Per poder garantir els drets lingüístics dels estudiants del sistema universitari català i, més concretament, el dret a expressar-se, oralment i per escrit, en la llengua oficial que elegeixin (art. 35.5 de l’Estatut de Catalunya del 2006), cal garantir que el professorat universitari sigui lingüísticament competent. Pel que fa a la llengua espanyola, l’article 3 de la Constitució ho resol dient que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i, per tant, només cal garantir que el professorat que no té la nacionalitat espanyola acrediti aquest coneixement. En canvi, pel que fa a la llengua catalana, no hi ha un precepte similar al de la Constitució i, per tant, s’ha hagut de regular legislativament.
Efectivament, la Llei de política lingüística del 1998 diu que “el professorat dels centres d’ensenyament universitari de Catalunya ha de conèixer suficientment les dues llengües oficials, d’acord amb les exigències de la seva tasca docent” (article 24.3). La Llei d’universitats de Catalunya (LUC) del 2003 reitera, per la seva banda, que “el professorat universitari, llevat del visitant i de casos anàlegs, ha de conèixer suficientment les dues llengües oficials, d’acord amb les exigències de llurs tasques acadèmiques” i que “el Govern, d’acord amb la normativa vigent i mitjançant el Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), ha de garantir que en els processos de selecció, d’accés i d’avaluació es concreti el dit coneixement suficient” (article 6.4). Aquest darrer article ha estat desplegat pel Decret 128/2010, de 14 de setembre, sobre l’acreditació del coneixement lingüístic del professorat de les universitats del sistema universitari de Catalunya. Malgrat que han passat molts anys des de l’aprovació de les esmentades lleis i del decret, les universitats han eludit sistemàticament el compliment d’aquesta normativa i cap responsable polític d’universitats n’ha demanat explicacions. Ara sembla que des de la Conselleria de Recerca i Universitats demanaran, com no pot ser d’una altra manera, que s’apliqui aquesta normativa. Esperem que, en defensa dels drets lingüístics dels estudiants, ho facin de manera immediata, amb determinació i sense mitges tintes.
Cal recordar que l’article 6.4 de la LUC va ser una petició unànime de les universitats al conseller Mas-Colell i que, en la tramitació parlamentària, aquest article no va rebre ni una sola esmena (ni del Partit Popular, que era la tercera força del Parlament). Quan es va negociar la LUC, ara fa vint anys, el conseller Mas-Colell va crear una comissió de vicerectors representants de les vuit universitats de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP). El treball intens d’aquella comissió va permetre millorar força el primer esborrany, però quan va arribar el moment de parlar del requisit d’acreditació lingüística del professorat, el conseller va voler reunir tots els rectors per preguntar-los, un per un, si volien que quedés regulada l’exigència d’aquest requisit. Tots, menys dos que es van abstenir, van demanar que es regulés. Després d’aprovar l’article 6.4 de la LUC del 2003, hi va haver molta por governamental per desplegar-lo via decret, malgrat que ho van demanar tant les universitats, com una moció parlamentària aprovada per unanimitat del Parlament (febrer del 2005), així com els estudiants, amb un escrit adreçat al síndic de Greuges de Catalunya, alguns articulistes (Joan Solà, Salvador Cardús i Milian Massana), el president de la Xarxa Vives de l’època (rector de la Universitat de Perpinyà) en compareixença parlamentària, els vicerectors en la Comissió de Política Lingüística (setembre de 2004) del Consell Interuniversitari de Catalunya i els rectors en tres ocasions (abril del 2005, juny del 2005 i juny del 2008) en el marc de la Junta del CIC, on fins i tot es va aprovar formalment un “projecte de decret sobre l’acreditació del coneixement del català en els processos de selecció del professorat de les universitats” (juny del 2005). Finalment, també cal recordar que el Decret del 2010 es va aprovar in extremis a la darrera reunió del Consell Executiu presidit per José Montilla (setembre de 2010) i que, insòlitament, la versió definitiva que va rebre el vistiplau dels secretaris generals en el marc del Consell Tècnic va ser modificada de manera maldestra a ultimíssima hora, just en el moment de ser aprovada pel Consell Executiu.
De moment, la pregunta que ens hem de fer és com podem garantir el dret dels nostres estudiants a rebre l’ensenyament en català i el dret que tenen de tria lingüística sense garantir, com demana la normativa aplicable, la capacitació lingüística del professorat universitari. L’exigència jurídica és fàcil d’entendre: per arribar a ser professor d’una universitat catalana cal acreditar el coneixement de les llengües oficials de les universitats. I, en el cas del català, que és també la llengua pròpia de les universitats, el nivell que demana la normativa al professorat és el C1, que és el que s’adquireix amb l’educació secundària obligatòria. Però, des del Decret del 2010 fins avui, no ho ha aplicat cap universitat catalana, la qual cosa ha comportat que milers de professors encara avui siguin lingüísticament incompetents.
Esperem que aviat es pugui posar remei a aquest dèficit que tenim les universitats i que, d’una vegada per totes, Govern i universitats es prenguin seriosament les competències lingüístiques dels nostres professors. I que es redreci al més aviat possible l’actual flagrant i generalitzat incompliment de la normativa en aquest àmbit.
