Tot ocorre a Madrid i si no ocorre a Madrid no existix. Aqueixa és la idea que se sol tindre dels esdeveniments culturals en l’Estat Espanyol, fins i tot demostrant-se una vegada i una altra que no és precisament la ciutat amb l’activitat cultural més atractiva. Per molt que insistisca Mario Vaquerizo en l’infame anunci de televisió promocionant la Comunitat de Madrid com a paradís d’oci i luxe amb un cel sense densa contaminació.
El centralisme es el problema que impedeix una fluïdesa d’art, literatura i comunicació. Per exemple, sembla que la preocupació pel fet que seria determinant en el nostre sector és el canvi de direcció del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS), Manuel Borja-Villel. La seva permanència o no en el càrrec de director, que ha ocupat durant 15 anys, s’ha convertit quasi en l’únic tema de discussió.
Estan els qui diuen que ha col·locat a treballadors de la seua simpatia, que els artistes i comissaris que han exposats aquests anys li són pròxims i d’un cercle concret, la qual cosa no resultaria molt democràtica. També estan però els que defensen a mort la seva gestió com si haguera posicionat al museu en el mapa de la cultura internacional i hauria de mantindre’s en el seu càrrec indefinidament. Jo he signat com a professional un manifest que reconeix que ha fet una bona faena i proposa assegurar la continuïtat de la labor realitzada i el seu desenvolupament en el futur. Sí que crec que ha aportat molt, no soc una fanàtica però tampoc equidistant. Elvira Dyangani Gose, directora del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) també ha signat. El MNCARS està millor després de Borja-Villel que abans d’ell. D’acord, ara centrem-nos en altres coses, assumptes relacionats fins i tot, que afecten altres ciutats, altres comunitats, altres llocs que també existeixen.
Cada vegada són més les travesses sobre qui serà la persona que substituirà al director del museu madrileny i si serà un successor o una successora de la seua confiança com en altres ocasions. Abans del MNCARS Borja-Villel va dirigir la Fundació Tàpies a Barcelona, a la seva eixida va accedir a la direcció Núria Enguita, actual directora de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) molt ben considerada al País Valencià. Al meu entendre, ella està fent una bona faena amb un centre d’art que s’ha vingut a menys en l’última dècada i seria una pena que ens abandone però Madrid és Madrid. Madrid és ascendir, des del punt de vista de molts professionals de l’art. La majoria d’artistes de fet lluiten per exposar a Madrid com catapulta a la fama encara que el seu taller, estudi o galeria estiga a València. Encara que el reconeixement, l’èxit i la contribució que puguen fer a la seva comunitat siga més valuosa ací que allí.
El nom de Núria Enguita ressona com la més probable pròxima directora del Reina Sofia i resulta impossible de obviar. Anteriorment responsable de Bombas Gens, centre privat que apunta a ser rescatat per l’IVAM perquè els col·leccionistes que el van crear ja no poden sostindre’l, i directora de la institució pública valenciana des que un jurat la triara en 2020, va estar avalada llavors per l’actual director del MNCARS, Manuel Borja-Villel, com us deia, d’imminent eixida.
La qüestió és que ella també té els seus detractors i això s’ha convertit en un autèntic joc de trons que reafirma la tendència centralista del sector cultural, mirant cap a Madrid. Estimats, Madrid no està en el seu millor moment! A més, crítics d’art i agents culturals que han estat atents al procés llancen els seus dards mentre fan apostes descoratjadores. Potser hauríem d’aprendre a cuidar del nostre teixit cultural en benefici de la societat, no d’ascendir o transcendir les províncies. La cultura va més enllà d’això.
