Permeteu-me el joc de paraules, potser pensareu amb raó que un pèl forçat, que dóna títol a aquestes breus reflexions. Pressupost és sinònim de pressupòsit i pressupòsit és l’efecte de pressuposar o suposar per endavant. En aquest sentit el pressupost de qualsevol societat que s’ho valgui és la democràcia, cada vegada, per cert, més en qüestió arreu del món. Escoltar les notícies fa feredat. D’Estats Units a Hong Kong. Passant pel Brasil, Turquia o l’Aràbia Saudí. I dins mateix de la vella Europa, a Hongria o al Regne d’Espanya. La democràcia, insistim sense descans, ha de ser el primer pressupost. Abans de parlar del repartiment de la despesa de l’Estat ve el respecte als drets fonamentals. No m’agrada que s’estigui parlant tant dels presos com a condicionant principal de l’actitud dels partits independentistes a Madrid durant les properes setmanes. De fet, fins i tot ells així ho han expressat directament més d’una vegada i de dos. Cal parlar globalment de la necessitat de restablir la democràcia a Catalunya, liquidada descaradament a partir del cop d’estat del 20 de setembre de 2017.
D’aleshores ençà, una autèntica orgia autoritària amb l’objectiu d’evitar al preu que sigui l’exercici del dret a l’autodeterminació de la comunitat política catalana: procediments judicials sense cap respecte ni control de legalitat, amb aixafament de tota mena de drets relatius a l’expressió i la participació política, la manifestació, la informació o el secret de la correspondència. Esclat pels aires de la tutela judicial efectiva, del dret al jutge predeterminat per la llei i a la defensa. Invenció d’un relat judicial que, al servei de l’objectiu prefixat d’eliminar físicament de la vida pública els líders del moviment independentista, construeix una acusació que tothom sap rigorosament falsa. Liquidació evidentment il·legal i il·lícita d’un Parlament escollit democràticament pels ciutadans, destitució del Govern legítim triat pels representants del poble, bloqueig successiu a l’elecció de tres candidats que disposen de majoria en la nova cambra sorgida d’unes eleccions imposades i il·legals. Repressió al carrer sense mesura contra la dissidència. Confinament i exili per aixecar barreres d’un peatge. Peticions de dos anys i mig de presó per encadenar-se davant del TSJC. Una tirallonga inacabable de drets trepitjats sense possibilitat de recurs davant d’un Estat encegat per l’odi.
És això és el que tenim avui a Catalunya, a l’espera de fer efectiva la nostra República. Un règim d’ocupació no democràtic. I és per això que restablir la democràcia al nostre país és el primer pressupost. Mentre esperem que els nostres líders organitzin la insurrecció definitiva, sense que l’Estat retiri la seva ofensiva repressiva político-judicial i es comprometi a respectar els drets fonamentals de tots els ciutadans de Catalunya, des del d’autodeterminació al d’un judici just, no hi ha possibilitat de negociar amb ells cap altra cosa. És més, seria una autèntica irresponsabilitat fer-ho. Talment com si, durant el franquisme, algú hagués acceptat demorar la fi del règim a canvi d’alguna millora econòmica i social. Em poso molt pesat. La democràcia és el primer pressupost i ho estem dient poc. No és qüestió d’alliberar els presos. Es tracta de tornar Catalunya a la situació d’espai democràtic que mai hauria d’haver perdut.
