La meva primera experiència amb una entitat financera va ser amb La Caixa. Aleshores no es deia així. El seu nom oficial era “Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares” tot i que la gent li deia simplement “Caixa de pensions” abans que s’inventés l’eslògan de “La Caixa”. Jo no tenia més que una llibreta de tapes dures on anotaven amb màquina d’escriure els moviments i el saldo línia per línia. El meu avi era un simple empleat baix de l’entitat i per això em van obrir una llibreta a l’oficina del costat de casa seva, al carrer Balmes de Barcelona.
En aquell temps La Caixa estava presidida per Narcís de Carreras, qui va presidir també abans el FC Barcelona ideant un altre eslògan: “Més que un club”. Però no ens enganyem. Don Narciso (que així es feia dir) no era més que el típic catalanista col·laboracionista del règim de Franco. Recomano llegir l’article que va publicar (com no) al diari La Vanguardia Española un, precisament, primer d’octubre però de 1960, amb el títol “La política o la ilusión del bien común” per entendre la mentalitat franquista del que va ser pare de Francesc de Carreras, fundador de Ciudadanos. Els successius presidents Vilarasau, Fornesa i òbviament, el Marqués de Samaranch, estan tallats pel mateix patró pro-règim. Però tots ells, no oblidem, com l’actual Isidre Fainé, són catalans de naixement.
No deixa de ser curiós que ara l’Estat espanyol permeti l’operació d’adquisició de Bankia per part de La Caixa. Perquè, a veure, us diuen que és una fusió, com en el seu dia ens van dir que La Caixa es fusionava amb Caixa de Barcelona. Però tots sabíem que era una absorció, com ara. El peix gran es menja el petit de tota la vida. La prova és que deixen de president a José Ignacio Goirigolzarri, president de Bankia, per tal de salvar les aparences, amb unes atribucions simbòliques, mentre La Caixa conserva el control de la major part de les participacions. I dic que és curiós que ara l’Estat permeti aquesta absorció quan, anys enrere va impedir una Opa de Gas Natural a Endesa al crit de “antes alemana que catalana”. Algun de vosaltres estarà pensant ara que La Caixa no és una banca catalana perquè va canviar la seva seu a València. Però penseu que no es va moure dels Països Catalans. De fet, la seu de la seva Fundació està a Mallorca: “Caja de Ahorros de Cataluña y Baleares” es deia, recordeu. O sigui, potser per a molts de nosaltres no deixa de ser una entitat que, des de l’època de Franco, ha mirat d’estar a bones amb el Règim espanyol de torn. Però a ulls de l’Estat, són tots una colla de catalans, sempre sospitosos i que, arribats el cas, segons com bufin els vents dels interessos econòmics puguin, ni que sigui remotament, acabar donant suport a la independència.
L’operació és ideal per l’Estat espanyol. Sacrifiquen Caja Madrid (això era Bankia, la seva “Caixa”) a canvi de tenir “comprats” els poders financers catalans alhora que els pot assenyalar, arribats el cas, de beneficiar-se de la privatització de Bankia que va costar 20.000 milions d’euros de rescat amb diners de tots els espanyols. A veure quan triga algun opinador espanyolista abrandat a dir “los catalanes nos roban”. I ja tindreu el cercle tancat. Però d’altra banda, penseu que si l’Estat espanyol veu en La Caixa un perill per la unitat de la pàtria és que estem molt més aprop del que nosaltres mateixos veiem de materialitzar la independència. Les pressions per a canviar de seus les empreses va ser un primer símptoma de por de l’Estat. L’operació Bankia és una nova senyal de pànic. Avui dia els equilibris són molt febles i no falta gaire per decantar-los a la nostra banda.
