La Catalunya del 155

Ahir, el nostre país va escriure un altre capítol lamentable de la seva història.
Després d’anys de lluita per esdevenir un país independent, malgrat la
descatalanització programada de la nostra nació amb hordes d’espanyols
arribats el segle passat durant el franquisme, que van minoritzar i expulsar la
catalanitat de tot el que avui en dia és el “Cinturó roig”, de la mateixa manera
que havia esdevingut “Cinturó taronja” el 2017.
Espanyols arribats d’Andalusia, Extremadura, Múrcia, Aragó… d’aquests que
ens diuen que van venir a aixecar Catalunya obviant que sense Catalunya qui
no s’hagués aixecat i possiblement haurien malviscut al poble d’on venien on
només vivia bé “el señorito” són ells.
Moltes d’aquestes persones, persones que van girar l’esquena als ciutadans
que els van acollir, al poble que els va donar un futur i després de seixanta anys
al nostre país, primeres i segones generacions ni utilitzen el català ni el saben
parlar. Municipis sencers que un dia van emigrar a Catalunya i no van fer res
més que continuar amb els seus costums i la seva manera de fer, menyspreant
la població local. Ciutats com Cornellà de Llobregat, van multiplicar per onze
la seva població. De poc més de vuit mil habitants el 1940 fins als prop de
noranta mil habitants del 1981. És impossible la integració d’un volum tan gran
de població, i menys si no hi ha cap voluntat per part dels nouvinguts del
moment.
Avui, la substitució demogràfica, identitària i lingüística de catalans a l’àrea
metropolitana és un fet, amb petites resistències dins els nuclis històrics
d’aquests municipis on encara hi viuen en molts casos, famílies que hi ha estat
tota la vida.
La Catalunya del 155 viu en tota una àrea metropolitana a la qual li és igual que
el Gobierno espanyol incompleixi tots els compromisos que adquireix amb
Catalunya. A la majoria els importa un rave la nostra llengua i cultura, això ja
ho sabem. Però és que a la immensa majoria, que vota al PSOE més
catalanòfob de tots els temps, els és igual que tinguem un dèficit en inversions
any rere any, un dèficit en l’execució dels pressupostos acordats, l’espoli
fiscal que ells volen anomenar solidaritat. Solidaritat perquè el “señorito” del
seu poble se segueix enriquint amb les ajudes econòmiques forçades dels
catalans, valencians i mallorquins, mentre els bascos i navarresos s’ho miren
sense fer massa fressa i sobretot Madrid s’ho queda tot.
Els és igual que Rodalies no funcioni i que arribi tard cada dia. Els és igual que
el sistema aeroportuari català no sigui eficient i estigui a prop del col·lapse. Els
és igual que s’empobreixi deliberadament el nostre territori. Perquè ells, per
damunt de tot, són espanyols. I defensaran la unitat de la pàtria i aplaudiran la
policia que ve a apallissar gent pacífica que senzillament vol votar.
El 155 no l’aplicaran sempre que tinguin un govern lleial als seus pensaments.
Volen el poble català sotmès, i com no ho van aconseguir durant 250 anys
malgrat la prohibició de la nostra llengua i l’intent d’eliminació dels nostres
costums, van optar per la substitució.
Catalunya actualment no és un sol poble. A Catalunya hi som els catalans, als
quals ens preocupa el nostre país, la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra
identitat, la nostra història… i la Catalunya a la qual no li importa gens el lloc
on viuen i donen suport a qui vol destruir aquest país que un dia fou l’enveja
d’Europa: un motor econòmic capdavanter.
La realitat és que tots els presidents que ha tingut Catalunya des del segle
passat, han estat perseguits: afusellats, empresonats, exiliats. Bé, tots els
presidents, no. Els presidents Socialistes gaudeixen de total impunitat per llurs
serveis a la monarquia borbònica i a l’Estat. I és clar, sembla que tampoc el
president Aragonès, per la col·laboració activa del seu partit en desactivar el
moviment independentista.
I aquí és on sobta més que, per tal d’assolir aquests objectius de destrucció
de la catalanitat i de la nostra identitat, hagin comptat amb el suport actiu
d’aquest partit. Un partit que va veure com Espanya empresonava i executava
un dels seus presidents, com el president Companys. Un partit que va tenir
presidents exiliats com Irla, que no pogueren exercir el seu càrrec. Sembla
difícil de creure que hagin tingut la col·laboració activa dels que els anys 90
ens feien creure a tots que eren l’única opció independentista. O és que més
recentment no recordeu el senyor Junqueras amb allò de “Doneu-me 68
diputats i proclamaré la independència”. Els 68 diputats hi ha sigut, fins que la
gent s’ha cansat de votar els partits que s’han barallat entre ells per mantenir
la seva quota de poder dins la parcel·la autonòmica. Ells sí que es conformen
amb les engrunes. Les engrunes dels centenars de càrrecs que han fet de la
política el seu modus vivendi, que depenen dels sous públics.
Esquerra ha traït el país de la pitjor manera. Però llavors sortirà un tal Rufián a
parlar de 155 monedes de plata, ves per on. Aquella Esquerra que volia
presumir d’eixamplar la base, ho ha aconseguit. Ha eixamplat la base de
l’espanyolisme. Ha espanyolitzat el seu partit amb exemples com el diputat de
Santa Coloma de Gramenet. Han espanyolitzat el partit de tal manera que han
preferit investir un president espanyolista, que es manifestava amb els
catalanòfobs de Societat Civil Catalana, amb Vox, amb PP, amb C’s… que
quan es refereix a la toponímia del nostre país parla de “Lérida” o “Bajo
Llobregat”. El que va plegar de la Generalitat per tots els sobre costos de la
Ciutat de la Justícia, el de les mascaretes i el cas Koldo.
Però tot això és igual, perquè serveix Espanya. I a qui serveix Espanya, tot se li
perdona i se li amaga. O és que no recordem ja allò d’un tal M.Rajoy?
En definitiva, la Catalunya del 155, la Catalunya dels que no els importa
Catalunya, la Catalunya de la colonització i el lingüicidi s’ha imposat per sobre
de la Catalunya a la qual li preocupa les seves arrels, els seus orígens, la seva
història, la seva llengua, el seu present i el seu futur. I tot amb la col·laboració
d’aquests que un dia en deien que dels espanyols no ens en podíem fiar, o que
no investirien de cap manera Salvador Illa.
Les dades parlen per si soles. On guanya el PSOE és a tots aquests municipis
on la substitució demogràfica de catalans és un fet, però també a tots els
barris de les ciutats de la Catalunya de comarques on es van crear els
respectius guetos.
Som a temps de defensar Catalunya, però primer hem de tenir clar on és
l’enemic. El de fora i el de dins que hi col·labora.
Castella, i per extensió Espanya, no ha abandonat mai la guerra contra els
catalans que ja es va iniciar des del Compromís de Casp. Siguem conscients
que no aconseguirem res amb bones paraules i correcció política amb l’estat
que va causar el genocidi americà.
Catalunya no és un sol poble. Abandonem aquesta falsa idea.
La Catalunya del 155 és la mateixa que la que patí el Decret de Nova Planta.
Aquesta nació històrica que durant tants segles els castellans han volgut
exterminar. No ho permetrem.