Els dirigents dels partits polítics independentistes segueixen descol·locats i avui tots ells celebren l’aniversari de l’1-O amb desconcert. No gosen dir que vam guanyar i d’aquesta manera eviten aplicar les lleis aleshores aprovades.
Ningú no va participar en l’1-O per, quatre anys després, acabar en una taula de diàleg, que tothom sap que està liquidada d’entrada pel mateix govern espanyol, el més progressista de la història. L’1-O, l’independentisme tenia pressa i ara sembla que els actuals dirigents no en tenen gaire. Amb l’excusa d’ampliar la base, seguirem eternament en el “processisme”, però la ciutadania sí que en té de pressa, més que mai, veient com Espanya segueix inamovible en els seus postulats: segueix el permanent espoli econòmic; la llengua catalana mai no serà oficial, ni se la té en compte en les lleis espanyoles, com ara mateix la llei de l’audiovisual; no es contempla el tancament de la comissaria de Via Laietana, ben al contrari es menteix sobre la seva tètrica història; la llei de la memòria històrica és tèbia i inadequada; no s’acompleixen ni de bon tros les inversions aprovades per les seves pròpies lleis, deixant Catalunya enrere; dels fons europeus, ni n’ensumarem la gestió i, no cal dir, res de res sobre l’amnistia per resoldre el desgavell jurídic engegat com a “solució final” ni res del dret a l’autodeterminació. En definitiva, res de res del que ens pugui beneficiar, el que demostra que Espanya sí que ho té clar i considera que no té per què preocupar-se massa ni invertir en un territori que ha manifestat, en un referèndum guanyat, que no en vol formar part. Espanya, respecte al que fa a Catalunya, no té solució i només la independència els farà despertar, però això ja seria cosa seva.
El president Puigdemont va reconèixer l’error d’aturar la proclamació de la independència. Fa pocs dies, l’amic Carod-Rovira parlava de la seva figura i feia una proposta agosarada: que deixi Junts i assumeixi, com a president del Consell per la República, el lideratge per arribar a la proclamació de la República Catalana, que sigui un lideratge per sobre dels ara mateix inoperants partits polítics, descol·locats per la repressió. El que queda clar és que cal un lideratge que permeti aglutinar la gent, els partits polítics i les entitats de la societat civil per preparar-nos, per tenir a punt una alternativa en el moment que fracassi la taula de negociació. I tot sembla indicar que serà més aviat que tard. I si té raó Carod-Rovira?
Prou ja de guerra civil independentista i d’espectacles lamentables. Primer era a les xarxes i ara ja ha passat al parlament on, sota formes molt més educades, no hi ha manera de refer la unitat estratègica per guanyar i fer possible la República Catalana com més aviat millor. Ja han passat quatre anys del dia fundacional i ho devem als milers de persones que ho van fer possible i per a tots aquells que avui ja no són amb nosaltres.
