Potser els més joves no sabeu que aquests “vells que ara cauen com mosques” són persones que van néixer en un temps de confinament interior, tancats com “capullos”, que després de molt de lluitar van convertir-se en papallones per ensenyar-nos a tots plegats a volar.
El patiment que tenim molts de nosaltres és que els nostres pares, tant els que van tenir la sort de néixer perquè una bomba no va explotar o perquè l’avi va escapar-se de ser afusellat amagant-se a les golfes, com els que van néixer a la postguerra, amb la fam, la por i el fred com a companys d’escola, o com els que van viure els últims afusellaments i garrot vil del genocida Franco, ara puguin morir sols, amb el patiment afegit de l’aïllament sense una mà coneguda que els ajudi a morir amb la dignitat que es mereixen. Són persones digníssimes que han travessat l’ignominiós segle XX i que ara no mereixen aquest final després d’haver aixecat el país des de la misèria i l’oblit on el van llençar, i que ara els fills i néts dels “amos” de sempre estan tornant a enfonsar pel seu orgull incompetent mesclat amb odi ancestral.
Aquests familiars nostres i els seus avantpassats, han fet que nosaltres hàgem pogut viure, tot i les mancances encara per assolir, segurament una de les èpoques de la història amb més benestar per a la classe treballadora a partir de les reivindicacions paral·leles a la revolució industrial com, per exemple, la vaga de la Canadenca del 1919, o la vaga dels tramvies del 1951, per posar solament dues fites memorables de la lluita obrera a Catalunya.
És tot un privilegi ser-ne els hereus, un privilegi que no sé si hem sabut cuidar i aprofitar prou, com tampoc no sé si hem sabut ajudar els nostres grans com es mereixen. Ells van resistir l’embat de l’odi i la venjança i van sobreviure menjant farinetes i pa negre i l’àpat més preuat, el pollastre, amb sort era per Nadal i prou, acompanyat d’un magnífic plat de pells de patates fregides i crispetes, tot un luxe en aquells moments.
Són unes generacions de naturalesa resilient, acostumades a no tenir gaire de res i contentes amb poder posar-se alguna a la boca mentre comparteixen històries de quan els estómacs feien sorolls de tenebra.
O quan mentre venien carxofes a la brasa al carrer amb una mà, no deixaven de rascar-se els paràsits amb l’altre i, a la nit, les rialles de tot plegat omplien l’habitació on totes dormien al mateix llit mentre recordaven les cares dels compradors i altres anècdotes del dia. Així quedaven esgotades i dormien sense pensar que aquella nit tampoc no havien sopat.
Tot ho van haver de lluitar, sempre demanant perdó és clar, perquè “eres pobre, eres roja y además eres catalana”, tres raons que et feien entendre que res no et seria fàcil. I, ves per on!, aquella vella guàrdia, per a mi bella, valenta i resistent, ho està tornant a fer: està tornant a plantar cara a l’adversitat amb dignitat i valentia. Potser ho fan amb el cor encongit, però segur que amb el cap fred i amb determinació, sabent les poques forces que els queden en aquest qui sap si el seu últim embat. Per això s’indignen i s’alcen com a feres a protegir a la seva camada davant la ignomínia d’un estat espanyol que acumula rancúnia i venjança encegada, i que no vol veure que moltes de les solucions són les que diuen els científics i que va repetint de manera incessant el govern del president Torra.
La meva amiga Montserrat fa dies va enviar-me un missatge que em va impactar, us ho juro. Deia així: Jo vull crear la brigada SENIOR!
Amb setanta anys està disposada a lluitar contra els militars fent un mur de protecció i contenció del contagi, si cal, a les fronteres catalanes per protegir la vida dels més joves i poder aturar la pandèmia a casa nostra. O la meva mare que cada dia em dóna lliçons de fermesa, de contenció, lliçons de vida amb eines, vàlvules perquè controli la meva angoixa de no poder-los acompanyar, mentre em diu que ella és feliç si nosaltres salvem la vida.
Si jovent, sou uns privilegiats. I només espero que aquesta vida de benestar, que la majoria segur que podreu viure, no la malbarateu. No seria just pels qui us la van deixar millor de com era i ells van viure.
I fins llavors, Visca Catalunya lliure!
