Fa uns dies vaig rebre la visita a l’oficina d’una jubilada de l’ANC. Amb un discurs inconnex però que pretenia ser convincent ens va dir que aviat hi havia eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona, que ara ens presentàvem “nosaltres”, perquè sempre “s’ho havien manegat entre ells”, i que volien que la gent “de la terra” hi tingués presència i presidís la Cambra. Val a dir que em vaig fer l’orni, i vaig intentar que la dona s’esplaiés, per veure si anava una mica més enllà d’aquelles idees vagues i bastant reduccionistes. Vaig agrair la seva bona voluntat, i amb poques paraules, varem quedar per a més endavant, quan ho tinguessin una mica més clar.
Que l’ANC es presenti a la Cambra de Comerç, en un any en que, a diferència del que era habitual, no es presenta una candidatura d’unitat, ni dues, ni tan sols tres, sinó quatre, és d’una excepcionalitat que indica un parell de coses. La primera, que hi ha un interès per la renovació d’aquests organismes que representen l’empresariat català i, per tant, que hi ha cert consens social en que les Cambres poden fer molta feina, cosa que em congratula enormement. Una segona, que es preveu un augment de la participació, pel sol fet de la publicitat que genera la sana competència, també un fet molt positiu i que en millorarà la legitimitat. I en tercer lloc, la necessitat per part de certs grups, de voler polititzar fins a cada racó de la vida pública dels catalans. I en això sí que no hi combrego.
En resum, un dels elements que l’ANC i el Cercle Català de Negocis han posat sobre la taula aquests dies és la defensa de la pime, del comerç de proximitat, de la microempresa, de l’autònom. Res de nou. Situar-los al centre del debat ja ho va fer Ramon Masià fa més d’un any, el primer que va presentar la seva candidatura a la Cambra, i que va apostar per aquest canvi radical de rumb en l’organisme. No només això. L’ANC ha volgut assimilar el petit empresari a l’empresari sobiranista, i la gran empresa a l’unionisme conservador, en una mena de reductio ad absurdum flagrant que demostra poc coneixement de la realitat empresarial del país.
L’altre element que defensava la jubilada a la qual em referia era fer que la Cambra la lideressin empresaris sobiranistes. Juga de nou a assimilar les altres tres candidatures al club del 155, i arrogar al Cercle Català de Negocis l’hegemonia del sobiranisme empresarial. No acabo d’entendre la deriva de l’ANC, que encara ens creuen tan ingenus. Qualsevol persona que conegui el sector empresarial del país i els organismes més o menys representatius sabrà que a les candidatures de Masià i Crous/Torres hi ha un bon nombre de rostres d’empresaris que no amaguen les seves preferències polítiques pel sobiranisme català. Més que un grapat. A carretades.
Les candidatures s’han reunit els darrers mesos amb l’ANC, més o menys d’amagatotis, buscant una possible confluència i acostament de posicions. Alguns m’han confessat que hi ha cert interès de l’Assemblea d’anar a les eleccions a rebentar-ho tot. El pacte només podria venir condicionat a una assumpció desacomplexada de l’independentisme, i a la supeditació de tot, absolutament tot, a la consecució de l’estat propi. La paralització del país, si cal.
La Cambra de Comerç ha de ser un organisme independent. No independentista. O al menys, en una societat tan polaritzada com és l’actual Catalunya, ho ha de dissimular. El compromís amb el país no ha de ser una rèmora que obligui al nostre sector econòmic a renunciar al negoci, al progrés, al pacte, i a la inversió. Tots recordem el mal tràngol que ha suposat per al país, per a les empreses i per als seus treballadors, certs episodis macabres de boicot a empreses catalanes o a sectors complets. L’empresa catalana és, per tradició històrica i per definició, internacionalista, expansiva i oberta. Està demostrat, a més, que com més s’ha obert l’economia catalana al món, i això vol dir més enllà de l’Ebre, més enllà dels Pirineus, i més enllà del Mediterrani, millor ha anat el país.
El sector econòmic, en el procés polític, és fonamental. Però no és l’ariet que esberla la porta, sino que n’és l’oli que engreixa les frontisses. Rebventar-ho tot, amics de l’ANC, ens durà a una Cambra esquarterada, ingovernable, i menys útil del que ho hauria estat, enmig d’aquest desgavell de país.
Si Joan Canadell i Elisenda Paluzie haguessin calculat millor, haurien introduït alguns dels seus candidats al menys en dues de les altres tres candidatures, reforçant el ja nombrós grup d’empresaris sobiranistes que es presenten amb Masià o Crous. Haurien aconseguit un bon resultat per a ells i per al país, i potser fins i tot haguessin ajudat a una futura entesa i unitat entre candidatures. El resultat final, sense tant d’escàndol i estirabots, hauria estat una Cambra d’una folgada majoria independentista. Lamentablement, han optat per l’opció contrària. Potser, el que buscaven, no era altra cosa que el protagonisme personal d’ambdós, mal calibrat, i que ara els acosta cada cop més a una radicalitat que el seu suposat votant no admetrà.
Quin flac favor a la Cambra i a l’empresariat català, i quina errada estratègica de campanya tan monumental, Assemblea! Quan hom juga a rebentar-ho tot, els acaba esclatant a la cara.
