L’independentisme català arrossega l’estigma del pobles secularment vençuts. Tantes derrotes seguides (1640, 1714, 1939) han deixat petjada psicològica. Tant és així, que ni tan sols hem estat capaços de convèncer una majoria de catalans que totes aquestes guerres van ser contra la nació catalana. Certament la de Successió i la dels Tres Anys, no van ser única i exclusivament contra Catalunya, però indubtablement Catalunya, en el seu conjunt, va ser l’única que hi va perdre bous i esquelles. O és que quan els vencedors van abolir les institucions pròpies i perseguir la llengua catalana, no volien anorrear allò que era de tots els catalans, incloent-hi els indiferents, els botiflers o els franquistes? Si Franco hagués situat al capdavant de la Generalitat (en lloc de dissoldre-la) en Samaranch i aquest hagués fet apologia del credo falangista en un català ben normatiu, aleshores sí que s’hauria pogut qualificar el conflicte de guerra civil.
No sé si per la petjada psicològica esmentada, però trobo patètic com molts dirigents independentistes corren a renunciar acomplexats a tot allò que constitueix el moll de l’os d’un moviment d’emancipació nacional, només perquè unes quantes dotzenes de tertulians o d’intel·lectuals servils espanyolistes ho fustiguen. Només cal que titllin de supremacista el nacionalisme català, per tal que bona part dels nostres n’abjurin i es vantin de no ser-ne. Només cal que qualifiquin d’etnicisme la defensa de la llengua i la cultura catalanes, perquè no en facin bandera i presumeixin que ells no propugnen un catalanisme identitari. Només cal que l’espanyolisme alerti d’una extrema dreta catalanista, tot i que sempre ha estat testimonial, perquè alguns del nostres assegurin que l’únic patriotisme legítim és el cívic.
És a dir, malgrat constituir una minoria nacional oprimida que sobreviu arrapada a un autogovern tutelat i minvant, mentre la sagnen fiscalment i la seva llengua pròpia es dilueix víctima de l’esclafament demogràfic i la persecució judicial, reaccionem com si disposéssim d’un estat propi i una nació ètnicament robustos, amb una llengua pròpia i una població autòctona plenament hegemòniques. Som els alumnes més aplicats d’en Jurgen Habermas i del seu patriotisme constitucional, malgrat que la nostra realitat sociolingüística i nacional i els nostres antecedents històrics, son els exactament els contraposats a l’Alemanya de l’ínclit pensador. Predicar el patriotisme cívic (o constitucional) i una versió laica de la nació, en una societat que acull molts nouvinguts de diferent matriu ètnico-lingüística però alhora amb una llengua, una cultura i una població autòctona àmpliament majoritàries i consolidades, no solament és plausible sinó que fins pot arribar a ser higiènic, sobretot si compta amb antecedents deplorables com el règim nazi.
Ara bé, renunciar al nacionalisme, a la identitat i al patriotisme convencionals, quan la nació pateix profunds esvorancs i pot esmicolar-se i t’enfrontes amb un nacionalisme d’estat, una identitat i un patriotisme de masses espanyols abassegadors, és estúpid i constitueix un suïcidi polític.
L’embranzida de l’independentisme dels darrers anys no es pas fruit de les polítiques socials de la Generalitat, ni del patriotisme cívic, ni de repetir que l’important no és pas la identitat sinó la identificació, ni de l’absurditat de fer creure que es pot ser independentista sense ser nacionalista, malgrat pertànyer a una nació minoritzada i no reconeguda com a subjecte polític. L’independentisme és tant fort – malgrat que potser encara no n’és prou – perquè bona part dels catalans han adquirit una identitat política que els mena a no sentir-se políticament espanyols.
Ara bé, aquesta identitat política, com moltes altres, va més enllà de les qüestions lingüístiques i culturals, perquè inclou un model de país i de futur propi en tots els àmbits rellevants per a una societat. Per tant, també inclou un projecte de sistema econòmic, de desplegament de les infraestructures, de creació i redistribució de la riquesa, de relació entre el sector públic i la iniciativa social, de determinació de la naturalesa del cap d’estat, de configuració del règim de llibertats, de regulació del poder mediàtic i d’establiment d’una política internacional. I és conjuminant tots aquests elements, des dels que pretenen fixar quina ha de ser la llengua comuna fins els que aspiren a definir si el país ha de ser una monarquia o una república o si ha der ser una país de serveis o un d’abocat a la producció industrial de valor afegit, que es forja una veritable identitat política. Perquè, altrament, estaríem referint-nos a una minoria ètnica que només aspira a veure reconeguda la seva especificitat cultural, però no vol disposar d’un estat impregnat del seu conjunt de valors, potser perquè no sabria com gestionar-lo.
L’independentisme català de masses és el resultat, doncs, de l’assumpció d’una identitat política completa per part ja de molts catalans, que impugna frontalment la identitat política espanyola. Tant és així, que això les converteix en autèntiques antagonistes. L’independentisme català i l’espanyolisme, els moviments que articulen avui ambdues identitats polítiques, topen radicalment en multitud d’àmbits. En tants, que no poden compartir ja ni cap interpretació del passat, ni cap diagnòstic sobre les necessitats del present, ni cap il·lusió de futur.
L’un és fervorosament republicà; l’altre és monàrquic i a més partidari d’una dinastia que els catalans han combatut secularment. L’un aspira a què el català sigui la llengua comuna però que els ciutadans dominin, si més no, també el castellà i l’anglès; l’altre fomenta el monolingüisme des d’una concepció supremacista del castellà, que somia en competir amb l’anglès a nivell mundial. L’un vol bastir una estat de matriu confederal amb els altres territoris catalanoparlants; l’altre vol esborrar la plurinacionalitat de l’Estat i només reconeix una nació: l’espanyola. L’un atorga a la societat civil un paper clau per vertebrar la nació catalana; l’altre confia en els cossos d’alts funcionaris judicials i militars i el BOE per preservar la seva. L’un creu en l’esforç i la iniciativa personal; l’altre enalteix el subsidi públic disfressat de solidaritat. El primer malda per un sistema de comunicacions reticular ben integrat a la xarxa europea; el segon imposa un sistema radial centrípet. El primer promou l’agro-ramaderia intensiva; el segon l’agro-ramaderia extensiva i latifundista subvencionades. El primer, prima la indústria productiva exportadora i el talent emprenedor; el segon afavoreix la promiscuïtat corrupta entre política i economia, per tal d’afavorir els oligopolis extractius. El primer condemna el franquisme com a una dictadura cruel i catalanòfoba, el llegat de la qual caldria extirpar; el segon el qualifica de règim autoritari, però amb aspectes positius a preservar en nom d’una suposada reconciliació.
Per tant, el moll de l’os del conflicte rau en la formidable col·lisió entre dues identitats polítiques antagòniques. I aquest combat l’independentisme només el pot guanyar batallant sense complexes ni eufemismes per tal de reforçar la identitat que el sosté i estendre-la al màxim de ciutadans. I això es fa reclamant per al català el caràcter de llengua comuna i vehicular a la docència, denunciant l’espoli fiscal, propagant les pròpies tesis historiogràfiques, bastint un ecosistema mediàtic potent no subordinat al que controla l’espanyolisme, abominant de la monarquia, foragitant dels òrgans de govern de les institucions els partits espanyolistes, promovent el consum dels productes i serveis de proximitat, afavorint l’economia productiva i exportadora i adoptant una cosmovisió centrada ens els nostres interessos i objectius que deixi palès que quan ens referim a nosaltres no hi incloem pas a ells.
I amb les polítiques socials i el patriotisme cívic què en fem? Doncs, és evident que sense polítiques socials una comunitat s’esfilagarsa i es degrada i sense un sentiment cívic que fomenti el bon us dels serveis públics i el compliment dels deures fiscals, trontolla. D’altra banda, a l’independentisme hi abunda la convicció que els valors de la socialdemocràcia son els que millor garanteixen la igualtat d‘oportunitats i cusen allò que l’economia de mercat de vegades estripa. Ara bé, no siguem pas tan ingenus de creure que els beneficiaris d’aquestes polítiques i els adeptes a aquesta mena de patriotisme, donaran suport a l’exercici al dret a l’autodeterminació sinó n’eren partidaris ja abans. Com es va demostrar a bastament durant la Gran Guerra, els qui volien oposar als sentiments patriòtics tradicionals una suposada solidaritat de classe, van haver de contemplar decebuts com les trinxeres de Verdum o de Passchendaele vessaven de cadàvers d’obrers alemanys, britànics o gals. I a la Segona Guerra Mundial el fenomen es va repetir, tot i haver triomfat ja la revolució bolxevic.
