La crisi del coronavirus no només requereix mesures socioeconòmiques immediates, sinó que obliga a denunciar els principis i valors neoliberals sobre els quals es basa el sistema vigent. Obre l’oportunitat de substituir-los pels valors republicans, sostenibilistes i sobiranistes.
La crisi del 2008 va posar en qüestió els mites neoliberals que han conformat el pensament únic en les darreres dècades: la bondat de la gestió privada front a la pública, la capacitat d’autoregulació dels mercats, la conveniència d’aprimar les institucions estatals… Efectivament, va ser el sistema financer privat el principal culpable de la crisi i els poders i recursos públics els que la van salvar, fins al punt que des del mateix poder es va postular la necessitat de “repensar el capitalisme”. Però aquestes promeses de regeneració van ser aviat oblidades.
La crisi de la Covid19 ha tornat a posar en evidència aquests mites amb major força i esperem que de forma definitiva. Altre cop són les administracions públiques les que aporten els recursos necessaris, contradient les tesis neoliberals d’afeblir-les (austeritat, dèficit públic…), i és la sanitat pública qui hi està fent front, desqualificant els qui maldaven per privatitzar-la.
Fins i tot ha quedat desacreditada la deslocalització de la producció i el menysteniment dels sectors primari i industrial resultant de la financiarització de l’economia. Probablement el nou món haurà de renunciar al consumisme com a motor econòmic i al simple creixement com a objectiu prioritari. Més encara, caldrà contrarestar les bases conceptuals d’aquest “pensament únic”, com ara la competitivitat com a indicador de qualitat, reclamant que les persones han de ser competents i les institucions eficients, no pas “competitives”. També que l’emprenedoria no està limitada a la creació d’empreses, sinó que es pot ser “emprenedor” a les entitats civils o a l’administració.
Des del Seminari d’Esquerres I-S-R (independentistes, sobiranistes, republicanes) considerem que la crisi ha fet evident la necessitat de substituir aquest model neoliberal per un nou model socioeconòmic eficient, equitatiu i sostenible.
En efecte, la crisi ha mostrat com a valors indefugibles la sostenibilitat i el respecte per la natura, que inclou la preservació del clima i de la biodiversitat. En particular, substituint el consumisme per l’aprofitament i l’estalvi, promovent l’economia circular, posant l’accent de nou en la durabilitat, contra l’obsolescència, i racionalitzant la mobilitat de persones i mercaderies mitjançant l’ús de noves tecnologies. Igualment, la crisi ha obert la porta també a un reequilibri territorial, en valoritzar zones fins ara infravalorades i infrautilitzades, si els poders públics hi asseguren transports, serveis i subministraments.
Igualment, la sortida de la crisi s’ha de basar en la recuperació i actualització dels valors republicans, substituint l’individualisme per la fraternitat, la solidaritat i la cooperació, i el jerarquisme per la corresponsabilització, la coordinació i l’empoderament de la ciutadania. Cal recuperar els principis bàsics de llibertat, equitat i igualtat, amb especial atenció als sectors i col·lectius més vulnerables. En particular, es confirma el paper fonamental de la universalització i gratuïtat dels serveis públics (salut, educació, pensions…), vistos no només com un element de benestar i promoció personal, sinó de progrés i cohesió col·lectius.
En aquest context més que mai ens cal la República Catalana. El principi de subsidiarietat s’ha mostrat especialment necessari en la crisi sanitària i tornarà a ser-ho per fer front a la crisi socioeconòmica derivada i en particular per gestionar els recursos extraordinaris aportats per les diferents administracions. Ben al contrari, el paper de l’Estat Espanyol va quedar en entredit en la primera fase de la pandèmia, tant per les greus errades en la gestió com per l’aflorament de valors reaccionaris que crèiem superats (centralisme, militarització, censura…). Fins i tot la crisi fa replantejar les cadenes de producció i subministrament per tal recuperar la sobirania en l’accés a béns de primera necessitat, com ara els sanitaris o alimentaris, però també als components bàsics dels sistemes productius o als recursos energètics. L’autogovern ja no només és qüestió de dret i de voluntat, sinó també d’eficàcia i de progrés: necessitem la República Catalana per governar la recuperació i construir el futur, formant part del grup de països que encapçalen aquesta reflexió.
Josep Ferrer (president d’AExRC)
