Una de les conseqüències del gran creixement que ha experimentat l’independentisme la darrera dècada ha estat la seva banalització, la pèrdua del seu significat i de bona part dels seus valors originals. Ara veiem estelades penjades als balcons, en veiem milers a les grans manifestacions independentistes i molts ajuntaments n’han col·locat en espais públics i fins i tot als balcons de les respectives corporacions municipals. Centenars de milers de catalans es van pujar al carro de l’independentisme. Però de quina mena d’independentisme?
Tanmateix, i malauradament, hem de dir que els darrers quatre anys, després de la traïció dels nostres líders de l’octubre de 2017 -els quals es van negar a complir allò que havien promès en cas de victòria del Sí al referèndum del Primer d’Octubre-, hi ha menys independentistes que no pas abans. No és estrany, el processisme ha convertit l’independentisme, un moviment en ascens, relativament unit, guanyador i il·lusionant, en quelcom depriment, en una cosa de perdedors i ploramiques que demanen si us plau als opressors que alliberin els presos polítics. Ara la gent que els darrers anys s’havia unit a l’independentisme, els independentistes de darrera hora, els “súmates” de torn, han abandonat el vaixell i ja tornen a votar el PSOE. Això ens demostra que la política “d’ampliar la base” a base de renúncies, sobretot pel que fa a qüestions d’identitat, no ha portat a enlloc. L’independentisme processista ha estat un moviment fallit per superficial, capil·lar i de poca substància pel que fa les qüestions de la identitat, dels sentiments, d’allò que determina que una persona s’emocioni en sentir un himne nacional i sigui sempre fidel al seu país. Les elits de l’independentisme processista ja es van ocupar d’aigualir el nacionalisme del moviment, contaminats com estaven -i estan- de progressisme apàtrida i multiculturalisme globalista. ERC, l’antiga Convergència i la CUP no es van preocupar de dotar de múscul nacional i identitari el nostre país i l’independentisme, fent complir lleis a favor del català, fent de TV3 una eina recatalanitzadora de la nostra societat i preocupant-se per aconseguir una escola veritablement catalana.
A més, els dirigents processistes deien que en una Catalunya independent el castellà havia de ser llengua cooficial i que qualsevol passavolant acabat d’arribar a Catalunya seria ciutadà de la nova república. La nomenklatura processista mai no ha volgut afirmar que el nostre independentisme es basa, també, en la reivindicació del nostre antic estat independent i constitucional que els castellans ens van arrabassar el 1714 i que cal confeccionar un cens de catalans independent del cens espanyol. Aquest processisme apàtrida parlava de fer una “nova república” on tot plegat començaria de zero, on la història, el passat, no comptés.
Sí, els dirigents processistes deien que Catalunya era maltractada fiscalment per Espanya, però mai van gosar de qualificar aquest “mal tracte” d’allò que en realitat és: un saqueig fiscal que la metròpoli colonialista exerceix sobre la nació que ocupa per la força de les armes. D’aquesta manera l’independentisme, en mans processistes, es convertia en un moviment reformista, no pas en un moviment d’alliberament nacional, o fins i tot en una mena de moviment de l’estil de la Padània italiana, basat en la reivindicació que els impostos del nord no anessin a parar a la capital de l’estat.
En aquest context, i durant els moments d’auge anteriors a l’octubre de 2017, vam ser testimonis de com l’independentisme creixia a les enquestes fins a cotes mai assolides anteriorment. Aquest creixement es va nodrir, en bona part, de gent amb menys consciència nacional i menys sentiment patriòtic català que anava a les manifestacions independentistes i votava partits (suposadament) independentistes perquè l’independentisme estava de moda. I em direu que això, en si mateix, no és negatiu i tindreu raó, però això hauria d’haver anat acompanyat de la promoció i la defensa, per part dels partits d’obediència catalana, dels nostres símbols i de la nostra identitat, en definitiva, del patriotisme català. I això no ho van fer. L’independentisme processista era (i és) un moviment sense ànima, perquè ha renunciat a la defensa i la promoció de la catalanitat i d’allò que la conforma: la llengua, la bandera, l’himne, les tradicions… elements que donen cohesió a la Nació.
L’independentisme català va néixer fa més de cent anys en grups nacionalistes radicals catalans, sota el guiatge de la Unió Catalanista i de les diverses associacions que estaven en la seva òrbita. Aquest catalanisme intransigent, a més d’independentista, era culturalista i reivindicava la normalització dels símbols i els diversos trets identitaris catalans. El mateix creador “oficial” de l’estelada independentista, en Vicenç Albert Ballester, era membre de la Unió Catalanista així com d’altres entitats fortament “identitàries”. Tal com ens informa Joan Crexell al seu llibre Origen de la bandera independentista (Rafael Dalmau Editor, 2008), en Vicenç Albert Ballester, “convençut de la importància de l’idioma en el renaixement nacional de Catalunya, va fundar l’Escola Catalana Mossèn Cinto i, a més, fou un incansable propagador de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, de la qual fou vicepresident el bienni 1914-1915”.
Del nacionalisme català que creà i popularitzà l’estelada en sorgí Estat Català, encapçalat per Francesc Macià, el qual liderà la redacció i publicació de la Constitució Provisional de la República Catalana, la coneguda com a Constitució de l’Havana, la qual, en el seu article 2 deia que “L’única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana”.
I si fem un salt endavant en el temps, l’esquerra independentista, a les dècades de 1970, 1980 i 1990, va ser fortament nacionalista i defensora dels trets identitaris catalans. Recordem lemes de campanyes fortament culturalistes i nacionalistes com “llibertat patriotes catalans” (ara l’independentisme mainstream ha desterrat tota referència a la nostra pàtria) o “el bilingüisme aixafa el català”.
Veiem com, històricament, l’independentisme català ha estat plenament culturalista i bel·ligerant amb la castellanització de Catalunya, per això sobta que avui alcin l’estelada personatges suposadament independentistes que defensen la cooficialitat del castellà, una estratègia que posa en un greu perill de marginació i de desaparició la nostra llengua.
ERC, amb Oriol Junqueras al capdavant, va ser el primer partit sobiranista català que assumí públicament que en una Catalunya independent el castellà seria llengua cooficial al costat del català, cosa que no han fet ni Lituània, ni Letònia, ni Estònia, ni Ucraïna amb el rus, la llengua de l’estat que els ocupava.
JxC, segurament que per no ser menys que els republicans, s’afegí entusiastament a aquest discurs, i la CUP ha preferit no obrir gaire la boca sobre aquesta qüestió, no fos cas que els podemites s’emprenyessin. Fins i tot l’ANC, quan ha volgut preguntar als catalans quin hauria de ser el règim lingüístic de la Catalunya independent, ni tan sols ha plantejat la possibilitat de la única oficialitat del català (i de l’occità a la Vall d’Aran), de ben segur que per no incomodar els partits de l’independentisme “oficialista”, és a dir, tots els partits que s’autoanomenen independentistes i que tenen representació al Parlament de Catalunya però que en qüestions lingüístiques i culturals han adoptat el discurs de Ciudadanos.
És per tot plegat que afirmo que JxC, ERC, CUP i l’ANC han banalitzat l’independentisme català, un moviment que en tota la seva història ha anat unit amb la defensa amb ungles i dents de la llengua i la cultura catalanes, tot maldant per deslligar-lo de qualsevol aspecte relacionat amb la llengua, la cultura i la nació pròpies. Han volgut convertir l’independentisme català en un edifici sense fonaments, sense teulada, sense mobles, una mena de carcassa buida sense ànima destinada al fracàs. Ara cal que desemmascarem aquest discurs apàtrida si no volem que la nostra nació acabi desapareixent, tant a nivell polític com cultural i lingüístic, durant les dècades vinents.
