Mai que jo recordi hi havia hagut tanta gratuïtat lèxica com els dies en que estem vivint, des de les diarreiques diatribes sobre el colpisme fins a l’abús de les definicions de dictadura. Lamento que l’ús de la paraula per fer política hagi derivat en un ús de l’insult per a desacreditar l’oponent. Probablement, fruit de l’oposició entre radicals -els radicals democràtics i els radicals legalistes-, s’ha creat entremig un mar pantanós on s’enfanguen els equidistants. I on les paraules feridores, maximalismes grotescos i altres conceptes portats al límit creuen l’espai a velocitat supersònica.
Jo, que sempre he fugit dels extrems, m’he hagut de situar en una d’aquestes radicalitats. En el cas de la llibertat política de Catalunya no em puc situar més que en la radicalitat democràtica, que aposta per lliurar als ciutadans del país, Catalunya, les eines per a poder decidir per ell mateix el seu rumb. Sense interferències foranies, ni lleis que mai es podran canviar si depenen de la voluntat d’un tercer interessat. La defensa sense fissures de l’autodeterminació.
En aquest procés, els partits polítics, superats per la autoorganització de la societat, han hagut d’apretar vers aquella direcció. Probablement qualsevol partit de l’arc catalanista no hagi canviat el rumb, la plena sobirania de Catalunya. El que han fet, simplement, és que aquelles antigues diverses velocitats, veles i canons vers el mateix rumb, s’han hagut d’acompassar i agrupar les naus en posició d’esquadra. Els partits mal dits constitucionalistes (hom en vol una, de Constitució, per a Catalunya) tampoc han apartat el rumb d’aquell posicionament heretat de l’imperialisme hispànic de Carles V i Felip II. Els unionistes han considerat un bé irrenunciable la unitat dels territoris de l’Imperi. Perdent-ne un darrera l’altre des del segle XVIII al XX. De Mèxic a Portugal. De la Guinea a les Filipines.
No hi ha doncs, deriva, en aquells partits sobiranistes. Tampoc hi és en el nacionalisme espanyol tradicionalista.
Si hi ha algú a qui aquest conflicte ha afectat greument és sens dubte al socialisme espanyol, obligat a renunciar a discursos fundacionals per adaptar-se a l’statu quo d’un estat, l’espanyol, que mai ha estat socialista del tot. I fer-ho, sense avergonyir-se de res i gairebé sense que li passi factura. Que consti que hi tinc força amics al Partit Socialista de Catalunya. I em dol mirar-los a la cara i haver-los de dir què ha passat amb el dret de l’autodeterminació que a Suresnes defensaven aferrissadament. I em sap greu preguntar-los a què ve el tancar files amb la monarquia d’una forma tan eixordadora. I em molesta haver-los de preguntar pel federalisme, que tan defensaven fa poc, i que podria haver estat una solució de mínims al problema actual. I em fa basarda veure com es venen a la radicalitat de l’espanyolisme cavernari per esgarrapar vots i mantenir el govern espanyol. I em fa molt de fàstic veure com es manifesten amb aquells hereus dels que fusilaven gent de bé. Em molesta, i molt, fer-ho. Perquè són amics meus que no entenc què fan, què pensen, com es deixen arrossegar, i com poden digerir-ho tot plegat deixant-ho tot en mans de la llei. La llei i punt final.
Probablement no hi ha hagut una deriva més reaccionaria i feridora que la del Partit dels Socialistes.
I tot i així crec que el socialisme català tenia la clau per una solució intermitja al problema català, que és la d’un federalisme asimètric que converteixi Catalunya en un estat sobirà, associat a una Espanya feta de nacionalitats. No és el que voldríem molts, que ens agradaria desfer-nos de qualsevol connivència amb l’estat espanyol. Però és allò que molts firmaríem com a solució de conveniència general que abanderés la pau social i l’acord polític.
Ara bé, si aquest era el rumb socialista, què hi fan al costat de Vox i la Falange? Si aquesta era la direcció federalista, què és aquesta repressió als carrers de la ciutat? Què vol dir aquest discurs de Grande Marlaska que compara l’independentisme amb ETA? Què significa la connivència amb la família Franco per a fer-ne un espectacle televisiu d’exaltació? Quin rumb ha triat la vicepresidenta Calvo quan diu que José Antonio Primo de Rivera va ser una víctima? Sens dubte, si hi ha una deriva respecte el que significa un partit i unes sigles, és aquesta.
Albert Torras
