Sobrenomenar els monarques és una tradició que ve de lluny i, normalment, el sobrenom que adquireixen està relacionat amb llegendes i anècdotes que formen part de les seves vides, amb trets físics, amb particularitats del seu caràcter o amb fets i trajectòries de la seva activitat reial. Ara que s’ha fet públic que durant els seus 36 anys de regnat, Joan Carles I es va dedicar en cos i ànima a enriquir-se il·lícitament, i no va parar de relacionar-se i de fer corrupteles amb tota mena de personatges sòrdids, sembla que ja té un currículum prou ampli (amb sis sexennis!) per guanyar-se el malnom de “Joan Carles I, el Corrupte”. El suflé del “joancarlisme” ha quedat en no res, en un miratge, en una enganyifa, en bandera de la corrupció i de les clavegueres del règim del 1978.
Però també és cert que si ens fixem en tot el que ha envoltat el primer sexenni del rei Felip VI, que el món informat ho resumiria en els casos de corrupció relacionats amb la institució de la monarquia espanyola, l’actual rei d’Espanya també està fent mèrits per guanyar-se el mateix sobrenom. Certament, algú pot al·legar que la majoria dels casos de corrupció afecten més el pare que el fill, però s’han conegut durant el mandat de Felip VI i sembla evident que n’estava al cas i que, ja com a cap d’estat, ho ha ocultat des del primer dia. I, a més, no ha fet res fins que l’escàndol de son pare ha aparegut gràcies a la intervenció de fiscalies foranes (l’espanyola té massa feina reprimint la dissidència política i no està per dedicar-se a “futileses” reials). Avui constatem que monarquia i corrupció, a l’Estat espanyol, són sinònims.
Després de 46 anys de formació i immersió reial, Felip VI es va presentar a l’acte d’entronització, el 19 de juny de 2014, amb un missatge breu i explícit que volia deixar ben segellat com a declaració de bones intencions del seu regnat: “una monarquia renovada per a un temps nou”. Però només era fum. De fet, amb aquesta frase pensada i repensada, el nou rei es va reivindicar com un acèrrim lampedusià, i venia a dir que “tot ha de canviar perquè no canviï res”. I així ha estat, perquè malgrat que en el seu discurs d’entronització va prometre una “conducta íntegra, honesta i transparent”, avui que tothom coneix les gravíssimes pràctiques corruptes del rei emèrit, encara esperem una declaració pública de Felip VI condemnant aquests fets i denunciant aquelles altres corrupteles que encara desconeixem. Felip VI ha encobert la corrupció reial i s’ha mantingut fidel a les tradicions monàrquiques espanyoles: fastuositat, pompa i opulència a costa de l’erari públic; opacitat, joc brut i amistats perilloses, i alimentar-se dels secrets d’estat, dels secrets de família i, sobretot, dels secrets d’alcova. I així, qui dia passa regnat empeny.
Felip VI, enmig d’aquest entorn corrupte, contribueix a la decadència de la democràcia espanyola. S’ha situat als antípodes dels valors republicans, com és propi de les monarquies, i ha estat incapaç de complir aquelles proclames amb què, amb solemnitat fingida, pretenia entabanar els seus súbdits en el moment de ser proclamat rei d’Espanya. Deia que volia “defensar els interessos generals”, però s’ha dedicat a defensar sense escrúpols els interessos personals i a mirar de fer tot el possible per preservar la bicoca del càrrec. També volia “contribuir a la defensa de l’estabilitat del sistema polític espanyol”, però ara sabem que es referia a l’estabilitat dels seus privilegis, de la seva torre de marfil i de la claca que l’aclama. Fins i tot, en aquell discurs històric del juny del 2014, va gosar afirmar que “respectaria la independència del poder judicial”, quan tots sabem, com asseguren els informes del Grup d’Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa, que el poder judicial espanyol es caracteritza, precisament, per estar fortament polititzat, que el regne d’Espanya se situa a la cua d’Europa en independència judicial i que la cúpula judicial està sempre disposada a mirar, quan els convé, cap a un altre costat i a fer el besamans a sa excel·lència.
Durant aquests sis anys de mandat, Felip VI també ha destacat per desmentir els seus aparents principis democràtics. Ser rei i demòcrata es pot considerar un oxímoron, però el comportament d’aquests anys del rei d’Espanya demostra que se situa ben lluny dels valors democràtics. El cap d’un estat que se suposa que és democràtic hauria de donar exemple procurant que la Llei de Pressupostos detalli les partides pressupostàries destinades a les despeses de la seva institució, o fent públic el registre d’activitats i béns; hauria de promoure la supressió del delicte d’injúries a la corona (va haver de ser el Tribunal Europeu de Drets Humans qui dictaminés que cremar fotos del rei era un exercici de llibertat d’expressió i no un delicte d’injúries, com sentenciaven els tribunals espanyols); hauria de garantir sense embuts el dret de participació en totes les seves expressions (en lloc d’avalar i aplaudir la violència salvatge de la guàrdia civil i de la policia espanyola cap a persones que volien entrar a col·legis electorals l’1-O), o hauria de ser més empàtic amb el patiment dels altres (la comunicació reial en la crisi de la Covid-19 ha estat humiliant i, com a mostra, l’escena de les seves filles expressant una falsa solidaritat amb la gent confinada des de la luxosa immensitat del Palau de la Zarzuela). No és gens estrany que cada cop hi hagi més institucions democràtiques que el declarin “persona non grata”, que vol dir indesitjable i no benvinguda.
Finalment, en aquella gloriosa jornada del 19 de juny de 2014, i, probablement, coneixedor del fangar de la Casa del Rei, Felip VI va dir que “es guanyaria el respecte i la confiança dels espanyols”. Però el CIS, que des de l’abril del 2015 no pregunta sobre el grau de confiança que mereix el monarca i la institució que representa, encara no ha volgut comprovar si és així (l’última nota, del 2015, va ser d’un 4,3, d’una escala de 0 a 10). Potser la raó és perquè ara hem passat d’intuir a tenir la certesa que, darrere d’aquella pell de xai reial, hi havia una xarxa de corrupció que des de fa més de 40 anys s’ha dedicat a enriquir la família reial. Aquesta és la monarquia parlamentària espanyola.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
