El passat 12 de juny, la CUP demanava a Laura Borràs que dimitís com a diputada per deixar plantat el Tribunal Suprem. Ho plantejaven com un acte de generositat exemplar i, de passada, Vehí deixava la poma de la discòrdia sobre la taula apuntant al fet que pogués haver-hi o no alguna cosa d’irregular en la gestió de Borràs al davant de la Institució de les Lletres Catalanes.
Jo no m’hi ficaria a considerar l’assumpte en qüestió, ja que està sent investigat en aquests moments. En qualsevol cas, sí que recordaria aquest article d’en Quico Sallés per a El Món, on explicava quin va ser el sentit de l’informe de la Sindicatura de Comptes.
En mig de tant de soroll, a vegades és difícil trobar el punt just de prudència i, com de ser prudents va la cosa, sempre va bé recordar un principi que en aquest país sembla estar en desús: la presumpció d’innocència, fins que quedi demostrat el contrari.
Seria generosa Laura Borràs renunciant al seu càrrec de diputada perquè així la jutgés un tribunal ordinari i no el Tribunal Suprem? Jo no diria que la paraula adequada fos “generositat”. Més aviat estaria fent-li el joc a qui el que realment pretén és això: que Borràs no segueixi com a portaveu, cantant les quaranta a tort i a dret.
Al meu entendre, renunciar al seu escó seria un error d’estratègia política. A la seva, és clar! Que només cal veure les reaccions dels que es freguen les mans pensant en com de bé els aniria treure’s Borràs de sobre. Potser per això s’hagi muntat tot aquest ciri, vés a saber!
Va ser generosa la CUP quan es va negar a votar a favor d’en Turull com a President? En absolut. Ni generosa, ni compromesa amb un projecte i, si dic el que realment penso, la CUP va ser cruel perquè sabien que estaven enviant a la presó una persona en una situació molt diferent de la que hauria d’haver estat. Perquè Turull hauria d’haver estat investit President i potser així les coses haurien estat encara més evidents.
En aquell moment, la CUP va tenir una actitud que al meu entendre no pot titllar-se de responsable ni de generosa ni de compromesa amb els principis de la presumpció d’innocència i de plantar cara davant del camí a l'”escorxador” que van deixar recórrer a Turull cap a Madrid després que el no de Riera li donés una estocada dolorosa. No va ser l’última: l’última la va donar el Suprem en llançar el rumor que Turull tornaria a casa aquell dia de març, quan en realitat, després de dinar, el va enviar a la presó. I allà segueix.
Sempre he pensat que, quan hi ha ombres en la gestió d’un polític, el més raonable és que es retiri fins que es dilucidi l’assumpte. Això ho pensava quan creia que la justícia era independent, que tots érem iguals davant la llei i que una toga era una garantia. Veient, però, el que estic veient, òbviament ja no puc opinar de la mateixa manera. Mentre que anava seguint el judici contra els líders catalans, el judici contra el Major Trapero, el judici contra els xavals d’Alsasua, el judici contra Valtonyc, contra Strawberry i tants d’altres, ja no crec que les togues ens tractin a tots per igual, no em queda del tot clar que la justícia sigui igual per a tots -sobretot quan avui llegeixo el dictamen dels lletrats del Congrés sobre la inviolabilitat del rei- i tinc de vegades la sensació que darrere les togues i les punyetes s’hi pugui amagar un desig per escapçar polítics que posen en dubte tot el sistema, tocat i ferit com està per ombres contràries als principis democràtics.
No. No crec que ara mateix Laura Borràs hagi de dimitir. És cert que el Suprem molt probablement té ja la seva sentència pensada, i que això comportaria l’eliminació de Borràs del panorama polític, però tots els que s’han presentat a les eleccions catalanes en el sector independentista sabien que aquest tipus de “sorpreses” apareixerien més tard o més d’hora. I quan arriben, té sentit rendir-se? Sorprèn que des de sectors que se suposa són combatius davant les injustícies, precisament l’animin a sortir del mig.
A no ser que les sigles i unes futures eleccions puguin més, una altra vegada, que allò que es deia defensar sempre: justícia justa, presumpció d’innocència i defensa de la legitimitat que donen els vots.
És trist comprovar que finalment l’independentisme es parteix la cara a les portes d’unes eleccions. És trist veure com l’independentisme es mor de fàstic, el que en castellà es diu “entre todas la mataron y ella sola se murió”.
És comprensible la decepció de tanta gent que creia que defensar el dret a pensar estava més enllà dels partits i, un cop més, n’hi ha que ens meravellem en veure com les posicions i els plantejaments es difuminen quan entra en joc el repartiment de maleït pastís del poder.
