Les enquestes per a les eleccions de diumenge no pronostiquen res de bo. En qualsevol convocatòria electoral n’hi ha de tots colors, però fins ara no n’ha sortit cap que no doni al PSC, amb diferència, com a partit més votat. Alguna encara dona als partits independentistes opcions de tenir majoria absoluta, però cada vegada menys. La major part ja donen per fet que l’extrema dreta catalana pot entrar al Parlament i que la participació continuarà menor del que era habitual.
Ha passat més de mitja campanya i el debat sobre propostes i estratègies destaca per la seua absència. Les propostes hi són per complir amb l’expedient, però no sembla que ningú en faci cas. Més que debats tenim renecs, esglais i insults. I picabaralles sobre els renecs, esglais i insults del dia. Un panorama ideal per a excitar els convençuts, allunyar els dubtosos i reafirmar els desentesos.
Amb aquest panorama, comencen ja els habituals discursos que culpabilitzen del que pugui passar els crítics, els abstencionistes i els dissidents. Previsible, però indefensable. El que estan recollint els partits que ens han representat tots aquests anys és el que han sembrat des del 2018. La desmobilització i la desconnexió de molta gent se l’han guanyat amb molt d’esforç. Tots els partits independentistes (independentistes no practicants, per ser precisos) tenen més ex-votants que votants per alguna cosa. Aquest és el punt de partida.
Malauradament, no veig cap proposta, cap canvi de discurs o de persones, cap punt d’inflexió, cap autocrítica sincera… res que pogués indicar que han entès el missatge i que tenen intenció de fer alguna cosa per recuperar els vots perduts. Amb la desfeta abstencionista de l’estiu passat les direccions de tots els partits independentistes haurien d’haver dimitit. Però no, aquí els tens, lluitant amb dents i ungles per aconseguir el bocí més gran possible del petit pastís autonòmic.
I tot el que saben dir és que aquest escenari l’hem d’evitar nosaltres, els seus ex-votants decebuts, emprenyats o desanimats. Que si no anam a votar tot serà un desastre. Qualsevol diria que ara són tot flors i violes. Com si ho veiés, si es confirmen les pitjors enquestes, la nit electoral i l’endemà, i tota la setmana següent, i potser l’altra campanya que començarà aviat, tot seran retrets a la gent que no ha votat o a la que ha votat malament.
Deixau-me que ho diga abans que no passi. Si no tenen prou vots per guanyar, tota la responsabilitat serà seua (dels partits, dels candidats, de les estratègies). Ells són els que no estan convencent la gent. Qui no els voti és que creu que no mereixen el seu vot. I el poble sempre té raó. Les persones s’equivoquen, però les urnes no. Qui no s’hagi guanyat les garroves, que no es lamenti pel resultat del 12-M.
Diré més, no hi ha cap campanya abstencionista. Hi ha gent que piula o fa articles a favor de l’abstenció, tot i que molts menys que l’any passat. Però la immensa majoria dels abstencionistes no s’abstenen perquè hagin llegit alguna de les ocurrències que es diuen o perquè pensin realment que si ningú no anàs a votar seríem independents l’endemà. De fet, ja estan completament desconnectats de tot fa temps. La campanya abstencionista l’han fet els partits que han enterrat el mandat del Primer d’Octubre.
Ho diré d’una altra manera. La força que va empènyer centenars de milers de catalans a les urnes fins al 2019 és el conflicte. Va ser l’aixecament democràtic de l’independentisme contra l’Estat. I la força que els ha empès cap a casa una altra vegada és la renúncia al conflicte. Són els pactes amb l’Estat per resoldre situacions personals, les taules de diàleg i les investidures del PSOE. En efecte, la campanya abstencionista és la reconciliació dels partits independentistes amb el PSOE.
Així doncs, si el dia 12-M a la nit la suma de Junts, ERC i CUP no arriba als 68 diputats no ens vengueu amb sermons. Dimitiu en silenci. Era el que tocava l’endemà de les eleccions espanyoles, però vàreu preferir doblar l’aposta pels pactes amb el PSOE. Si el PSC guanya és perquè portau 6 anys fent-los la campanya. Amb 15 dies no es pot posar remei a tot el que heu fet malament. Però és que ni ho heu intentat. La culpa serà vostra.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Teniu tota la raó…..
El darrer nyap, va ser investir Sánchez.
Però cal anar a votar, i ho faré.
Votaré qui més molesti a l Estat Espanyol.
Ho tinc claríssim.
Si algú o molts són independentistes ja saben qui tenen que votar. Entenc que vostè parla d’aquelles persones que no ho han estat mai, però, fan veure, com vostè, com si ho fossin. És evident que teniu un problema, al no creure amb la independència ,però alhora, us sap greu la davallada identitàtia catalana que en bon criteri veieu que cap dels partits actuals del parlament sabrà resoldre.
Bon dia poses a tothom en el mateix sac i crec que el retorn del president legítim, el treball que ha fet aquests 6 anys amb tots els vents amb contre…crec que és mereix una consideració.Amb la situació actual i reconeixent tot el que dius crec que ens fem un flac favor si no anem a votar i tu Ho saps. La opció de no votar és per un altre moment i no per ara.
Gràcies per donar l’opció d’expressar el que penso
Jo soc independentista i no votare a cap partit independentista no practicant.Veig que n’hi ha ,que es pensa que nomes els que voten son independentistes,la qual cosa demostra,al meu parer,una evident miopia.
Investir Sànchez no crec hagi estat cap error, sinó una estratègia per aconseguir negociar a Suïssa amb els observadors. Amb el PP això no s’hagués donat i s’hauria perdut temps i passades. Ara però, caldrà veure com aprofiten la posició aconsseguida de màxima feblesa de Sànchez i el seu govern. Manca també enllestir el descrèdit de la judicatura espanyola per tombar la i arrossegar de passada la monarquia que tampoc és salva d’una situació interna prou feble i vergonyosa. L’estratègia es en marxa, arriscada però pot donar bons resultats cara a la independència, que veurem quan es tanqui la negociació, si no es un nou autonomisme, i si serà abans de 2030…….