Tempus fugit, diu sàviament la locució llatina. Tot escoltant un exitós grup actual (sí, actual) com els Catarres, he recuperat la cançó amb la que van fer el salt a la fama allà per el 2011, fa només vuit anys: “Jenifer”.
Comença la cançó dient “jo que voto Convergència i que tinc somnis eròtics amb en Jordi Pujol”. Ja sabeu que el partit fundat per Jordi Pujol es va desfer com un terròs de sucre al voltant del problema del 3% (anunciat anys abans pel Maragall), per les amistats perilloses amb en Millet i per la deixa no declarada del Florenci Pujol, entre altres qüestions. No sabria dir ara quin seria el referent de les essències catalanistes que votaria avui dia el cantant dels Catarres ni amb quin polític tindria somnis eròtics. Tot i que si els tenia amb en Pujol, qualsevol serviria, suposo.
Més sorprenent és l’afirmació de què “no trago ni en pintura als pericos de Sarrià” ja que l’estadi el RCD Espanyol ja s’havia instal·lat a Cornellà després d’una diàspora per Montjuïc des què el 12 de juny de 1997 es jugués l’últim partit oficial a l’estadi de Sarrià contra el València (van guanyar els pericos per 3 gols a 2, amb un últim gol de Cobos).
Ens afirma que porta “Els segadors com a politó del mòbil”. Anem a veure, avui dia cap mòbil utilitza politons sinó música directament (el que aleshores es deia MP3). Però, és més, ningú no porta ja cap mena de so al mòbil perquè tothom el té en modus vibració. A més, això de les melodies al telèfon fa de garrulo com el fet de tunejar-se el cotxe, com promet fer a la xoni de Castefa. Però és que ja no pots tunejar-te el cotxe perquè sinó no passaries la ITV, per molt Pujol que et diguis. A més, la gent jove ja no porten cotxes com abans. Ara es desplacen en patinet, bicing, car-sharing, moto-sharing o Cabify. I ens diu que la vol portar a la discoteca “Pont Aeri”. En cotxe ja et dic que no anirien. Bé potser de tornada sí perquè són els pares els que van a les 4 de la matinada a les portes de les discoteques a recollir la canalla. Però, a més, la discoteca “Pont Aeri” va tancar les portes definitivament el 2012 així que, a tot estirar, haurien d’anar al Cocoa.
Tornant a les senyes patriòtiques, ens diu que té la “senyera al balcó”. Poques senyeres en trobareu avui dia ja als balcons. O estelada, a llaç groc, o pancarta de “llibertat presos polítics”, però de senyeres, només per Sant Jordi a tot estirar. Es reafirma quan canta que és “més català que el pi de les tres branques”. Doncs mireu, aquí vam patir un ensurt. Al 2014 uns energúmens van tallar amb una serra la branca més alta que no va ser restaurada fins a un any després.
Ens ho remata dient que veu “Els matins del Cuní”. Mare de Deu senyor! El Cuní va marxar de TV3 a 8TV i, darrerament a la SER. No sé jo si el mantindria com a referent mediàtic del catalanisme. Potser la Terribas? El Basté? La Rahola? El FAQS? Però ja us asseguro jo que a qui no veurem fent “Els pastorets dirigit per en Benet i Jornet” és a en Joel Joan. I no és perquè en Joel no vulgui (que segueix i seguirà donant guerra) sinó perquè el bo d’en Benet i Jornet ja no ho podrà fer.
Ja veieu, en només vuit anys tantes coses han canviat en el nostre entorn, polític, social, cultural, esportiu…i només amb la lletra d’una cançó de tres minuts. Realment, el temps passa volant!
