentaris a Facebook ‘deportacions massives d’emigrants’ il·legals als quals va acusar d’estar protagonitzant una invasió silenciosa que “acabarà con el mundo occidental, convirtiéndole al Islam’. Deportacions, tancament de fronteres, eliminació d’ajudes i ‘privilegis’, enduriment de les lleis… “Nacer aquí no te hace español’, assegurava el mateix tipus que no té inconvenient en titllar de ‘nazionalistas’ als de Compromís o de donar a entendre que el Govern valencià és una mena de govern intrús quan s’hi refereix maliciosament com a ‘guvern’.
Tot i que la plana major del PP d’Alacant es va afanyar a desacreditar-lo, a treure-li ferro a l’assumpte, el ben cert és que Morant només feia que seguir el guió del seu líder Casado que aquest agost va assegurar que en Espanya no hi havia papers per a tothom ni era tampoc possible ‘absorber millones de africanos’ per a poc després deixar-se fotografiar indecentment donant la mà a uns desconcertats immigrants subsaharians arribats al port d’Algesires.
No ha estat l’únic salvapàtries que aquest estiu s’ha escalfat la boca a compte dels immigrant. Albert Rivera se n’ha anat a la tanca de Ceuta on ha aprofitat per a demanar la devolució en calent dels immigrants tant en Ceuta com en Melilla. A Rivera tant se li’n fot que Espanya hagi estat condemnada pel Tribunal de Drets Humans per aquesta manera salvatge d’actuar. En un dels seus habituals jocs d’encantament dialèctic, el cínic líder taronja, va intentar dissimular la seva veritable ideologia i intencions parlant d’immigració bona i d’immigració dolenta, regulada o ‘irregular’.
Sens dubte, la dreta espanyola canta la mateixa cançó obscena que l’ogre estúpid de Salvini, Viktor Orbán o el polonès Kasczynski, entre altres perles reaccionàries, per més que es passegen pel món de moderns.
Certament, hi ha una distància entre la deportació dels jueus durant l’Europa dels nazis i el tipus de deportació que ara mateix exigeixen personatges petits i engolats com Morant tot i que és innegable que en el fons s’hi perceben elements d’una mateixa mentalitat xovinista, classista, profundament xenòfoba que va alimentar l’era del feixisme europeu.
Un article de L’Obs publicat ara fa tres anys, advertia que Europa, el continent que havia inventat el dret d’asil, patia una ‘crisi de memòria’, entenc que en els termes en què la va definir el professor de literatura comparada de Harvard, S. R. Suleiman. Per a Suleiman, el concepte designa un moment crucial i en ocasions perillós o conflictiu, en el procés de recordar el passat sigui de forma individual o col·lectiva. Allò que està en joc en una crisi de memòria és la representació d’un mateix, com es veu un, com un es representa per als altres, la qual cosa és inseparable del relat que es fa del propi passat.
Dit d’una altra manera, els europeus hem oblidat Vel d’Hiv o si més no ens neguem a recordar-lo com el que va ser, els factors que van propiciar aquella catàstrofe. D’aquí que milions de ciutadans acceptin la lògica immisericorde de determinats partits polítics sense que ningú no se n’adoni dels perills que aquesta implica.
Quin són els emigrants bons als quals s’ho refereix Rivera, Casado?. Definitivament, aquests emigrants bons no són ni musulmans, ni negres… Però a Alemanya també fan nosa els polonesos o els txecs, els que són pobres és clar. I a Anglaterra, els espanyols!…
Malauradament, això no ha fet més que començar. Els Estats europeus pensen de manera molt diversa sobre com afrontar el problema de l’immigració per tal com tenen, advertia L’Obs, memòries distintes sobrer el que significa asilar ciutadans provinents d’altres països per motius de persecució o necessitat. Mentrestant, aquest tipus tecnocràtics, sense escrúpols que pugnen per el poder en tota Europa fan l’agost a compte d’un dels pitjors drames als que s’enfronta el continent.
Francesc Viadel
