Ja han passat les eleccions (per fi!). Ara, ja no cal que els partits facin postureig perquè no es preveuen eleccions. Com a mínim, de forma ordinària no han d’haver-hi en un cert temps. Ni a Catalunya ni a Espanya. Per tant, i aprofitant aquest estrany intermedi sense eleccions, els partits poden posar-se ja a fer política. Encara, però, caldrà deixar passar uns dies. El temps necessari per a què, a la vista dels resultats municipals, cada partit aclareixi les seves estratègies de coalicions postelectorals. Em salto, doncs, aquesta fase que ja la trobareu sobradament desgranada en altres articles i notícies i em centraré en el demà passat.
Ja sé que ara es fa servir el “fer República” com quan Pujol parlava de “fer país”, o sigui: narinant. És el nou mantra processista o hamsterià, com li vulgueu dir. Però ens hem de negar a aquesta banalització de l’expressió. Cal exigir que el “fer República” sigui efectivament “fer República” i no paraules buides. Però no tothom fa un ús banal d’aquesta expressió. Un exemple és l’anunci per part de la candidatura guanyadora a la Cambra de Comerç anomenada “Eines de país” que proposa algunes accions per tal de “ser actius en el camí cap a la República”, segons el seu nom president, Joan Canadell. Algunes són de caire simbòlic (declarar persona non grata el Borbó), altres de conscienciació (analitzant el cost d’oportunitat de les no inversions de l’Estat) i altres més directes com la sobirania fiscal o el “tancament de caixes”, segons diuen. Val més això que res. Però jo crec que com a país hem d’exigir als nostres governants d’anar més enllà que aquestes propostes voluntarioses. Molt més.
Els partits independentistes, un cop deixades de banda les seves estratègies curterministes per maximitzar vots, haurien de liderar la resposta col·lectiva. Us confesso que tinc poca fe a la vista del campi-qui-pugui que han estat les eleccions al Congrés i Senat espanyols, i al Parlament europeu, on m’ha resultat incompressible la inexistència d’una unitat d’acció (exterior) dels nostres partits autoqualificats de sobiranistes. Dit això, no deixaré de reclamar aquesta unitat d’acció en els punts cabdals i estratègics de país. Aquests punts de consens col·lectiu existeixen a tots els països normals. Com si no s’aproven les Consitucions de cada país? Doncs per consens entre la majoria de la societat (partits, els primers) de quin són els principis bàsics que han de regir en la nostra societat. I és aquí on crec que els partits que volen “fer República” s’haurien de posar d’acord. Principis basats en la igualtat, en la garantia de drets, en principis democràtics, de separació de poders, de justícia social, etcètera, haurien de pactar-se entre els partits fruit d’un veritable diàleg social constituent. Res no impedeix que els partits polítics i entitats comencin a adquirir i a assumir aquests principis republicans. Que en facin bandera. Que reclamin a altres partits i sectors socials que s’hi adhereixin voluntàriament a aquests principis republicans. Tot això és perfectament compatible amb l’existència (encara) de l’Estat espanyol a Catalunya. Ningú no pot impedir que qui vulgui, voluntàriament, es comprometi des de ja mateix a ajustar tots els seus comportaments i accions als principis republicans. Aquesta ha de ser la llavor de la República de Catalunya. Així s’amplia la base.
Aquest és, entenc jo, el primer pas per a començar a “fer República”. El segon pas, ja us l’explicaré en un següent article.
