La manca de preparació estratègica dels partits per a l’escenari posterior al referèndum d’independència de l’any 2017 i la rendició posterior d’Esquerra Republicana davant de la repressió del règim espanyol han donat pas a un moment de gran desconfiança en el si de l’independentisme. L’augment del pensament crític i de la fiscalització dels líders o de qui pretén ser-ho és quelcom positiu i que ha mancat en alguns moments del procés independentista. Una nació lliure o que en vol ser necessita ciutadans crítics amb el lideratge i –quan n’hi ha– amb el poder, amb capacitat de valorar en cada moment la situació en què es troba el país i les propostes que hi ha sobre la taula per respondre als riscos i amenaces. Amb tot, cal distingir el pensament crític del cinisme i el derrotisme. Per bé que des de 2017 ha augmentat a Catalunya el pensament realista i estratègic, i s’ha començat a plantejar l’embat amb Espanya com allò que és, un moviment d’alliberament nacional, també han augmentat significativament la crítica impulsiva, indiscriminada i corrosiva, el cinisme i la teoria de la conspiració. No cal dir que la duplicitat d’Esquerra Republicana i el comportament sospitós de plataformes com Tsunami Democràtic no han ajudat a reconstruir la confiança, però el clima de crítica i befa nihilista és favorable a l’estat ocupant perquè fa més difícil l’organització i promou l’anarquia, la desmoralització i la desmobilització.
Durant els anys posteriors al plebiscit del primer d’octubre i després d’uns mesos inicials de desconcert s’han conformat dos grans plantejaments sobre què cal fer per assolir la independència. Per una banda, Esquerra Republicana i els seus adlàters difonen la idea que el referèndum va constituir una derrota i advoquen per obrir una nova etapa basada en l’increment del suport intern a la independència mitjançant «el bon govern» i les «polítiques progressistes», així com el «diàleg» i el pacte amb la facció aparentment menys agressiva del règim, el PSOE i Podemos. En un article anterior, ja vam explicar que aquests arguments especiosos disfressen el que és realment una renúncia a l’objectiu polític de la independència, relegat a favor de l’ocupació de càrrecs i sous per l’aparell del partit i del desig d’alliberar els líders empresonats al preu que sigui. Òbviament, aquesta actitud, que genera tota mena de contradiccions que Esquerra no pot explicar, no ajuda a generar confiança i els perjudica no només a ells sinó a tot el moviment independentista del qual diuen que formen part. Tampoc no hi ajuda que la manera d’Esquerra de combatre la crítica passi pel xantatge emocional en motiu de l’empresonament dels seus líders. Així, la repressió espanyola que pateixen Oriol Junqueras, Carme Forcadell i els consellers d’Esquerra esdevé la resposta a tota crítica a la línia política del partit, fins al punt que s’ha arribat a normalitzar l’argument que els presos tenen dret a prioritzar els seus interessos particulars al moviment independentista. Cal no oblidar que l’independentisme català defensa drets humans essencials, l’autodeterminació dels pobles i el consentiment dels governats, i que cap empresa col·lectiva es pot permetre que els interessos particulars passin per davant dels col·lectius.
Els líders d’Esquerra segueixen una política erràtica i incomprensible si s’intenta interpretar des d’un punt de vista independentista. La decisió d’Oriol Junqueras de renunciar a l’escó al Parlament Europeu que la justícia europea li havia reconegut després que Manuel Marchena decidís de mantenir-lo a la presó, en comptes d’apel·lar la decisió per continuar desgastant el règim espanyol, no es pot explicar des de l’independentisme. Aquesta decisió només s’entén si s’assumeix que l’objectiu principal de Junqueras era sortir de la presó i que quan aquest intent va fallar, el partit va prioritzar de tenir un eurodiputat i el sou corresponent en la persona de Jordi Solé. Com ja vam dir en l’article esmentat abans, la suposada estratègia independentista d’Esquerra no explica per què el control de les institucions autonòmiques portarà unionistes a l’independentisme, quan els límits entre independentistes i unionistes són molt sòlids i no es mouran sense una crisi molt forta de legitimitat d’un o l’altre bàndol; ni per què un augment en els partidaris de la independència farà canviar d’actitud el règim espanyol i els seus partits; ni per què el «diàleg» amb el PSOE pot conduir a l’acceptació d’un referèndum d’independència, quan la unitat del domini territorial és el valor més absolut del nacionalisme espanyol; ni per què el règim tindrà incentius de fer cap concessió si l’independentisme renuncia a imposar-li costos.
El segon plantejament estratègic proposat per aconseguir la independència passa per la unilateralitat i la confrontació amb l’Estat espanyol, per obligar-lo, a cada pas, a triar entre l’afebliment i el distanciament dels aliats per una banda, o la cessió a l’independentisme per l’altra. Aquest plantejament parteix de la constatació que el règim espanyol mai no permetrà la independència catalana si es troba en una situació de força i estabilitat i que, de fet, el més probable és que la independència s’hagi de fer amb la seva oposició frontal. En aquestes circumstàncies, és positiu tot allò que afebleixi l’Estat espanyol i els seus instruments repressors, que l’aïlli dels seus aliats –i que, per tant, els faci més susceptibles a ser aliats dels catalans– i que li impedeixi de respondre amb efectivitat a una presa de control del territori per part del moviment d’alliberament nacional. Aquest plantejament és el que han fet seu el president a l’exili Carles Puigdemont i el partit que està bastint, Junts per Catalunya. Una de les persones més destacades que dins d’aquest espai polític ha teoritzat en aquest sentit, al marge del mateix Puigdemont, és Josep Costa, vicepresident del Parlament de Catalunya que ha protagonitzat nombroses topades amb Roger Torrent, president del Parlament a proposta d’ERC i un dels principals artífexs de la desescalada unilateral davant la repressió d’Espanya.
L’assumpció per part de Carles Puigdemont d’aquest plantejament no ha estat automàtica. Durant els mesos de desorientació posteriors a la victòria del primer d’octubre i la desbandada del dia 27, la línia defensada pel president exiliat era poc definida, amb crides vagues al diàleg i a la unitat d’acció entre els partits independentistes. Amb tot, la seva mateixa condició personal el va portar, amb el temps, a abraçar el plantejament unilateral i l’any 2019 va escriure un llibret, «Re-unim-nos», en què defensava explícitament aquesta via, per bé que amb alguns límits morals que són molt discutibles pel seu utopisme i l’avantatge que donen als repressors. Sigui com sigui, a diferència del cas dels presos, Espanya té ben poca cosa a oferir a Puigdemont i pocs instruments per coaccionar-lo. Per a Espanya, la llibertat del president s’ha convertit en una esmena a la seva autoritat sobre els catalans i una humiliació permanent, i cerca d’empresonar-lo sigui com sigui. En aquestes circumstàncies, la distensió i l’apropament al règim no aporten res a Puigdemont i els seus interessos personals conflueixen naturalment amb els del moviment independentista.
A més, els esdeveniments històrics han convertit el president a l’exili en una figura que transcendeix la persona de Carles Puigdemont. Que Espanya hagi convertit el president a l’exili en un símbol de la seva incapacitat de controlar els catalans n’ha fet, per força, un símbol aglutinador dels mateixos catalans. El fet que el seu successor en les institucions autonòmiques fos la sisena opció i que la seva presidència es degui més a les maniobres de Felipe de Borbón, Pablo Llarena i Mariano Rajoy que no pas a la voluntat del Parlament de Catalunya, han solidificat la imatge de Puigdemont en l’imaginari col·lectiu com el president real dels catalans. Aquestes circumstàncies són les que expliquen que els resultats de Junts per Catalunya siguin molt millors quan el candidat és Puigdemont i que hagi derrotat Junqueras en dues ocasions, la segona per 200.000 vots i amb molt de vot prestat de la CUP. De la mateixa manera que històricament l’emperador del Japó ha estat un símbol nacional que les diferents faccions del país de cada moment han intentat aprofitar a favor seu –Akihito, per exemple, era venerat pels conservadors en tant que emperador tot i que li tenien antipatia personal perquè les seves idees pacifistes topaven amb llurs objectius polítics militaristes–, les circumstàncies històriques han fet de Puigdemont un símbol nacional també per sectors de l’independentisme molt allunyats del seu espai polític. En aquest sentit, el president a l’exili té una capacitat de marcar la línia, de mobilitzar i de desencadenar esdeveniments que no té cap altre polític català en actiu i que difícilment es podrà construir artificialment.
Per les raons esmentades, que Carles Puigdemont aposti per la unilateralitat i la confrontació hauria de ser una molt bona notícia per qui vol la independència de Catalunya i entén els costos i sacrificis que comportarà. Tot i les seves mancances personals, el simple fet que aposti per aquesta via la fa molt més factible, per la seva capacitat dinamitzadora. Amb tot, allò que hauria de ser celebrat i utilitzat queda esmorteït per un sector de l’independentisme que, tot i que aposta nominalment i de manera molt impetuosa per la unilateralitat, està còmodament instal·lat en la creença que tota acció dels representants polítics –de tots– ha de ser interpretada en clau d’engany. Part d’aquesta actitud es deu al desengany i la frustració provocats per la constatació que els polítics no havien preparat els escenaris que podien sorgir després del primer d’octubre. En això, és clar, Puigdemont hi té una responsabilitat important, i en els temps que venen ell i els seus assessors hauran de demostrar més preparació i previsió, que han après dels errors. Amb tot, la crítica que necessiten els pobles lliures i els moviments exitosos és per definició un instrument de precisió. Cada acció, cada situació, cada moment, ha de ser sospesat individualment, per bé que, és clar, és necessari també de tenir una visió de conjunt que pugui donar-los coherència. En tot cas, la caricatura, la teoria de la conspiració i el tot-és-mentida no són elements d’una crítica saludable, sinó el caldo de cultiu perfecte per a la desmoralització i la desmobilització.
Part d’aquesta actitud nihilista i paralitzant es deu, també, al que podem anomenar unilateralisme màgic. Per bé que la unilateralitat és l’única via cap a la independència, ha d’estar basada en una comprensió del poder, l’autoritat, l’obediència i els elements materials. La unilateralitat seriosa passa per desgastar gradualment l’Estat espanyol i per conduir-lo a disjuntives que l’afebleixin i l’aïllin dels seus aliats, fins al punt que no pugui sostenir un increment de la repressió o que, simplement, no tingui prou força per respondre als fets consumats. En aquest sentit, gent com Gonzalo Boye, l’advocat de Puigdemont, són companys de viatge acceptables, perquè també volen portar el règim espanyol a aquestes disjuntives, amb l’esperança –errada– que triarà la democratització abans de, per exemple, l’expulsió de la Unió Europea. Amb tot, una part de l’independentisme unilateralista està convençut que la independència es faria efectiva si el butlletí del parlament autonòmic simplement la proclamés i el poble sortís al carrer a defensar-la. El que no expliquen mai és de quina manera s’aconseguiria de mantenir prou efectius en els llocs i infraestructures fonamentals durant prou temps, així com l’obediència general de la població, la recaptació d’impostos i el repel·liment d’insurgents armats espanyolistes o de les forces uniformades espanyoles. Com que l’unilateralisme màgic creu en la força unívoca d’una declaració, només pot interpretar el fet que els polítics no provin de fer efectiva ara i aquí la declaració del 27 d’octubre com una traïció continuada.
Finalment, no cal dir, hi ha un petit sector de crítics indiscriminats que han convertit aquest marasme de depressió i derrotisme en la seva oportunitat de guanyar influència. En aquest sentit, és interessant d’observar que la prèdica de la derrota i l’insult a allò que va representar el primer d’octubre –que no és altra cosa que la força del poble català quan està organitzat, mentalitzat i amb objectius clars– uneix des dels personatges més invertebrats d’Esquerra com Jordi Muñoz o Lluís Pérez Lozano fins als comentaristes suposadament més radicals com Enric Vila, que ha convertit en un estil de vida el xamanisme retòric i el «jo-ja-us-ho-vaig-dir», sempre basat en textos ambigus, abstrusos i místics que a posteriori poden voler dir qualsevol cosa. Si el moviment d’alliberament nacional vol triomfar cal abandonar la retòrica de la derrota i entendre que la lluita per la independència no és comparable a una guerra convencional amb dos exèrcits que es disputen la victòria en una gran batalla, sinó que és més aviat una guerra de guerrilles i de desgast amb esdeveniments més beneficiosos i d’altres que menys. En aquest esquema, el primer d’octubre és una victòria, l’exili és una font de victòries i el decantament de Puigdemont per la unilateralitat és una victòria. Cal saber capitalitzar-les.
El moviment independentista ha de fer una síntesi dels moments que ha viscut d’entusiasme naïf i de crítica indiscriminada per consolidar una visió realista del món i del moment. Cal tenir una disposició crítica amb les decisions que es prenguin en cada moment, en el sentit que cal analitzar-les i preguntar-se si ajuden a l’objectiu general de la independència o no. Si no ho fan, cal preguntar-se per què s’han pres i exigir explicacions als representants polítics. Quan les preguntes sistemàticament no tenen resposta, és raonable dubtar de l’honestedat de qui ha pres les decisions i preguntar-se si està condicionat per l’enemic. Alhora, cal recuperar la capacitat d’organitzar-se i de cooperar amb qui defensi les posicions adequades. Cal abandonar la comoditat d’impugnar els motius de qualsevol decisió sense analitzar-la abans, com a coartada per continuar desmobilitzats i desmoralitzats. Cal deixar de banda la depressió i l’autocompassió i veure que s’ha avançat en la lluita amb Espanya. Per a la majoria de règims, la millor repressió és la que no s’ha d’exercir, perquè això indica que tothom accepta la legitimitat del poder. El règim espanyol està molt desgastat: Juan Carlos de Borbón és a la fuga i els seus ministres en publiquen defenses abrandades, segurament perquè n’havien d’avalar els actes criminals; Martín Villa està essent jutjat per crims contra la humanitat i tot el règim ha sortit a defensar-lo; la judicatura, la policia i l’extrema dreta malden per fer un cop d’Estat; el sistema econòmic es troba a la vora del col·lapse. Aquesta situació és molt favorable als interessos independentistes i cal evitar d’autosabotejar les oportunitats que tinguem, tant per la línia regeneracionista espanyola d’Esquerra Republicana com per la inacció i desmoralització dels que s’hi oposen. Com deia Mao Tse-Tung: hi ha molt de caos sota el cel; la situació és excel·lent.
