El nostre sistema sanitari té dos problemes essencials: la manca de finançament i la crisi de professionals. La solució a la primera és antiga i simple: ens calen 5000 milions d’euros de més anuals. Tenint en compte les circumstàncies polítiques això és senzill però difícil d’assolir. No cal que entrem en el detall de com fer-ho. Tots ho tenim prou clar. La segona és més recent, tot i que ja fa anys que ho estem venien venir, fins ara no hem fet res realista per afrontar-ho.
En 5 anys dels 41.000 metges col·legiats que tenim a Catalunya, uns 6.000 metges, i de 49.000 infermeres, unes 4.000, es jubilaran. Són 1.200 metges i 800 infermers per any. En un any, 600 metges amb exercici a Catalunya hi han marxat. Cada any uns 1.000 estudiants acaben la carrera de Medicina. Si se’n jubilen 1.200, i afegim els que marxen, no arribem ni a cobrir les pèrdues.
Per què?
Un professional sanitari, metge o infermer, aspira a unes bones condicions laborals, a càrregues de treball suportables, a sous adequats a l’esforç i la responsabilitat, a una bona conciliació…, però també aspiren a reals possibilitats de progrés professional, a no quedar ancorat. I també al respecte i reconeixement de la seva feina. D’altra banda, el sistema MIR no està adaptat a les nostres necessitats i, any rere any, en determinades especialitats, l’oferta és insuficient. I la crisi i el sobreesforç que la pandèmia ha representat per a un sector que no ha pogut remuntar de les desastroses retallades de fa uns anys.
De cara als usuaris, les llistes d’espera i els retards estan a l’ordre del dia. La màquina no dona més de si. I això provoca reaccions, fins i tot violentes, d’alguns usuaris cap als professionals. Si, aquells mateixos professionals que, ara fa 3 anys, durant la pandèmia, eren aplaudits cada tarda a les 8 i eren considerats herois.
Tot plegat fa que els components del nostre sistema sanitari estiguin allò que es diu “cremats”. I no és un dir. El “burn out” o síndrome del professional cremat és un dels elements del panorama sanitari actual, que comporta baixes laborals i, fins i tot, abandonaments professionals o migració cap a altres entorns i països.
El professionalisme, el voluntarisme, voler fer allò que realment hem escollit uns estudis i una feina com la sanitària, no pot estirar-se com un xiclet. No ho pot resoldre tot i no pot suplir els dèficits existents. Això, així, ja no s’aguantarà gaire més.
Certament, el Departament de Salut, en els darrers mandats, ha realitzat diversos estudis i ha creat grups de treball que han fet una tasca interessant i profitosa. Però ha mancat passar a una acció decidida.
Cal aturar la fuita de professionals del sistema i, al mateix temps generar més recursos humans per al sector. Calen més places per a futurs estudiants de Medicina, Infermeria i Psicologia Clínica, per exemple. Cal refer el mapa d’oferta MIR per adequar-lo a la realitat i preparar-nos pel futur. No oblidem que formar a un especialista son, pel baix, 10 anys. Cal ser més efectius en l’homologació de titulacions de professionals formats a fora, però amb un bon nivell acadèmic. Però també cal optimitzar els esforços, i això vol dir reduir burocràcia i reduir el treball burocràtic que ara fan els professionals.
D’altra banda, hi ha llocs de difícil cobertura, però que cal cobrir sense que impliqui renunciar a tot l’anterior i estimular el que els professionals vegin interessant el fet d’accedir-hi. Parlem dels CAP allunyats i d’hospitals bàsics i distanciats dels grans nuclis urbans.
Per fi sembla que s’està posant en pràctica tot allò que predicàvem. 40 milions de mes damunt la taula per respondre als objectius i un Pla d’Acció per a la millora de l’atracció i la fidelització de professionals al sistema de salut de Catalunya, que junt amb les revisions dels convenis laborals del sector, ja en marxa, possibilitaran afrontar, si no totalment, si en bona part, els reptes del sector: Més places d’estudiants i MIR; millors condicions laborals i econòmiques, especialment per facilitar llocs de difícil cobertura; inclosa la facilitació d’habitatges en bones condicions en micropobles i zones rurals allunyades; possibilitat de compaginar tasques a l’atenció primària i als hospitals, equips d’especialitats deficitàries per a tot un territori, independentment de qui sigui el gestor assistencial; millora de la quantitat i qualificació dels administratius del sistema…
No farem un panegíric de l’obra de govern de l’actual equip departamental. Encara falten resultats ferms. No toca. Però sí que tenim motius per exclamar: Ja era hora!
Ara, que duri.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
