Fins el més pacient, hàbil i histriònic dels personatges té la seva bête noire capaç de remoure-li les entranyes i de fer-li enarborar el matxet sense mirar pèl. La del molt expressiu Josep Bou és el plorat Xavier Vinader responsable que no pugui escapar del seu incòmode passat de militant de l’extrema dreta.
Ahir, en el programa FAQS, Bou va negar rotundament la seva militància als inicis de la Transició en Fuerza Nueva, el darrer partit del Alzamiento Nacional. El candidat del PP a l’alcaldia de Barcelona, va aguantar bé fins que Maiol Roger va insistir en aquesta qüestió tot recordant-li la publicació -sense citar-la- d’un reportatge de Jordi Borràs per al digital TOTBarcelona. Bou, visiblement nerviós, va etzibar que el culpable d’aquella suposada ‘mentida’ havia estat Vinader a qui va titllar sens embuts de delinqüent. L’estirabot no va agradar gens la periodista Sara González que va mamprendre’l amb severitat mentre ell intentava, maldestrament, embolicar la troca acusant el periodista de Sabadell de ser el responsable de l’assassinat a mans d’ETA de dues persones.
És cert que gràcies a Vinader sabem que Bou va pertànyer a la formació del feixista Blas Piñar. Jordi Borràs va desempolsar en l’arxiu de Vinader tres documents de Fuerza Nueva datats en 1978 en què Bou apareix com a militant. No és veritat, però, que Vinader fos responsable de l’execució per part d’ETA el gener de 1980 de Jesús García i Alfredo Ramos, dos militants ultres de Vizcaya. Tots dos havien estat citats com a membres de ‘comandos incontrolats’ en diverses entrevistes que el policia murcià Francisco Ros Frutos havia concedit a Vinader i en les quals, entre d’altres, es denunciaven activitats policials relacionades amb la guerra bruta contra estudiants, obrers i independentistes bascos tot amb l’aquiescència dels comandaments.
Arran de les morts de García i Ramos, s’obrí un procés judicial contra Vinader i el jutge Ricardo Varón Cobos decretà el seu ingrés en presó. El periodista, que se’n va assabentar a Londres, va decidir llavors no tornar la qual cosa va motivar una segona ordre de crida i captura que va despertar la solidaritat dels periodistes.
El cas és que a Vinader li foren denegats tots els recursos així com les peticions d’indult impulsades pels diputats Fernández Pérez Royo i Santiago Carrillo. Així els coses, calia, que entrés en presó, arriscant-se a que el Gobierno de Felipe González no l’indultés, o bé restar sine die en l’exili.
Finalment, va optar per jugar la partida i es va entregar a l’Audiència Nacional. La seva entrega el 8 d’octubre de 1984 va generar una ona de solidaritat internacional. El periodista va ser detingut a Barajas, traslladat a Carabanchel i d’aquí a l’Hospital Penitenciari. A la última, el 21 de març d’aquell mateix any el Gobierno socialista l’indultava. No haver-ho fet hauria suposat el descrèdit dels socialistes en relació amb el seu compromís amb la democràcia i la confirmació del poder de l’alta judicatura directament emanada de la dictadura.
La sentència de novembre de 1981 que va condemnar-lo a 7 anys de presó per un delicte d’imprudència temerària professional, va ser abastament interpretada com un avís dels jutges a la premsa perquè no posaren el nas on no tocava.
El 1983, en un article publicat a El País, Xavier Vinader, en la recta final, Jordi Solé Tura afirmava: “(…) no alcanzo a ver cómo se puede establecer una relación causa efecto entre una información de prensa y unos asesinatos cometidos por autores desconocidos, pues resulta imposible saber si estos actuaron en función de dicha información periodística o siguiendo sus, propios canales de información”. I afegia: “(…) “Resulta muy difícil sustraerse a la impresión de que con la condena de Xavier Vinader se ha querido hacer una dura advertencia a los informadores de este país para que no se acerquen demasiado a la sutil frontera que separa la información sobre el terrorismo de la apología del mismo. (…) Se priva a un periodista de su libertad y de sus medios de trabajo y, a la vez, se hace pender una amenaza dura y genérica, de límites imprecisos, sobre todos los informadores y comentaristas”. I en això estem.
Bou pot cantar missa però els papers de Fuerza Nueva que l’assenyalen com a militant són difícils de contestar. Emmerdar la memòria de Vinader no canviarà res. Altrament, el seu entestament en mantenir contra tiris i troians que no ha tingut res a veure amb l’extrema dreta, la d’ahir, diu molt del seu tarannà personal. Vinader se n’hauria fet un fart de riure i, segurament, li hauria reservat alguna sorpresa, unes fotos d’uniforme o participant en una qualsevol concentració a major glòria del Caudillo. Potser n’hauria tingut prou amb una columna explicant que té a veure una fleca, el PP i Societat Civil Catalana.
La propera vegada que Bou trepitgi un plató de TV3 fent de Torrebruno, Gila o Chiquito de la Calzada en versió de la Plana de Vic, el periodista que l’entrevisti faria bé de preguntar-li què en pensa de delinqüents com Antonio González Pacheco (a) Billy el Niño, Atilano del Valle, Benjamín Solsona (a) El Galleta, Roberto Conesa, els germans Creix o tantíssims altres eficients funcionaris d’Interior. Igual va i sobtadament se li ennuega com a la seva confrare Andrea Levy, el ‘cagatió’ i el noi de la mare.
Francesc Viadel
