La cigala i la polla

És molt preocupant la generalitzada ignorància  -i sovint menyspreu- de la nostra llengua de què fan gala els nostres mitjans, tant escrits com audiovisuals, sobretot en el camp de la gastronomia. Sentim i veiem escrits, urbi et orbi barbaritats com “catar” i “cata” (en comptes de tastar o tast, que a més són més bonics i ens aproximen a les llengües europees), “bodega” en comptes del bonic i europeu celler (paraula també existent en anglès i francès) i molts d’altres. I el més greu és aquests aquests barbarismes apareixen sovint a TV3, a Catalunya Ràdio i a Catalunya Informació, on, a més, una seva col·laboradora és una plagiària de marca.

Si bé en el llenguatge parlat hi podria haver una certa disculpa, el fet esdevé sagnant quan ho veiem per escrit, de forma tan reiterada com constant. Així els dies previs de Nadal el diari El Punt Avui exhibia un anunci a tot color d’una publicació pròpia sobre la cuina de Nadal on hi destacaven, amb totes les lletres, un “Arròs de cigala reial”. Per un moment vaig tenir un ensurt, i em creia que aquesta diari volia emular la revista El Jueves amb un plat borbònic i humorístic.

En català, certament, no existeix cap “cigala reial”.  En una publicació culinària de TV3, igualment s’insistia en la “cigala”- en aquest cas no pas reial-, que té el nom d’escamarlà.

Però tornant a l’enunciat, en realitat es referien al crustaci que en català es diu simplement cigala, que és plebea i no reial, i que no s’ha de confondre amb l’escamarlà com fan alguns cuiners. És un crustaci parent, per la forma, de la llagosta o del llamàntol i ben conegut dels mariners. A Cadaqués en diuen bugia,  però, sota a quest nom, no apareix ni al Diccionari Català-Valencià-Balear, ni a la Gran Enciclopèdia Catalana, ni en l’obra especialitzada “Catàleg d’espècies d’interès pesquer de Catalunya”. Dita també cigala de mar, a la Costa Brava ara és escassa. De tant en tant se’n pesca alguna al cap de Creus, però encara es troba correntment a Menorca i a les costes valencianes. El seu nom llatí és Scyllarus arctus, dita també en català llagosta lluïsa, xúia i espardenyot o castanyola, esclop, etc., però el nom estàndard és cigala.  

No s’ha de confondre el nom de castanyola  amb el peix d’aquest nom ni molt menys, fins i tot com es fa en material imprès, amb l’escamarlà per confusió amb el nom espanyol de cigala (que, per cert, procedeix del català).En francès han pres el nom occitano-català, cigale, per als espanyols és cigarra, i els anglesos l’ anomenen flat lobster (“llagosta plana”). En tots aquests casos de falles lingüístiques pertorbadores es tracta d’una mala influència del castellà, que està destruint el nostre idioma.

Un cas sagnant és el de polla, que en català vol dir gallina jove -un terme molt utilitzat en els receptaris medievals- i que també vol dir escórpora (dita també capó, gallina, rascassa, escorpra, cap-roig, rufí…). Doncs bé, ja quasi no es pot utilitzar aquest terme, que la gent associa al significat de “polla” en castellà (cigala, piu, pistola, titola, penis…).

Un anunci de restaurant publicat en un diari ens parla d’una “broxette [sic] d’estruç”. I, en el mateix diari, en una secció d’anuncis de restaurant, se’ns invitava a anar-hi a menjar “brotxes”. D’altres prefereixen “broixetes”. De l’exòtica “broxette” (indubtablement, un nou idioma, que podríem anomenar “catafrancès”) a la pictòrica -però, segurament, poc digerible” “brotxa”- hi ha tot un recorregut gastronòmico-lingüístic ple d’ anarquia…i de “filets a la broix”, un altre terme que hem vist utilitzat (broche, en francès és ast). Per cert: m’imagino que més que un pinzell gruixut, o d’un filet sense guarnició (“broix” vol dir sol, simple), hom ens invita a degustar una carn feta a l’ast o una “broqueta”, del francès brochette. O, perquè no, un “enfilall”, una “agulleta” -com es diu a Mallorca- o, a la bonica manera del Pallars, “a la burxa”. O el que per a molts és l’espanyolisme innecessari pincho moruno.