Vaig ser diputat per ERC a Madrid del 2004 al 2008 i en tinc dues experiències que van marcar-me: ser membre de la Comissió d’investigació dels atemptats de l’11-M i la denúncia de l’ocupació d’espai públic a Mallorca per part d’un dels homes més poderosos a l’estat espanyol com era Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo, avui editor de “El Español.”
En el primer cas, vaig participar, juntament amb el company Agustí Cerdà, en elaborar les conclusions de la Comissió on, de manera clara i contundent, vàrem destapar algunes veritats incontestables del paper dels governs del PP i del PSOE entorn dels atemptats i, en el segon, va ser un goig i un honor conèixer els amics de les Illes Balears, liderats per en Jaume Sastre, que em van convidar a denunciar en Pedro Jota, la seva terrassa, el seu port privat i la seva piscina, que ocupaven espai públic de la Costa dels Pins a Son Servera.
Avui toca parlar de la gran victòria de la persistència de tota la bona gent, com en Jaume Sastre i els seus companys, que han aconseguit una fita històrica: l’Audiència Nacional Espanyola ha deixat sense efecte una vergonyosa concessió administrativa del 2014 (de 60 anys, o sigui fins al 2074) atorgada il·legalment per part del govern espanyol. Finalment, s’ha sentenciat que la famosa piscina de l’aleshores director de El Mundo està ocupant l’espai públic de la costa i ha de ser enderrocada. Disset anys després d’iniciar aquella denúncia, i sobretot gràcies a la persistència de la bona gent, avui s’ha fet justícia.
Estic content i molt content per en Jaume Sastre i els seus companys, que em van ensenyar que cal lluitar sempre fins al final, persistit i persistir i, si tens raó, acabaràs guanyant. Segurament alguns dels que van maltractar-me i van intentar ridiculitzar-me, cosa que mai no van poder fer, per aquella foto meva on surto amb banyador i amb el carnet de diputat a la boca, avui estaran enrabiats i abatuts per la fita aconseguida.
No només va ser el nacionalisme espanyol el que va intentar liquidar-me. Recordo que van denunciar-me al Tribunal Suprem, però vaig tenir la sort de trobar-me amb un magistrat demòcrata, a qui no li va tremolar la mà a l’hora de fer justícia, i no vaig perdre l’acta de diputat. Aprofitant, però, la campanya del diari El Mundo, dirigit per en Pedro J i que mai no va perdonar-nos la nostra denúncia, va haver-hi independentistes, alguns del meu partit, que van retreure’m aquella foto fins a aconseguir que no repetís legislatura.
També vull recordar que en Pedro J Ramírez va encarregar a la famosa agència de detectius Método 3 un seguiment meu per buscar qualsevol cosa que pogués presentar-se com a corrupció en la meva activitat política i va publicar, a doble pàgina, un seguit de falsedats, que van caure pel seu propi pes. Fins i tot l’actual presidenta del PSOE, Cristina Narbona, aleshores ministra de Medi Ambient, em va dir que teníem raó, però que la piscina del Sr. Ramírez era un tema d’estat, de la mateixa que l’aleshores vicepresidenta del govern espanyol, Maria Teresa Fernández de la Vega, va intentar en diverses ocasions que Joan Puigcercós m’impedís seguir burxant en el tema, cosa que mai no va passar i que sempre li he agraït.
Fins i tot, força anys després, i en una trobada acompanyant en Puigcercós a la Moncloa a una entrevista amb el president Zapatero, l’aleshores president va dir-me que les havien passat de tots colors amb la piscina per la pressió insostenible i les amenaces d’en Pedro J. Veritablement, i com va dir-me la ministra Narbona, la piscina d’en Pedro J era un tema d’estat.
Pedro J Ramírez era i és un home amb poder, amb molt de poder, i va practicar un periodisme xantatge consistent en buscar punts dèbils de l’adversari, fos polític o empresarial, i si no trobava res, s’inventava un dossier per després negociar-ne la publicació o no, a canvi d’obtenir publicitat o altres favors. Recordo un periodista d’aquell diari que un dia em va dir a Madrid: “Vés amb compte amb Pedro J. L’has rebentat en el seu orgull i ell mai oblida. Si pot, et farà mal.”
I ho va intentar: en els seus mitjans de comunicació em va dedicar pàgines i pàgines de mentides i fins i tot els mitjans públics i privats catalans es creien més el periodisme-escombraries del personatge que no pas la veritat de la bona gent. El meu entorn ho va patir, sempre els agrairé la seva fortalesa, com també agrairé el suport de tota la bona gent que va confiar en mi i que va defensar-me. Gràcies, un cop més, a tot el grup parlamentari d’aquell moment (2004-08) i, en particular, a l’amic Joan Tardà, amb qui puc discrepar políticament, però que sempre serà un amic.
Disculpeu-me si sóc pesat, però un dia com el d’avui és un dia molt feliç. Teníem raó i vam lluitar fins al final. Vam persistir fins a guanyar i això gràcies a l’amic Jaume Sastre i els seus companys, que sempre et donen una lliçó de vida: si tens raó, mai no et derroten i sempre guanyaràs. “Persistir és guanyar”. Aquesta sentència és una satisfacció i, sobretot, una lliçó per a tots aquells “tribuneros” de les tertúlies, seguidors de l’statu quo i que van dient que els que discrepen són uns hiperventilats o uns friquis.
Postdata 1: N’he dit “corrupta” de la piscina d’en Pedro J perquè en aquella finca i en aquella piscina el totpoderós director de diari convidava els líders polítics de les Illes i de la resta de l’estat, que han acabat liquidats per la corrupció. El dia que vam “okupar” la seva piscina, a dins de la casa hi tenia convidat el que va ser líder del PP i ara corrupte Eduardo Zaplana. En Jaume Matas també hi tenia plaça fixa, dirigia la sucursal del Mundo a les Illes i li feia el joc al seu amo, l’avui director de l’OK diario, Eduardo Inda. L’etapa més corrupta de la política espanyola, monarquia inclosa, va passar per la piscina d’en Pedro J.
Postdata 2: Una de les coses que més greu m’ha produït ha estat que els grans mitjans de comunicació catalans, públics i privats, que van explicar la protesta per la vessant més groga, ara han estat incapaços d’explicar-ho, ni un minut a parlar de la derrota del totpoderós Pedro J. Això si, durant tot aquest temps l’han convidat a ells i a periodistes del seu diari a omplir tertúlies i programes de televisió. Però la seva derrota ha provocat un mur de silenci, malauradament ha passat a Mallorca i no al Madrid del Sergio Ramos o a qualsevol lloc d’Espanya, que aleshores tindria cobertura total. Mallorca és com Perpinyà o el País Valencià, els Països Catalans poc importen als mitjans públics de comunicació.
Postada 3: Aquella lluita de la piscina va ensenyar-me les veritables entranyes del poder de l’estat espanyol, les clavegueres en plena actuació que es van veure confirmades en la meva experiència a la Comissió d’investigació dels atemptats de l’11-M. Tinc encara moltes més coses per explicar de tots aquells fets, però avui l’article ja és molt llarg. Hauré d’escriure un llibre d’aquells anys i del meu pas per la política.
